El líder


Les persones que tenen les aptituds necessàries, si han rebut l’educació i formació pertinents, poden aprendre a ser líders d’equips sigui quin sigui el nombre de persones que els formen.  No naixem líders, encara que la genètica també hi té molt a dir.

Per aconseguir-ho, cal reunir moltes qualitats i capacitats que s’han de millorar contínuament:

A. Ésser competent i donar exemple

  1. Tenir els coneixements bàsics necessàris que seran el fonament on s’hi assentaran nous coneixements adquirits a través de l’experiència, per exemple.
  2. Tenir capacitat de millora contínua i posar-hi tanta passió com sigui possible per ser un referent i contaminar aquest entussiasme al grup.
  3. Ésser emprenedor, tenir iniciativa i imprimir caràcter amb afany per aconseguir els objectius proposats.  Això consolida la posició davant el grup.
  4. Estar informat de l’actualitat.  Ser coneixedor de l’entorn.
  5. Capacitat per anticipar-se als problemes i preveure’ls a part de fer-hi front quan s’han produït, sense deixar de banda a ningú.
  6. Entendre què significa el ‘poder lateral’; com els temps han incidit en la ‘verticalitat del poder’.  ‘Nosaltres’ no ‘jo’.
  7. Saber escoltar i acceptar nous mètodes de treball.
  8. Habilitats en la comunicació verbal i no verbal.
  9. Acceptar la solitud i la poca valoració dels esforços realitzats.
  10. El descans i la salut mental:  Fer vacances, dormir les hores mínimes necessàries i cuidar el cos i la ment són tasques imprescindibles per rendir òptimament.  Fer exercici diàriament ajuda a afrontar millor el demà sigui quina sigui la nostra funció però és més rellevant per aquells que estan a la punta de la llança.

B. Gestió dels valors

  1. Credibilitat i confiança:  La credibilitat és el pilar essencial del líder.  La credibilitat sintetitza confiança i amb ella arriben resultats positius.
  2. Tenacitat i respecte:  Mostrar-se ferm sense renunciar al respecte.
  3. Actitud positiva: Contagiar a l’equip una actitud positiva i una satisfacció personal a través de la comunicació no verbal, essencialment, que millorarà la motivació de tot el grup.
  4. Conèixer les actituds i aptituds dels membres de l’equip per aconseguir el millor de cadascú assignant-los les tasques que més bé s’ajusten al seu perfil.
  5. Puntualitat:  Per reclamar exemplaritat s’ha de ser exemplar en tot el que es fa i la puntualitat n’és el primer pas.
  6. Donar per rebre: Respecte, confiança, comunicació, etc.
  7. Qualitat i ordre en el treball:  Imprescindibles per construir el castell de valors.

C. Gestió de la direcció

  1. Els objectius:  Pocs i clars.  La gent ha de saber quina és la seva missió i quin temps disposa per acometre-la.
  2. El sistema:  Estructurar les tasques per instaurar estabilitat, ordre i claredat en els fluxos d’informació.  Preval el sistema per damunt de les persones.  Preval el ‘nosaltres’ per damunt del ‘jo’.
  3. El calendari / planning:  Planificació de la jornada del propi líder i dels membres més destacats de l’equip que motivarà un ordre i una previsió.  Això redueix el nombre d’incidències i sistematitza la feina.
  4. La comunicació:  Essencial.  Ésser curós amb els gestos i explicitar el coneixement implícit amb l’objectiu d’obtenir el feedback que tancarà el cercle.
  5. Les càrregues de treball:  És un dels principals problemes del manager i de l’equip que gestiona.  Un líder saturat no treballa com a tal.
  6. Els conflictes:  Capacitat de minimitzar les tensions que tenen lloc entre membres de l’equip fruit de les pressions, els errors i les diferències personals.  Filtrar males vibracions provinents de l’entorn.  Assegurar que l’equip treballa cap a l’objectiu.
  7. Envoltar-se de la gent més ben preparada:  Incloure gent capacitada i formada a l’equip és el primer pas cap a l’èxit en el compliment d’objectius.
  8. Les reunions:  És l’engranatge que manté en funcionament el treball del manager.  És un mètode de vigilància sobre el sistema.
  9. Suport mutu entre membres del mateix esglaó jeràrquic.  Evitar qüestionar en públic i procurar-se un suport esctructural mutu.
  10. Evitar l’autoritarisme i formar a la gent del grup.  És millor liderar que manar.
  11. Preguntar per saber què cal fer a cada moment i donar crèdit als membres del grup.
  12. Les TIC:  Incorporació i transmissió de les noves tecnologies en la gestió de l’equip.  Proporcionar les eines necessàries per desenvolupar les tasques assignades.

Tot això sempre està lligat al valor del capital humà que té l’empresa, en definitiva, depenem de la qualitat estructural de l’organització a la que pertanyem.

A la meva biblioteca personal hi tinc alguns llibres que m’ajuden i m’ajudaran a seguir aprenent:

  • Mejor liderar que mandar, Jorge Cuervo
  • Las leyes secretas de los directivos, Stuart Wyatt
  • The talking manager, Álvaro González-Alorda
  • No más conflictos, Josep Redorta
  • Cómo caer bien a los demás en menos de 90 segundos, Nicholas Boothman
  • Lo que se aprende en los mejores MBA del mundo, Varis
  • El Jefe. Manual de Uso, Stanley Bing
  • Storytelling en una semana, Antonio Núñez
  • La tercera revolución industrial, Jeremy Rifkin
  • Les eines del bricolatge emocional
  • Cómo ganar amigos, Dale Carnegie
  • El club de los tipos duros, Rafael Galán y Fernando Montero
  • Usted puede ser lo bueno que quiera ser, Paul Arden
  • Los 7 hábitos de la gente altamente efectiva, Stephen R. Covey
  • Aprenda de la mafia para alcanzar el éxito en su empresa, Louis Ferrante

Alguns articles relacionats:

https://eudaldblog.wordpress.com/2012/12/21/unim/

https://eudaldblog.wordpress.com/2013/04/21/la-nueva-economia-la-economia-del-conocimiento/

https://eudaldblog.wordpress.com/2012/10/17/imprescindible/

https://eudaldblog.wordpress.com/llibres/

El mirlo


“Al final, también dejaremos escapar al mirlo blanco.”

Hace mucho tiempo ya que el Sr. Marín nos dijo estas palabras durante el proceso de selección para acceder a un puesto de trabajo en una importantísima multinacional.

      Pues jodidos estamos, pensé yo!

Ahora forma parte de mi pasado, la frase, que no la empresa ya que al final me gané el segundo puesto, sólo.  No seré tan pedante de creer que dejaron escapar al mirlo blanco, no lo soy, simplemente me ha venido a la memoria aquella situación porque,  en lo que a políticos se refiere, de mirlos blancos andamos muy muy mal… y de miras?  De miras no digamos, no aciertan ni en el ‘discurso’.

La situación socio-económica actual ha puesto de relieve el pésimo nivel político de quienes, se supone, nos deberían llevar por el buen camino, pero quiénes sino, nos han conducido hasta aquí?

Se dice que en democracia papá Estado está para procurar por el bien común, entonces, porqué no se prestó para detener el rodillo de los mercados y de la ingeniería financiera?  Más aún!! Porqué después de todo lo sucedido, es el rodillo del Estado el que echa el resto para acabar con lo poco que queda en pié?  No regulamos pero si castigamos a quienes no son responsables sino espectadores, sufridores y supervivientes del desastre.

La cuestión es, cuánto tiempo tardaremos en dudar de la necesidad de un Estado del Bienestar que no nos proporciona lo más esencial para la vida?

El plan


Nadie va a ninguna parte sin un plan.  Son muchos los que dicen que el gobierno actual no tiene claro lo que hay que hacer, que no sabe qué medidas tomar para que España salga de la crisis.   Lo que pasa es que esta vez, el plan es devolver el dinero, cueste lo que cueste, y dejar que las cosas ’se arreglen solas’.  Están para echar el cierre y colgar el cartel de ‘fin de fiesta’.   Me explico:

En un día pésimo como el de hoy, www.eurpapress.es recoge:  La secretaria de Estado de Empleo, Engracia Hidalgo, ha lamentado este jueves que los datos de la EPA, que elevan la tasa de desempleo más allá del 27%, son “dramáticos”, por lo cual el Gobierno trabaja “sin descanso” para que España pueda volver a ser un país “de oportunidades para todos”.

Tiempo atrás, hubo ministros que prometieron no superar la cifra de cuatro millones de parados, después cinco millones y no hace mucho, los seis millones….lo que me lleva a pensar que los que están, están para lo que están, que es estar.  Reportando datos y presentando alguna información.  Conocimiento poco, implicación ninguna, resultados:  nefastos.

El mero hecho de no hacer nada ya es tener un plan.  No saben hacer mucho (yo menos) y no quieren hacer nada.  En el libro España, destino tercer mundo (Deusto), podemos leer que la ocupación en el sector industrial ha caído en los últimos 40 años del 15% hasta el 9%…y bajando.  Vés tu algún síntoma de recuperación? Algún brote verde de los que ya ha visto el ministro de Hacienda?  Alguna política para recuperar el nivel de ocupación o tan siquiera evitar que disminuya? Acaso somos víctimas de la TRI (Tercera Revolución Industrial)? Estamos trabajando para el cambio? Estamos preparados para el cambio?  Qué regiones del mundo absorben la riqueza que tuvimos y no retuvimos?

El objetivo del gobierno es devolver lo que no es nuestro:  el dinero prestado.  Los mercados han dicho basta!.  Angela Merkel, ha dicho basta!.  Se acabó la fiesta, y desde 1999, con la creación de la Moneda Única, ya no mandamos nosotros.  Las reglas las impone Europa, o sea, Alemania principalmente.  Hay que frenar el consumo desproporcionado basado en el endeudamiento a toda costa, no importa el precio.  Y tener que pasar por esto en plena Revolución Digital  es más dramático, si cabe.  Cuando Rajoy dijo que iba a hacer lo que fuera, incluso mentir, para que España saliera de esta, en realidad se refería a devolver lo que nos han prestado.  Alemania ha dicho que hay que pasar por taquilla, que así sea!.  Para ello, hay que dejar de prestar, aumentar los impuestos y dejar de invertir.  Lo que es crear empleo, pues no está en el plan.  No por nada, es que no sabrían por donde empezar si estuvieran por la labor.  Mientras, un sinfín de empresas abandonan su actividad aquí….Gillette, Lear, Delphi, Derbi, Philips, LG, Samsung y un larguísimo etcétera.

  • Deuda pública:  1 billón de euros
  • Deuda de los bancos: 1 billón de euros
  • Deuda de las famílias:  1 billón de euros
  • Deuda de las empresas:  1 billón de euros
  • PIB español:  1 billón de euros (lo que se obtiene en España en un año de trabajo.  En Alemania llegan a los 2,6 y E.U.A. a 12,2 según http://www.datosmacro.com/pib)

En el plan, por ejemplo:

  • El paro aumenta, y seguirá aumentando.  No es más alta la cifra porque la población activa no aumenta.  Los inmigrantes que un día vinieron, ahora se van; quienes con o sin formación tienen la oportunidad de irse a un país mejor, se van.  Se equilibrarán las cosas un día, o puede que no…quien sabe.  Cuando estalle todo, ya intervendremos….cuando ya sea demasiado tarde.  Esperamos al accidente, para qué jugarse el puesto intentando enmendar el problema.
  • Recortes en sanidad que reducirán la esperanza de vida además del gasto.
  • Aumentar el periodo laboral para que los que trabajan sigan pagando las pensiones y los subsidios de los que no tienen tal suerte.
  • Congelar las pensiones
  • Reducir el sueldo a los funcionarios y despedir a los interinos, cuando según las estadísticas, en España más bien hace falta una reforma estructural del funcionariado antes que un recorte:  http://blogs.elpais.com/res-publica/2013/02/sobran-funcionarios-en-espa%C3%B1a.html  ….aunque Felipe González parece que no está de acuerdo:  http://www.publico.es/espana/446607/gonzalez-dice-que-sobran-el-20-de-los-funcionarios-y-3-000-ayuntamientos
  • Aumentar los impuestos con el fin de recaudar más, sin importar las consecuencias negativas.
  • Recortes en gasto social, derogar la ley de dependencia y demás ayudas
  • Recortes en inversión pública, y la poca que hay, politizada por descontado (léase, AVE Galícia por ejemplo)
  • Cortar el grifo crediticio al sector privado.  Lo paradójico es que ahora, los bancos son los que compran deuda pública.

Un par de datos:

  • “En total, casi 1.900.000 pequeñas y medianas empresas han desaparecido en cinco años y medio, según datos aportados por Cepyme.”
  • “Más de la mitad de los parados tiene como máximo el grado escolar o lleva más de un año en paro.”

Datos extraídos del artículo  Lo que cinco años y medio de crisis económica se llevaron publicado por ABC el 29.04.2013  http://www.abc.es/economia/20130429/abci-espana-perdio-crisis-201304241021.html

Un link muy interesante sobre la evolución de la deuda y el déficit español:  http://javiersevillano.es/BdEDeuda.htm

El conocimiento


Mi aportación al debate “La economía del conocimiento” en LinkedIn

Mi opinión se centra sobre algunos aspectos más sombríos de esta Era del Conocimiento que estamos viviendo hoy, ya que de las ventajas se habla mucho.  Gracias al MBA que estoy realizando he aprendido mucho sobre el tema, pero también me baso en lo que leo y lo que vivo en mí día a día.

Así pues, yo me pregunto: Qué pasa con la velocidad de introducción versus capacidad de asimilación? A caso, compañeros, existen capacidad, tiempo y recursos para absorber el nivel de información y de conocimiento al que tenemos acceso? Cuántos de los que en su currículum especifican el dominio en una materia, realmente lo sustentan? Yo me centraría en:

  1. Relevos generacionales y modus vivendi: Cuánta gente que está al timón de sus organizaciones está realmente capacitada para entender lo que tiene entre manos? Cuántos se forman para seguir el ritmo del cambio? Cuántos tienen interés en lo que está sucediendo?  Cuántos cambios generacionales deberán producirse para que lo que se cuece se pueda digerir? Existirá tiempo para asimilarlo? A caso la velocidad de introducción del cambio es la adecuada para la capacidad que tenemos para asimilar conocimiento?  Yo creo que no.  El mundo evoluciona demasiado deprisa para que la base sobre la que se han construido las sociedades se mantenga firme.  No consigo ver la forma de armonizar el día a día al que tenemos obligación de enfrentarnos con semejante exigencia.  Sin duda, las TIC y sus derivados tienen muchos enemigos: el tiempo, la familia, las distancias, la formación, etc.  Las TIC no son más que los engranajes de una globalización que lejos de aportarnos estabilidad y orden social, sirven a la internacionalización empresarial y a los ricos.
  2. Recursos de las pymes:  Siempre nos acordamos de las grandes compañías que, con muchos recursos tecnológicos, empleados con elevado grado de conocimientos, capacidad económica para mantener el ritmo de cambio, etc. llegan a absorber lo que se nos viene encima; no sólo eso, incluso se permiten imponer el ritmo de la carrera.  Pero qué pasa con las Pymes?  En empresas de calibre medio, las más importantes del motor económico de nuestro país, no existe la capacidad para asimilar a corto o medio plazo el cambio brutal al que nos enfrentamos: Actualizaciones constantes de software, nuevas plataformas de información, acceso ilimitado a información y conocimiento, etc.  Dicha capacidad limitada viene dada por la escasez de material y los a menudo vagos conocimientos del personal que las compone.  Si juntamos a todo eso, los estragos económicos a los que se enfrentan (fruto precisamente de la globalización que engranan las TIC), la posibilidad de cambio de rumbo es baja.  Cuando han tomado la decisión de virar, se han pasado cuatro puertos.  A caso la mayoría de los empleados más preparados se encuentran en estas empresas?  A caso la mayoría de pymes se pueden permitir ofrecer sueldos para atraerlos o despedir a parte de la plantilla para regenerarla, tal y como hacen las grandes compañías?

Las TIC nos obligan a una especialización severa que nos hace más vulnerables.  Nos produce todavía más temor.  El miedo condiciona.  Las tecnologías cada día cuentan más, en detrimento de las personas.  Desde la perspectiva de antaño, hemos pasado a un segundo plano.  Cada vez es mayor el grado de especialización que se nos exige para mantenernos a flote.  En parte, así es como los países emergentes están saliendo adelante, eso si, sin un bienestar social que los ayude pero que tampoco los aturde.

Estamos al servicio de quienes estan por encima de la ética, la democràcia, las leyes?  A quién le sirve tanto desarrollo y cambio global?  A caso podemos absorber, entender, explicitar tanto conocimiento?
No son sólo las empresas las que se sirven, sufren y exigen la nueva economía del conocimiento.  La sociedad también es alterada por los nuevos conceptos y tiene consecuencias a nivel personal.  Cuesta cada día más subirse a la ola y no digamos lo difícil que es mantenerse:  hoy estás, mañana quien sabe.
La marca personal 2.0, también es parte de este nuevo concepto de comunicación.  Tener una marca personal requiere una inversión.  Yo invierto horas en mi blog personal y las redes sociales.  El mundo actual exige más de cada individuo.  Estamos cada día más absorbidos y dirigidos.  El año que viene las Google Glass, el otro las tablets deformables, etc…hasta dónde?

La marca personal 2.0:

http://www.puromarketing.com/29/13357/grandes-consejos-para-mejorar-nuestra-marca-personal-internet.html

“Un analfabeto será aquel que no sepa dónde buscar la información que se requiere en un momento dado para resolver una problemática concreta” Alvin Toffler (escritor neoyorquino influyente)

Las TIC…


 …como base material de la 3ª revolución industrial

Para que exista un relato son imprescindibles, al menos, las palabras y la capacidad de unirlas; igual que hacen falta recursos y la capacidad para emplearlos para dar sentido a una revolución. Los combustibles fósiles sentaron la base material para que tuvieran lugar las dos revoluciones industriales que han hecho posible que la humanidad logre sus mayores hitos tecnológicos pero el modelo energético que nos ha llevado hasta aquí, está en fase de declive.  El mundo ya ha superado el cénit en el proceso de extracción de petróleo y la era pos-carbónica ya ha comenzado.  Un ejemplo de ello es la ciudad sostenible de Masdar en Abu Dhabi (Oriente Medio), que se alimenta de energías renovables y no emite carbono a la atmosfera:

http://llcollection-groupll.blogspot.com.es/2011/05/worlds-first-zero-carbon-city-masdar.html

Estamos inmersos en una revolución digital basada en las tecnologías de la información (TIC), o sea, para que nos entendamos: Internet.  Internet ha cambiado muchas cosas y cambiará el resto. Internet, y las energías renovables, son el nuevo eje del sistema económico futuro.  Cambiará la forma en la que nos relacionamos, cómo nos abastecemos, cómo buscamos trabajo, pareja, información, etc .  Hay que cubrir las necesidades de la sociedad para cerrar un círculo de demanda-producción-innovación que se retroalimenta, y el petróleo ya no es una garantía de futuro, aunque se estima que en 2030 aún represente el 80% de la base energética según dice Tomás Perales Benito en su libro El universo de las energías renovables, Marcombo, 2012.

Las TIC son la herramienta necesaria para transformar los sistemas productivos de antaño y desarrollar nuevas formas de obtención, almacenamiento y distribución de la energía, esencia de la economía que tiene lugar en las sociedades.  Sin energía, no hay economía.   Este proceso de transformación económica, es la antesala de la revolución.

Todavía no sabemos hacia dónde vamos, es pronto, porque no existe aún una nueva visión clara de futuro; pero si sabemos que dicho futuro estará asentado en las TIC y que son la base de una transformación económica y social.

Economía: Ciencia que estudia los métodos más eficaces para satisfacer las necesidades humanas materiales, mediante el empleo de bienes escasos.  (Real Academia Española)

Citando el último libro de Jeremy Rifkin, ‘La tercera revolución industrial’, Paidós, 2011, en dónde habla de los cinco pilares que la sustentan, el número 4 consiste en:  El uso de la tecnología de internet para transformar la red eléctrica de cada continente en una ‘interred’ de energía compartida que funcione exactamente igual que Internet (millones de edificios podrán generar localmente pequeñas cantidades de energía y podrán vender los excedentes que reingresen en la red, compartiendo esa electricidad con sus vecinos continentales).

Robocopy…


…o com copiar arxius automàticament cap a una carpeta

Si necessitem copiar els arxius generats en determinades carpetes en un altra carpeta o en una unitat de disc diferent, podem crear un fitxer tipus *.bat que realitzarà automàticament la còpia només executant-lo.

Així, obrirem el ‘bloc de notes’ de Microsoft Windows i hi introduïrem un text que a continuació us detallo en què consisteix.  Tot seguit el guardarem com a fitxer tipus ‘txt’ i un cop fet li canviarem l’extensió a tipus ‘bat’, per exemple:  còpies.txt -> còpies.bat

Perquè s’executi el que desitjem cal utilitzar l’ordre robocopy

robocopy “C:\program files\SoftTools\RegistradorPC” “Z:\REGISTRES SISTEMA DE QUALITAT\Temperatures” *.pdf /XO

(pendent)

Has de canviar pneumàtics? Morros Trullas!!


Ja fa mesos que vaig haver de canviar els pneumàtics del cotxe i, seguint el consell d’un molt bon amic meu, em vaig dirigir a Manresa per posar uns Pirelli P-Zero Nero per uns cent euros menys que a Girona.  Així doncs, el preu del viatge estaba pagat per la diferència tant gran de preu i el tracte dispensat pels treballadors va ser del tot correcte.  Repetiré.

L’únic detall és el de l’inflat que, com ja m’ha passat a altres llocs, no me l’han fet bé donat l’excés de pressió que hi havia.  A tot arreu inflen a 2,5 bars de pressió i en el meu cas, que la pressió ha de ser de 1.9 – 2.1, es converteix en un problema greu a altes velocitats….el cotxe ‘flota’ a partir dels 100 – 120km/h amb el conseqüent risc que això té al traçar una corba.

http://www.morrostrullas.com/

In, inde, indefensió


Sí, indefensió!.  Què voleu que us digui, per votar contra això no hi ha referèndum possible, i m’empipa.

Aquest sentiment, no ens el treurem mai del damunt.  A mi no em surt tant bé com al mestre Cuní això de relatar successos i opinar sobre el que ens envolta donat que no només em manca la formació (les eines), sinó que ni tan sols tinc la meitat de l’informació que té ell (que ja seria un èxit).  És la seva feina, esclar que no tothom la fa bé la seva feina i això també causa indefensió. Seria com en una pel·lícula, una que m’he muntat avui, una que seria clarament un Western:  el ‘cowboy’ valent enfrontant-se a la FEINA mentre la resta, la majoria silenciosa, es miren els uns als altres amagats a casa seva, a l’hotel o al bar a l’espera del que li passi al valent pistoler….si es carrega a ‘la feina’ li donaran nous reptes i si ‘la feina’ pot amb ell, l’enterraran i encomanaran la missió a un altre valent….pobre valent!

I menciono a en Cuní perquè tinc la sensació que és un dels que explica gairebé tota la veritat que té a les mans.  No sé si per l’edat, l’experiència, per tenir un programa en un canal privat o per tot plegat.  El cas és que, almenys, és molt crític i opinador, massa opinador, massa aclaparador, però eloqüent, molt eloqüent.

Eloqüent:  Que parla amb facilitat i d’una manera que delecta, commou i, especialment, persuadeix els qui l’escolten.

Aquesta eloqüència és, precisament, la que m’ajuda a copçar millor com n’estem d’indefensos davant la manca de treball, control, transparència, rigor, professionalitat, interès, amor, regulació, sentit comú, meritocràcia, justícia, protecció i democràcia de l’Estament Polític d’aquest país.

No hi ha eleccions que valguin.  Estem venuts.  Som un ramat de xais covards vigilat per un grupet de llops afamats i insaciables.

“A la gent ben formada no se la prepara adequadament per tractar amb la gent que no ho està”.

Bicing


Al bon temps, bona cara 😛 ….i una mica de salut i ecologia, perquè no!  …Pedalant, amunt i avall.

Estic canviant el cotxe per quelcom més saludable i ecològic movent-me amb una Orbea F10 (made in Spain, of course!) i transport públic.

Es plega en un tres i no res i és ideal per trajectes a peu pla per dins la ciutat o trams curts de carretera.  La vaig comprar a can Bassoli de Girona per 260 euros després de fer-me un petit descompte.  És una molt bona compra.  N’estic molt content.  Té 6 velocitats i porta-equipatge.  La relació qualitat-preu està molt bé, cosa que no passa amb les que es pleguen amb 1 segon.

Mou-te en bici!

Storytelling, part I


És dissabte i m’he llevat aviat.  He sortit a passejar pel camí cap a Sant Grau amb el llibre Storytelling en una semana d’Antonio Nuñez a les mans, vigilant per no ensopegar i començar malament el primer dia  assolellat de la setmana.  Mentrestant, m’he arribat a la Font del Raig encara que més valdria dir-li Font del pobre Raig.  No m’ha convençut gaire el seu gust, sí sí, l’aigua té gust, almenys la de les fonts.  Suposo que per la costum, però em quedo amb l’aigua de Queralbs, Santigosa, Camprodon….

  • Bon home:  Bon dia!
  • Jo:  Bon diaaa, bon home
  • Bon home:  Quin fangueig eh!
  • Jo:  i tant!!  Hi ha molta aigua
  • Bon home:  Sí, ja convenia, ja convenia.
  • Jo:  Sense aigua no hi ha vidaaaa!
  • Bon home:  Passi-ho bé!
  • Jo:  Adéu-siau

En aquell instant ja havia llegit el primer capítol, Dilluns, i m’ha faltat paper i bolígraf per traslladar-hi les poques coses que em passen pel cap en moments d’efímera ‘genialitat’ (per dir-ho d’alguna manera).  No vull dir que sigui un geni, res més lluny d’això, però tots tenim instants en què produïm més i millor.

He volgut agafar l’autocar per atansar-me a una biblioteca de Girona però el dissabte s’ha de ser el campió dels matiners per empaitar-lo.  Les coses no van mai com te les esperes….val més no esperar massa.  Seria convenient aproximar-nos a la religió budista de tant en tant.   La tercera noble veritat del budisme diu: El patiment es suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d’actuar. L’extirpació radical dels desitjos i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana. (Extret de la viquipèdia).  I menciono això del budisme perquè justament aquesta setmana vaig veure en Xavier Sala i Martín en una tertúlia on en parlava.   Amb la meitat de la saviesa d’aquest home repartida pel poble ja en faríem prou!

No n’havia sentit a parlar mai de l’Storytelling.  Normal.  Com sempre passa amb tot, als països anglosaxons ja fa temps que el van descobrir i el practiquen.  De fet, acabo d’entendre que part del que faig en aquest bloc és justament Storytelling, esclar que mai se’n sap prou de res.

Aquest doncs, seria el primer capítol del meu particular Storytelling que no és més que una disciplina de comunicació que consisteix en explicar vivències per ajudar-nos a conèixer-nos més i millorar el nostre estil de comunicació.  Tal i com diu l’autor del llibre, en el món actual no n’hi ha prou d’estar format, tenir experiència i actitud.  Cal saber-ho vendre i comunicar-ho tot això.  I avui dia, on el terreny digital s’ha menjat molta part del real, no estaria malament aprendre a enriquir emocionalment allò que diem.  Cada vegada hi ha més accessibilitat a la diversitat així que ens costa molt més trobar nexes entre nosaltres en el món real perquè, senzillament, no hi ha temps per tot i el camí escollit sempre ens costa un peatge.  Som copilots de la nostra vida massa sovint.  Per conèixer gent s’ha de compartir espai i temps amb la gent.  Hem de trobar l’equilibri.  Podem canviar el camí.

Porto més d’una hora escrivint i així començo el meu particular storytelling per saber més de mi, perquè sàpigues més de mi.  Més de la vessant professional que de la personal, per allò del bé i del mal:  Som primats evolucionats.

El començament podria ser aquest:

“Em dic Eudald, sóc solter, no tinc fills i vaig néixer a Campdevànol fa més de 31 anys.  Vaig viure a Ripoll fins el 2003. M’agrada llegir, escriure i fer esport. Em considero dinàmic, comunicatiu i amb sentit de la responsabilitat, implicant-me a nivell de temps i esforços amb els projectes que m’assignen amb ganes de participar-hi activament. M’agrada treballar. Acostumat a gestionar equips, amb tot el que això significa i col·laborant amb l’entorn amb aptituds per aprendre sobre noves matèries i eines. Estic vinculat al món laboral des de 1997.”

Així comença el meu currículum.  La gent hauria d’aprendre a fer currículums.  Una part d’storytelling sempre ha de ser al currículum.

…………………………………………………………………………………………………………………………..

Em dic Eudald i sóc de Ripoll encara que fa una colla d’anys que vaig marxar amb la familia quan vam instal·lar-nos a la ciutat de Girona.  Quina diferència.  Al principi enyores el poble per raons òbvies però el xoc que significa arribar a un entorn molt més desenvolupat on les oportunitats són més i millors, fa que no tardis gaire a passar pàgina i seguir endavant.  Ara visc en un poble de les rodalies, acollidor i més petit.

Sóc el gran de tres germans que hem estat educats per una mare mestressa de casa exemplar i un pare de professió mecànic i treballador incansable.  Fa més de vuit anys que treballo en una empresa del sector de l’alimentació on en fa dos que sóc el Cap de Producció i hi gestiono un equip de més de 30 persones entre moltes altres coses.  Sóc enginyer tècnic en indústries alimentàries, amb un títol també de tècnic de P.R.L. (riscos) i estic a punt d’acabar un MBA en Direcció d’empreses alimentàries. M’agrada dedicar el temps a la lectura i a l’auto-aprenentatge.   Aquest any m’he marcat l’objectiu d’obtenir el Certificate of Advanced English (C.A.E.) i per fer-ho dedico unes hores a la setmana a llegir, escoltar i estudiar aquest idioma.  Poques hores lliures que em queden després de dedicar-ne moltes a la feina i la resta al gimnàs, les compres, el lleure i les atencions de la llar.

Curiosament, recordo que el meu primer professor d’anglès es deia Barry.  Recordem més del que ens pensem.  Un paio que no parlava català ni castellà, més alt que jo (faig 1.82m), jove, calb i bastant estricte.  Aleshores, jo encara no arribava als 1.82m és clar, tenia 11 o 12 anys a molt estirar i no vaig tardar gaire a aprendre què significa ‘sit down please’ i ‘shut up’.  Això passava a l’acadèmia Carme Alier de Ripoll on hi vaig estudiar tres anys gràcies als diners que hi van posar els avis per part de mare.  Hi anava sortint de l’escola i durant el quilòmetre que havia de caminar per tornar cada dia cap a casa, trobava el moment de fer quatre xuts a la plaça del Carrer Núria amb l’Adell, un nano que anava a classe d’anglès amb mi (em sorprèn que encara en recordi el nom) i que feia part del camí que feia jo.  Fou un error no fer el 4º any per obtenir el F.C.E.  No em faltava gaire, poquíssim, però el cas és que, per circumstàncies del moment, no hi vaig arribar.

Ara em toca pedalar més però no per això m’arronso.  Segur que la genètica compta però d’això me n’han ensenyat molt a casa, de no arronsar-me i intentar tirar endavant, tocant de peus a terra, sempre tocant de peus a terra.  Un entorn familiar molt humil condiciona la teva trajectòria però no per això la collita ha de ser pobre…

España destino tercer mundo


Red Bull diu: The only limit is the one you set yourself

No sé si avui el món és millor que ahir després de la mort d’Hugo Chávez, el president colpista de Veneçuela. Jo no ho tinc clar, francament. Hi ha moltes maneres….la globalització és una dictadura? La deslocalització és una dictadura? És una dictadura la competència ferotge que porten a terme els tigres asiàtics sense contemplacions ecològiques ni humanitàries?

El ministre Montoro (Hisenda) acaba de dir que segurament caldrà augmentar els impostos un cop acabat l’any quan fa dos dies que el ministre De Guindos (Economia) va assegurar que no es produiran més increments. De passada, Montoro ha assegurat que pel 2014 l’economia ja s’haurà recuperat ‘estaremos creciendo’ jajajaja….ja saben prou bé el que fan….saben que som estúpids, que la gent prefereix beure i aplaudir durant els partits de futbol que cuidar-se de la cuina. Ja se sap que val més ‘no saber que hi fan a la cuina’. A la cuina hi ha un General de l’exèrcit que diu, i molts que ho pensen, que per damunt de la democràcia existeix la pàtria, i que no dubtaran ni un moment a l’hora d’actuar davant una possible sedició de Catalunya. És bastant aproximat a la realitat això ja que si hi hagués prou democràcia, aquestes paraules li haurien costat almenys un expedient al General que les va pronunciar si no fos perquè va dir quelcom que s’acosta a la posició que manté el ministeri de Defensa, amb tota seguretat. En totes les organitzacions existeix una política i només es procedeix a la sanció quan algú es desvia d’aquesta. Algú pensarà que seria anti-democràtic condemnar la llibertat d’expressió. La manipulació dels fets porta a la confusió; no perdem el nord, doncs la llibertat d’expressió té els seus límits en democràcia.

De fet, mira si som estúpids, que quan comento algunes coses de les que llegeixo, en llibres que m’expliquen molt i prou bé sobre com estan les coses, la resposta de molts contertulians és que no llegeixen aquesta classe de coses per no deprimir-se. No fotem! Després reclamarem democràcia, transparència i informació? Per què? A l’hora de la veritat pocs ens interessem pel que passa. Aquest interès va agafat de la mà amb l’educació més que amb la formació.

Tot plegat, per dir que acabo de llegir el llibre España destino tercer mundo (Ramón Muñoz) que m’ha servit per entendre més bé i saber una mica sobre què ens està passant. El llibre va de menys a més, amb un primer capítol força pesat per ser fictici però no impossible. Explica que no hi ha feina ni n’hi haurà, que no estem vivint una crisi sinó un canvi radical del nostre benestar i de la societat, que a Facebook Espanya només hi treballen dos empleats (anem fent, anem fent!), que no és tant fàcil obrir un compte corrent a Alemania o Suïssa per evitar un corralito , o que hem passat d’una ocupació del 15% al 9% en menys de 40 anys en el sector industrial….

Alguns fragments del llibre:

Se ha convertido en un dogma explicar el origen de la crisis por la explosión inmobiliaria. Cuando, en realidad, fue un respiro para toda nuestra economía y nuestro raquítico aparato productivo. De no haber sido por la construcción, los españoles ni siquiera hubieran disfrutado de la época de bienestar de los últimos años. Fue efímera pero al fin y al cabo la gozaron millones de trabajadores…..

El problema no fue la construcción, nuestra única fuente de empleo masiva, sino los desmanes que se cometieron en su nombre. En lugar de administrar el inmenso caudal de riqueza que provenía de ella….

…Y provocó fenómenos casi paranormales. Como que España pasara de tener una de las redes ferroviarias más arcaicas de Europa, al punto de que los trenes internacionales no podían circular debido a su ancho de vía, a convertirse en el país del mundo tras China con más kilómetros de Alta Velocidad (AVE), con 2.900 kms.

Espera’t, que en Rajoy vol arribar a Galícia amb AVE ara també. Aviat serem els primers. Mentrestant, Gillette, Lear, Delphi, Derbi, Philips, LG, Samsung, etc. marxen a altres països. De fet, les empreses autòctones, bé, diguem les que desenvolupen la seva activitat íntegrament aquí, tanquen per permetre que en altres països es fabriqui el mateix…..no deixa de ser una deslocalització doncs.
Em quedo amb una recomanació que l’autor fa a la página 127: El llibre La silenciosa conquista china (Crítica,2011) de Juan Pablo Cardenal i Heriberto Araújo.

Somos el país mejor conectado del mundo, pero no vamos a ninguna parte; Ramón Muñoz

Malditos roedores!!

Portada del llibre

La meva pensió


Avui, on tot és corrupció, més corrupció: QatarGate, Eufemiano Fuentes i 300 polítics imputats a Espanya (suma i sigue). També és el dia que ha vist l’acord entre totes les parts implicades en les negociacions de les noves condicions de treball a Nissan per la creació de 4.000 nous llocs de treball que ja veurem si es materialitzen donat que, novament, després de la negativa de la multinacional per la falta d’acord a la planta barcelonina, des de Japó estudiaran si finalment emprenen la fabricació d’un nou model a casa nostra.
Feina doncs, feina per més gent que podrà pagar les pensions dels jubilats (que cada dia són més) així com els aturats: un 26% de la població.

Un fragment de l’article publicat avui per Cinco Días i que podem llegir a http://www.cincodias.com/articulo/economia/espana-cuenta-ocupados-pagar-pension/20120820cdscdieco_1/ explica:

En julio había 17.031.738 afiliados cotizando y se abonaron 8.918.804 pensiones. Así, España ya cuenta con menos de dos cotizantes (1,9) para pagar cada pensión existente.

Pero el hecho de que el sistema español de Seguridad Social cuente con lo que se denomina caja única (el Estado recauda las cotizaciones y paga las pensiones por igual independientemente de donde se resida), hace que las diferencias territoriales de esta tasa de dependencia sean solo indicativas y no afecten a la financiación del sistema.

De no existir la caja única, la financiación de las pensiones en algunas comunidades como Asturias o Galicia, con tasas de dependencia cercanas al 1, sería ya inviable. Incluso, la provincia de Orense atravesaría una situación de absoluta quiebra técnica porque abona más pensiones que los cotizantes que tiene (con una tasa de dependencia del 0,93).

Vist per sentència doncs. Ja sé qui pagarà la meva pensió, en un país cada dia més vell i pobre, després dels molts anys de sacrifici laboral que tinc per davant i que anhelo poder complir dignament: NINGÚ.

Tàcit: Que es deixa endevinar sense ésser expressat formalment. Un consentiment tàcit.

Vodafone Red vs Movistar Fusion


Ja fa molts dies vaig dir que escriuria un post resumint la meva visita a les botigues d’ambdues empreses de telefonia que lideren el mercat a l’estat espanyol i que a mi, particularment, em semblen més apropiades per disposar d’aquest servei.
Actualment sóc usuari de Vodafone amb contracte de telefonia i permanència fins a l’octubre a més de tenir un contracte de dades per tenir accés a la xarxa.

A Vodafone em van explicar el següent:
– El primer mes s’han de pagar 39 euros d’instal·lació
– Quota mensual d’ADSL de 50 euros pel fet de viure en un poble a les rodalies de Girona…serien 25 euros a la capital (diuen que només a la capital la connexió és directa. Vaja, que per anar als pobles necessiten a Telefònica).
– Quota mensual de 15 euros de telèfon + 5 euros per un telèfon nou
– Amb el telèfon fix només pots trucar el cap de setmana
– Necessiten 15 dies per instal·lar-ho tot plegat
– L’aparell de telèfon fix no està inclòs. El que sí està inclòs és el router per l’ADSL.

A Movistar diuen:
– Costa 50 euros al mes incloent-hi el telèfon mòbil
– Sense cost d’insal·lació
– Més velocitat d’ADSL que Vodafone
– 50 minuts de fix a mòvil entre setmana, a més del cap de setmana.
– L’aparell de telèfon fix no està inclòs. El que sí està inclòs és el router per l’ADSL.
– Si vols un smartphone tipus Samsung Galaxy Ace II cal pagar 8 euros al mes més, durant 2 anys.
– Necessiten 4 dies per instal·lar-ho tot, com a molt.

La penalització que em tocaria pagar per donar-me de baixa de Vodafone serien uns 100 euros que, vist el que s’ha vist, em sortira a compte pagar per canviar de companyia. L’oferta de Movistar és millor a banda de tenir millor cobertura que Vodafone en les zones rurals o de la perifèria metropolitana.

Díscol: De mal governar, no fàcilment corregible, dit especialment dels joves.

Mercat setmanal d’Arbúcies (diumenge)


És un fet que els EUA no buscaven armes de destrucció massiva a Iraq. També ho és que la Pink demostra ser una gran artista amb el videoclip de la seva nova cançó ‘Try’, i que set famílies són desnonades cada dia a Lleida és part de la crua realitat que ens toca viure últimament. Tant real com el poc encant que té, francament, el poble d’Arbúcies i encara menys el mercat setmanal que hi té lloc el diumenges. No em va agradar, gens. Ja em sap greu parlar-ne justament avui que ha sortit a la televisió la trista notícia del tancament de l’empresa carrossera Noge, on hi treballaven 93 persones que se sumaran als milers d’habitants que malauradament no tenen feina. On anirem a parar!!?? Diu en Josef Asjram que el comportament de la Borsa es reflecteix a l’economia real al cap d’uns sis mesos així que tant de bo que la tendència alcista que segueix aquest any es mantingui i es reflecteixi.

Quatre parades mal comptades on les més decents són les dedicades als aliments, no així les de la roba i complements. No hi havia estat mai i dubto que hi torni. Res a veure amb el mercat setmanal del diumenge de Tordera o Sant Feliu de Guíxols.

Política de comunicació és l’eufemisme de propaganda. (Sergi Pàmies)

Abjecte: Pervingut al darrer grau de l’abaixament, baix, vil, digne del més gran menyspreu.

Imputar: Atribuir a algú la responsabilitat, la culpa d’alguna cosa. A ell cal imputar la derrota.

Made in…


We the people? Au va, no fotem…..aguantem massa!
És inacabable, la pila de roba que tinc per planxar em deixa temps per pensar i planificar moltes coses: He d’alentir la meva vida. També ho és la llista de corruptes, pressumptes corruptes i beneficiaris de la corrupció de l’Estat español amb un ‘Quan vulguis ho tornem a repetir’ per lema. S’acaba l’aigua i mentre es torna a escalfar la planxa, poso lletra a alguns d’aquests pensaments tot escoltant ‘pa amb oli i sal’ de Blau Mut. Un post nou. S’acaba la primera però curta setmana de vacances.

Ja era hora que comprés un disc de música en català; massa he tardat a consumir producte musical de la terra. Cada dia que passa, apareixen més i millors grups de música catalana i de nosaltres, els catalans, en depèn la seva existència. La supervivència de la cultura catalana està determinada pel consum de part dels set milions i mig d’habitants d’aquesta nació i dels pocs que hi ha repartits pel món. No n’hi ha més. Com, sinó, vendrien el que produeixen? Tothom s’ha d’obrir camí com pot enmig d’una selva globalitzada però oblidem que el consum intern és el pilar de la majoria d’indústries. Si per la indústria de la música és imprescindible, per moltes altres és fonamental. Així doncs, què passa quan anem a comprar?

Abans d’adquirir un producte, el regiro per trobar-hi el Made in Spaìn. Fins on pot la meva economia i amb les circumstàncies atenuants pertinents, procuro quedar-me amb allò que es produeix aquí. En un món globalitzat on no es regula la competició, és molt difícil evitar que sempre guanyin els mateixos. Així, mentre països desenvolupats que, com el nostre, tenen la llosa del Benestar Social reduint la seva competitivitat, altres poden vendre allò que produeixen en condicions molt diferents, viatjant milers quilòmetres amb un sobrecost energètic i contaminant que incrementa el preu irrisòriament per seguir essent molt més barats exprimint així, precisament, el preuat Benestar social que hem aconseguit amb l’esforç de tots a pesar dels Mata, Urdangarín, Palleros, Millet, Fabra, Camps, Bárcenas i un llarg etcètera.
Aquesta setmana, amb vint minuts de telenotícies en tenim prou per escoltar que la Cospedal (PP, presidenta Castilla la Mancha i membre de l’executiu español) se salta les seves ‘lineas rojas’ i privatitza la sanitat tancant, de pas, centres que la gent necessita als seus pobles; que Unió Democràtica de Catalunya s’escapa de la crema pel seu finançament irregular; que Oriol Pujol està suposadament implicat en el cobrament “d’incentius” provinents de Sharp; que Bárcenas (tresorer del PP) ha estafat i repartit una pasta entre membres del partit; que en el cas Urdangarín només queda implicar-hi al Papa de Roma, etc.

Quin esgotament. No fotem, aguantem massa…molt! En tenim més….un directiu de la Fundació (o millor dit fundició?) Ideas (PSOE) s’ha embutxacat 3.000 euros per cada article que ha publicat fent-se passar per una dona; el govern aprova Decrets per facilitar que banquers delinqüents (Saenz del Santander) puguin seguir exercint i el ministre Montoro fa una aparició surrealista al congrés, amagant-se, mentint i esbroncant al lloc on l’executiu ha de donar explicacions, allà on se’ls pot controlar. Podridura pública i baixesa democràtica….les postres. Perquè, de fet, això és la punta de l’iceberg….un reflexe del que passa a tots els indrets del país. Made in Spain! Com la batedora Fagor que vaig comprar ahir. En vaig pagar més que per una Made in PRC i fins i tot amb prestacions inferiors, però és un producte de qualitat elaborat aquí, és a dir, per conciutadans que treballen per guanyar-se la vida emparats per un Benestar Social que ens ha fet millors. No vull dir amb això que s’hagi de boicotejar la compra de productes provinents d’altres països, res més lluny d’això, però convé que els consumidors assumim la part important que ens toca a l’hora de col·laborar en el desenvolupament de la nostra pròpia economia, aquesta que NO està globalitzada.

Mentrestant, tenim l’atur més alt d’Europa. Made in Spain, esclar! Una quarta part de les persones en edat de treballar no troben feina i la meitat dels qui tenen menys de 25 anys tampoc. Són dades gravíssimes que ens són comunicades a la vegada que el govern diu que la Reforma Laboral està donant els seus fruits…

És inacabable, la pila de mentides vull dir!.

La primera baixa en una guerra…la veritat. El camí més fàcil…cap al bar. La feina més dura…buscar-la. Les corbes més perilloses…cap a la dreta.

10 graus a estribor timoner!


Tot just començo. Per fi. Ha arribat el dia i no me’n se avenir.

És un punt d’inflexió en la meva vida o això és el que espero que sigui. No canviaria gaires coses del camí recorregut: maleït el dia que la vaig agafar, desgraciat el dia que em va ensopegar i li vaig fer mal. Ho repetiria tot, tot per arribar fins aquí un altre cop. Sóc feliç doncs, a pesar de tot, sóc feliç.

Nous reptes i sobretot un canvi important de la perspectiva que espero no sigui un miratge. Espero no trobar-hi massa fang en aquest nou trajecte. Seguiré empenyent amb més força, si és que es pot. No hi ha lloc per la decepció ni la deshonra quan ho dones tot, només hi ha lloc pel fracàs, la pena i la regeneració, la reinvenció. Tot just ara se’m presenta un nou horitzó, gens especial, poc emotiu però pot ser que per la seva normalitat ja sigui singular per mi. He fet poques coses que no volia fer però són menys que les que vull fer.

Unim!


En la trajectòria que descriu la nostra vida, la formació és capital, les necessitats obliguen, el caràcter condiciona i l’educació transforma.

Sobretot en l’àmbit professional, quan afronto situacions complexes en el terreny de les relacions, el primer que em pregunto és:  Què he de fer per aconseguir minimitzar els danys?  Com puc convertir tots els esforços i totes les hores que he dedicat a la meva persona, al llarg de la meva vida, en resultats positius per mi i l’entorn?

Que fàcil.  Que fàcil és trencar en lloc d’enganxar.  La gent té, en general, predisposició i facilitat per trencar davant la dificultat, la feina i el poc reconeixement que comporta crear llaços, ponts, unions.

Unir:  Establir entre dues o més coses o persones un lligam material, moral o legal, ajuntar, combinar, associar.

Generar enllaços, en comptes de trencar-los, no només requereix estar disposat i preparat per fer-ho sinó saber gestionar, en situacions de tensió, tot allò que hem absorbit al llarg de la nostra vida deixant de banda l’orgull i els propis interessos en defensa de l’interès general que, en última instància, repercutirà sobre la nostra persona en el mateix sentit.

Actuar pensant en el futur, treballar en benefici d’allò que no es veu perquè encara s’ha de produir, és molt més complicat i més exigent amb la nostra conducta i aquest camí tant ple de dificultats no és el més transitat, precisament.

Hi ha moltes variables que no controlem en l’equació de les relacions però els nostres actes afecten, i molt, als resultats que n’obtenim.  No podem esquivar les responsabilitats pròpies pensant que només poden recaure sobre el pròxim.   Accepta la repercussió de les teves accions.

Qui mana?


No per pensar millor les coses el resultat ha de ser més satisfactori, encara que les possibilitats són majors (que li preguntin al president Mas). Les coses dites ‘en calent’ sovint descadenen relacions complicades per ser susceptibles de resultar més imprecises, ara que, això sí, són més autèntiques, com les relacions amb els veïns.

Això em recorda que, en una entrada recent, vaig escriure que estem marejats per la desinformació quan, realment, estem més informats que mai. Que no ho sapiguem tot, que no sapiguem el que s’està cuinant en temps real, no significa necessàriament que estiguem desinformats. Hi ha molt coneixement que pot ésser absorbit per una ment atenta avui dia i, tal i com parlàvem amb el pare en una conversa recent, una persona de 50 anys pot ser testimoni de la diferència important entre l’avui i la seva joventut en un país que encara no fa vuitanta anys que va sortir d’una guerra i menys de quaranta que viu en democràcia. Aquesta persona sap com és el món que mai li van explicar que tenim. Pel·lícules com Syriana, documentals com 30 minuts a TV3, llibres com El Banco (Marc Roche, Deusto), pàgines web com www.economista.es, diaris com l’Ara o programes com el Salvados de la Sexta, no eren possibles 40 anys enrera. Avui sabem més sobre com es decideixen moltes coses que afectaran el nostre futur.

En un moment de la xerrada, el meu pare, que encara no té els seixanta, recordava haver vist en certa ocasió, de petit, un autocar de línia que portava propaganda amb motiu d’un referèndum convocat pel règim franquista que deia quelcom similar a: Si votas SI, habrá paz. Si votas NO, habrá guerra. Què dius!! (rialles). Ara vas i dius que no! 😉 Em direu que us sorprèn que un dictador intenti fer un exercici ‘democràtic ‘ amb un resultat tant lamentable?

Sobren els comentaris.

Homo Economicus d’Anxo Penalonga. Capítol relacionat amb l’educació. Al cap d’unes línies llegeixo les declaracions que va fer Fraga, ja fa molts anys, al ser preguntat sobre el fet que fills d’alts càrrecs obtinguessin els primers llocs de les oposicions públiques gallegues: Los hijos de buena família son más listos y cuando concursan en una oposición tienen más posibilidades de alcanzar el éxito. En una casa de personas prominentes, los hijos salen con más posibilades.

….i jo dic: Ya!!! Y quien manda manda, aunque mande mal!!! …veritat? D’això es tracta oi?

Així funciona Espanya, on el que compta és no deixar la mamella, on la paraula que val és la del polític empès pels seus interessos ignorant la paraula de personal qualificat i competent, on el seu orgull, el dels polítics, preval amb independència de les conveniències de la comunitat a la que representen i amb total impunitat. Així, per exemple, quan a les costes gallegues s’enfonsava el Prestige causant la catàstrofe ecològica més greu de la història espanyola: alguns polítics de primera línia de caçera i les opinions dels tècnics pel desaigua del vàter. Hi hauria més casos que paraules al diccionari. I, parlant de diccionaris:

Competent: Dit d’aquell a qui legalment pertany el dret de decidir, de qui té competència en una matèria

Tècnic: Relatiu o pertanyent a les aplicacions de les ciències i les arts.

Qui és legalment competent en molts àmbits és el polític quan sovint no és èticament competent.

Comercials, negociants al poder. Estafadors dirigint el negoci. Estafadors com els gestors dels bancs que han portat a la ruïna milers de famílies mentre ells s’embutxaquen milions d’euros per males gestions. Avui és Gerardo Díaz-Ferran el protagonista. Demà, la setmana que vé, el mes que vé, en seran uns altres però els qui paguem les conseqüències de la feina mal feta sempre som els mateixos; els mateixos i sempre, cada dia, cada setmana, cada mes.

Ètica: Conjunt de principis i regles que regulen el comprotament i les relacions humanes.

Conducta: Manera de conduir-se; comportament.

La conducta dels polítics està directament lligada a la societat que representen i, actualment, és probable que els manquin, per exemple, ètica moral, solidaritat, honradesa, transparència, implicació i rigor que impregnin les seves conductes perquè aquestes adoptin el sentit que ens convé a tots. Fa temps ja vaig comentar que en un article de www.economist.com es relacionava el nivell de corrupció d’un païs amb la seva prosperitat, i doncs? Sempre hi haurà estafadors però les seves accions mai haurien de quedar-se al calaix de la impunitat. No queda gaire justícia i, amb l’inestimable exercici del ministre Gallardón, ni tan sols, el dret a reclamar-la ja!

No hay lugar


Avui he llegit això:  ‘Acepto alternativas, pero la ley obligará a ofrecer castellano en Catalunya’ en una entrevista a José Ignacio Wert publicada al diari ABC el dia 9 de desembre del 2012.

No hay lugar para el catalán en el Estado.  El ministro Wert se ha encargado de alimentar, sin cesar, un sentimiento entre los que amamos, nacimos, vivimos y/o crecimos en esta maravillosa tierra llamada Catalunya, que nos aleja más todavía de quienes pretenden que sigamos unidos.  Unión que, ya sin duda alguna, persigue diluir hasta no se sabe donde la cultura que nos identifica con medios como el anteproyecto de ley que ha planteado esta semana el ministro.  ¿Qué lugar nos tiene reservado a los catalanes, la cultura dominante, la española, en el marco que nos contiene (España)?

Ley que, además, conlleva menos oportunidades para hijos de la clase trabajadora entre otras regresiones:  Se reducirá la presencia de las TIC, se aumentará el poder de las administraciones y los directores de los centros, se obligará a realizar asignaturas ‘duras’  a quienes no quieran hacer religión, se eliminará la PAU, etc.

El PP expresa en el anteproyecto la voluntad de defender a la Iglésia, al capital y al castellano por encima de todo, en fin, a todo lo que ya se defiende por si mismo, para empeorar las posibilidades del resto.  Eliminar la PAU significará facilitar el acceso a la universidad a aquellos alumnos que provengan de la escuela privada salvando un obstáculo que igualaba a todos los alumnos del Estado.  La enseñanza pública no es peor que la privada en contenidos, es peor en relaciones.  Cómo era? Diós los cría y ellos se juntan verdad?  Compartir clase con hijos de clases medias-altas ayuda a mantener lazos.  Las relaciones son imprescindibles.  Para colmo, si no lo he entendido mal, las escuelas concertadas son aquellas que reciben ayudas de todos los contribuyentes en las que sólo pueden acceder algunos de ellos.  Sin comentarios.

En lo que al català se refiere, el ministro tiene la obligación de proteger lo que también es patrimonio del Estado, todavía.  El català debe ser la lengua vehicular de la educación de las próximas generaciones igual que lo ha sido en las últimas tres décadas porque es minoritario y porque no se puede cultivar el idioma en otra tierra que no sea Catalunya.

Regresión imparable es lo que defiende Wert con sus ideas:  “Las administraciones educativas garantizarán el derecho de los alumnos a recibir las enseñanzas en castellano, lengua vehícular de la enseñanza”.  “Las adminsitraciones educativas deberán garantizar en todas las etapas educativas obligatorias que esas lenguas cooficiales sean ofrecidas en las distintas asignaturas en “proporciones equilibradas en el número de horas lectivas”

¿Qué fue de la pluralidad nacional que España contiene y que algunos creímos posible que cuidara?  Ya me contará señor Wert, pero usted y su gobierno nos demuestran que tal vez ya no cabemos en el marco español tal y como somos, cabemos tal y como quieren que seamos.

Si alguien como yo que, aún habiendo nacido y crecido en Catalunya, siendo descendiente de padres y abuelos catalanes y habiendo recibido la educación en català, puede expresarse correctamente en castellano, será que las cosas no se hicieron tan mal.  Catalunya es plural, y me parece que el castellano goza de mucha salud aquí.

Cierto es que en Catalunya, desde los años ochenta hasta hoy, ha existido una importante protección de nuestra cultura y lengua aún siendo un país sin estado, lo cual es algo que jamás debemos menospreciar y que sabíamos, los sensatos, que sería imposible superar en el marco actual.  Desde la perspectiva de un estado nacionalista, contener territorios que defienden la cooficialidad lingüística y que protegen mayormente el idioma autóctono, supone un problema que resolver.  Desde la perspectiva de un estado pluralista, supone una cuestión de gestión delicada pero que enriquece al conjunto.

El català, y la cultura a la que representa, también son un activo de la cultura española.  Debería seguir siéndolo, tratándolo tal y como es, aceptando lo que es y lo que significa.

El idioma es para una cultura lo que la sangre para un ser vivo:  esencial.

La zona euro: Las ventajas de la integración económica y monetaria


Article extret de la pàgina https://eudaldblog.wordpress.com/mba/ 

Dadas las circunstancias actuales, uno se siente extraño planteando las ventajas de la integración económico-monetaria si bien es cierto que ello puede servir para tejer más tela dado que un ejemplo práctico es una buena fuente de información.

La supresión de aranceles supone, para los productores de bienes y servicios, tener que esforzarse en mejorar para ser más competitivos y mantenerse en el mercado.  Los aranceles comportan una protección del mercado nacional que mayormente dará lugar a un empobrecimiento del país salvo que se trate de proteger aquello que sea una necesidad básica y que no deba depender de otros.  Si otro país de la Unión Europea decidiera producir jamón que pudiera ser vendido en España por el mismo precio que el Jamón Ibérico pero de igual calidad o superior, sólo nos quedarían dos soluciones: abandonar la producción de este producto y especializarnos en otro con el que seremos más competitivos o, por el contrario, innovar, hacer estudios de mercado y ajustar al máximo los costes con el fin de ser competitivos para hacerle frente.

En cambio, si España no formara parte de la UE aplicaría aranceles al producto que llegaría del bloque integrado inflando su precio consiguiendo que el producto importado se vendiera a 50 euros/kg contra los 45 euros/kg del producto nacional.  Así, el consumidor termina pagando más y el productor español podría vender a 45 euros lo que en realidad debería vender a 41 ingresando más dinero pero perdiendo volumen en las exportaciones, al no tratarse, supuestamente, de un producto exclusivo, ya que el bloque imitaría la solución hipotética de España.

La producción de bienes de alta calidad por parte de empresas especializadas es una forma de superar barreras.  Si nos centramos en la producción de bienes exclusivos con valor añadido y de interés para los mercados mundiales podemos salir adelante tal y como plantea el premio Nobel de Economía 2010, Cristopher Pissarides, al final de la entrevista publicada en La Vanguardia el pasado sábado 3 de diciembre de 2011 exponiendo en realidad lo que ya dijo Adam Smith [padre de la economía moderna] en su obra La riqueza de las naciones, dónde a propósito del comercio internacional escribía que no puede costar más fabricar que comprar.

Debemos pagar con lo que sabemos hacer aquello que no nos es rentable producir nosotros mismos, esa es una de las reglas del juego del libre comercio.

La libre circulación de bienes, capital y trabajo son ventajas para el desarrollo de un país, situación que se da en un Mercado Común y es la base para completar el proceso de integración económica con la utilzación de una moneda única por parte del bloque con entes comunes para su gestión por encima de los que existen en cada región.  Pero llegar a completar una total integración internacional plantea serias complicaciones ya que la capacidad soberana de los países que la forman se reduce sensiblemente pero en contrapartida se consigue la creación de un bloque más fuerte a nivel internacional, con mayor población y terriotorio, presumiblemente menos vulnerable económicamente, democráticamente más avanzado y políticamente más estable, siempre que exista una regulación del sistema.

Los hechos que han tenido lugar en la economía mundial y europea durante los dos últimos años reflejan que es muy complejo aunar en un mismo bloque a países con diferente cultura, tradición, idioma, mentalidad y capacidad tecnológica para conseguir un interés común teniendo en cuenta que los más ricos exigen que los que no lo son tanto se ajusten a un modelo más fácil de asumir por los primeros.  Para muestra, un botón, ya que precisamente el  presidente de la federación de exportadores alemanes (BGA) acaba de decir pública y textualmente: “recomiendo a Grecia y Portugal que se vayan voluntariamente del euro”….ahora que ya no forman parte de la solución sino del problema.

Este y el resto de hechos acaecidos demuestran que para que existan las ventajas que se le suponen a un proceso de integración económico-monetario deben unirse países de parecidas características y ser representados por igual en las instituciones que controlan el bloque.  En referencia al caso europeo, cabe tener en cuenta que en el comité de dirección del BCE, la institución europea más importante, existen 6 representantes de 6 países distintos de los diecisiete que conforman la UEM, entre los que se encuentra España [aunque peligra su silla por la presión de los países nórdicos capitaneados por Holanda] donde, además, 4 de estos 6 siempre han sido Alemania, Francia, Italia y España.  Otra muestra de la poca coherencia en la gestión de tantas economías en un mismo marco.

En una tarda sense treballar…


….em sento més actiu mentalment que de costum; tinc la sensació d’estar en bona forma…tota la que em manca en l’aspecte físic 😦

Crec que estic a punt de ser una víctima més de la calvície i ja és més que un pressentiment…francament em preocupa, i molt! Aaaarrggggg!

Aquesta tarda he passat la porta de casa escopetejat per l’urgència de resoldre les meves necessitats escatològiques.  Mentrestant, he pres nota de tot allò que volia expressar en aquesta entrada ergo la meva memòria a vegades em traeix i mai està de més portar una petita llibreta al cim (ahir preparava les notes per l’entrada del cap de setmana).  Quan hi era, resolent el problema, he descobert que els d’Scottex no fan el cartronet interior dels rotllos com els de Colhogar, que es desfà de seguida que pren contacte amb l’aigua; tant pràctic que és!

Molt abans d’això he dinat, excepcionalment, en un McDonald’s i he anat a comprar un calefactor per passar ben calentó l’hivern (no us recomano el Voltotherm IFH01-20 que fa massa soroll).  També he adquirit uns altaveus del model z523 de Logitech que lluny de ser una delicatessen del món del so, li donen vida a la música que escoltava amb els tristos altaveus del meu ordinador.  Escoltar el ‘Ninja Survive’ d’Europe amb un subwoofer fantàstic i uns sobrats 40W de potència m’acaba de donar el que necessiten les meves orelles, que no són pas de monarca.  A ells, els monarques, els deixem marques com Harman Kardon o Bang&Olufssen….Quin prestigi!

Logitech z523

En acabar, he passat per Gas Natural a donar de baixa el servei del pis on estava perquè així ho volen els de Finques Catalunya.  Ells van pagar 206,27 euros per l’alta fa un any i mig i al donar-lo de baixa hauran de tornar a pagar l’alta quan correspongui (aproximadament uns 100 euros).  Com que, de fet, aquests diners els pagarà el pròxim inquilí a ells no els costarà res.

Tot seguit, un xic de cortesia quan m’he creuat amb un bon home belga que, perdut, buscava l’Hotel Nord 1901 (un quatre estrelles de Girona) i que m’ha plagut acompanyar fins a la porta del mateix.  Abans, he passat un moment per les botigues de Vodafone i Movistar i, com que tot el que m’han explicat és informació suficient per bolcar-la en una nova entrada, ja ho explicaré demà.

De camí a casa, he passat a retornar el llibre Simiocràcia (Aleix Saló) que m’havien prestat per canviar-lo per El nou paradigma dels mercats financers (George Soros, Edicions62) i Cálculo Integral (Pilar Cembranos y José Mendoza).  Encara no he acabat l’interessant Homo Economicus d’Anxo Penalonga, però tinc les neurones en ebullició i d’aquí deu venir la calvície no?

….i ja m’han confirmat que tenim entrades pel concert de Muse!! Molt bé, molt bé…el tió i els Reis en un dia i sense esperar-ho! És el fruit d’una tarda de vacances.

Nova Zelanda, Nova Vida!


Com estàs Josep?

Ja fa algunes setmanes que vas dir fins aviat per anar-te’n a les antípodes del teu país, del nostre país!.   El temps passa depressa i per tu segur que és difícil copçar tantes coses noves en un nou món.  Mentrestant, t’has perdut unes eleccions especials aquí, les d’ahir, que donat el resultat, hauria estat millor que no haguessin succeït i haver fet les coses amb un timing diferent.  Ha canviat el mapa parlamentari; ara potser s’ajusta més a la realitat del que som.  El que no canvïa és el discurs dissortadament manipulador on no es reconeixen fets objectius….amb un president espanyol que diu que els catalans ‘hacen cosas’ està quasi tot dit no?

Un dia en parlarem de tot plegat! oi?

He fet els deures i ……Buf!, estàs a 1600 quilòmetres d’Austràlia en la part del món on l’aigua preval sobre la terra.  Nova Zelanda, descoberta per l’explorador holandès Abel Tasman el 1642, pertany a la Commonwealth britànica i està formada per dues grans illes separades per l’estret de Cook (de no menys de 20km d’amplada) i multitud d’illes petites al voltant.  L’illa més poblada és la del nord amb un clima tropical on, a més, hi ha les ciutats més importants, Auckland (la més gran) i Wellington.  Al buscar informació sobre aquest indret tant remot on has anat a viure una experiència única (i poc assequible per la majoria dels mortals), m’he assabentat també de l’existència d’una segona serralada dels Alps, doncs així es diu el sistema muntanyós més important del país amb una alçada màxima de 3754m.  Te n’has anat a un país on fa tres anys el 70% de l’energia elèctrica que s’hi produïa provenia de recursos renovables, esclar que no hi viuen gaire més de 4 milions d’habitants cosa que tanmateix no treu importància a la dada.

No n’hem parlat massa del teu viatge, deu ser que no vam tenir prou temps perquè quan volem ens hi posem eh! Hem passat algunes estones xerrant, discrepant, opinant, rient.  Respectes i estàs obert al diàleg i això no sempre és habitual.  Esclar que, la distància més curta entre dues persones té lloc entre rialles diuen.  La distància, que tot ho refreda, també ajuda a guanyar en perspectiva….què hi dius?  La distància temporal i la distància espacial ens permeten deixar darrera l’horitzó allò que no ens és agradable de veure i viure.  Passar pàgina i buscar un nou camí oi?   Valor amic!! Valor feia falta per un repte com aquest.

Valor:  Coratge a emprendre grans afers, a afrontar els perills, les dificultats, etc

Bé, des del país on ningú hi entén un rave sobre enquestes i que està descobrint una pluralitat que augmenta amb la seva demografia, et desitjo the best of the best i més! 😉

D’aquesta, com a mínim, te n’emportes un bon anglès i un important enriquiment personal així que, seguretat amb tu mateix i coratge Josep!  Fot-li canya!

Una abraçada!!

Coses que he après avui


Quin dinar avui!  Cus-cus molt bo….autèntic.  He passat una bona tarda i he après un parell de coses.

Sembla que s’ha estès el rumor (diuen a internet) que l’últim dígit de la segona línia de números del darrera del nostre DNI correspon al nombre de persones que tenen el mateix nom i cognoms que nosaltres, però no és cert.  En aquesta web, per exemple, s’explica perquè no:  http://josep-portella.com/es/escritos/desmitificando-los-numeros-del-dni/

Passa sovint que la veritat és força complexa, més del que ens agradaria oi?

El que sembla que sí que és veritat és el que s’ha vist a Antena3 durant el previ de la retransmissió de la Fórmula 1 quan la periodista ha pujat amb un motorista a Austin, Texas.  El conductor d’una flamant Harley Davidson li ha dit que no calia que portés el casc perquè allí no és obligatori.  Segons aquesta web, això seria cert i sorprenent:  http://ealquilerdecoches.blogspot.com.es/2011/09/consejos-conducir-eeuu.html

Perduts


Arribo a casa, obro el correu, targeta censal, propaganda electoral.

Molt agosarat el PSC amb la seva capçalera ‘Dos anys de CiU al govern: dos anys perduts’.  Agosarat?  Com a mínim imprecís i poc humil.  D’acord que és un nou líder qui representa a la formació que va precedir a CiU al govern però això no implica que el votant interpreti el missatge oblidant el passat.  Jo no oblido el passat sinó que passo pàgina i vull creure que la majoria se sent empesa per aquesta classe de sentiments.  Així, com pretenen que em cregui que amb CiU s’han perdut dos anys que no s’haurien perdut amb el PSC.  El corrent d’opinió generalitzat segurament seria que amb el PSC s’hauria perdut quelcom més.  Pot ser que més endavant, en base als fets que es puguin produir en el futur més immediat, es demostri que s’ha perdut molt amb CiU en aquests dos anys però no pas ara, no pas amb l’oratòria del PSC.  De res serveix el que sabem si no podem demostrar-ho no?

Així volen lliutar contra l’empenta i l’implicació personal del president Mas en un objectiu clar?  És això el que els falta, l’objectiu en el que creure.

Què volen fer-nos creure tots plegats?  Les coses ja no són com eren.  El poble sap més que no sabia, no ens enganyem, les coses han canviat.  El que no ha canviat és la manipulació de sempre.  Fa poquetes setmanes que visc al poble i poc abans de l’entrada del mateix ja hi ha un gran cartell amb l’eslògan de CiU i la foto del president Mas.  La voluntat d’un poble diuen ells.  La voluntat de l’alcalde dic jo.  Quina casualitat.

Però i els de CiU?  Com tenen la barra els de Convergència i Unió d’estendre el sentiment i l’anhel d’independència a tota la població?  Pretenciós.

Per què tots parlen només d’independència, federalisme, estat propi and so on  com dirien els anglesos?.  Què passa amb les empreses, els treballadors, la sanitat, els estudiants, els nostres avis, les inversions, l’habitatge, les carreteres…?

La presentació


Un proveïdor ens ha contestat avui que tenen poca cosa més que la mostra que ens han portat per subministrar-nos en el futur donat que el producte és per consum propi.   I jo, incrèdul, dic:  Consum propi? ….És exactament el mateix que diuen els qui planten marihuana!

Dia de presentacions i desorientacions.  Desorientacions perquè és el que està de moda en els mitjans dels manipuladors de la comunicació.  Vull dir que la radio i la televisió s’han convertit en l’altaveu dels qui només fan que marejar-nos sense pietat.  Són mitjans de comunicació però dubto cada dia més del que comuniquen.  Em desorienta que avui sigui el dia que set personatges del PP estatal s’han passejat per terres catalanes on Doña Esperanza Aguirre ha arribat a parlar fins i tot en català, això sí, després de dir que Catalunya es convertiria en una ‘república bananera’ a mans del president Mas.  Dia també que ha aprofitat Mª Dolores de Cospedal (una dels set boca inútils ben pagats) per declarar que el President Mas es salta la legalitat que manté la convivència conduïnt l’Estat espanyol a la ruïna.  Mentrestant, estaria bé saber si tots plegats compleixen amb la legalitat…potser l’Évole no en faria prou amb un ‘Salvados’.

Em desorienta i em trasbalsa saber que hi ha a Espanya centenars de milers de pisos buits mentre molta gent perd la vivenda per l’actuació propiciada per les entitats que, no fa pas gaire, han rebut injeccions de cavall als seus comptes per seguir essent el que són…una arma de doble tall pels rics i l’etern enemic dels pobres.  Cinquanta dos mil milions d’euros deia ahir en Cuní al seu ‘8 al dia’, 52 mil milions que han sortit de les nostres butxaques!

Desorientat per un seguit de retallades i un augment dels impostos que a Catalunya no han vingut acompanyats de l’aplicació d’un impost de successions…uuummmm!.  Desorientat per les declaracions d’avui del senyor López Tena que diu que si no es vota a Solidaritat per la Independència (el seu partit) que es faci per les CUP …eeeehh??  com diu?

Tot plegat, el dia que es presenta la nova samarreta de la selecció catalana.  M’agrada!!  Sí senyor!!  Caram, i perquè no?  Aquesta fins i tot potser la compraré.

Una nova etapa, pocs disgustos…de moment!


Ja fa un parell de setmanes que he canviat de residència.  Un lloguer en un poble millor, en un barri millor, en definitiva en un entorn millor.  Després d’un any i mig en un pis on no m’hi sentia prou a gust, he tingut la meva recompensa…o això sembla.  El temps dirà.  Una bona terrassa que em permetrà esbargir-me i tanta proximitat a la feina que amb poc més de quinze minuts en faig prou per anar-hi caminant.  Tot plegat fa que et sentis millor.

També m’ha fet sentir millor que Finques Catalunya m’hagi dit que m’abonarà els 1280 euros del dipòsit que vaig fer per entrar al pis on estava abans.  Tot un descans i una satisfacció.  No és una quantitat menyspreable i tenint en compte la situació actual, menys encara.  Així, de moment m’ha passat el mal estar que tenia de pensar que es podrien portar malament.  A tots ens arriba el moment de plantejar-nos si és millor pagar com bons catalans fins al final i esperar que es comportin també com bons catalans tornant-te el que és teu, o deixar de pagar per cobrar-te el que, segons tu, et deuen.  Què voleu que us digui….val més ésser honrat i esperar rebre una resposta a l’alçada; no hauria de ser tant difícil.

Avantatges d’anar a la feina caminant (si pots)


– Contamines menys ja que deixes d’emetre molt CO2 a canvi d’una mica de CH4.

– No depèns de vehicles i, per tant, no pot haver-hi averia que et compliqui el viatge.

– Consumeixes menys gasolina, pneumàtics, etc….en definitiva estalvïes diners

– Fas exercici.

– D’anada, pots començar a preparar mentalment la teva jornada laboral.

– De tornada, pots escampar en la immensitat de l’atmosfera tot allò que t’atavala (desfogar-te).

– Potser coneixes gent nova.

– Deixes espai a l’aparcament per aquells que no poden anar-hi a peu.

– Es fa més difícil ésser localitzat al google maps (pot ser útil, no se sap mai qui pot tenir accés a míssils guiats per GPS jijijijiji).

…..d’aquí uns dies publicaré els inconvenients, que n’hi ha.

Imprescindible


És una mentida universal que molt sovint escoltem dir al nostre entorn.  Ningú és imprescindible, ens diuen.  Però, i si no és així? Què passa si demostrem que funcionem; que som imprescindibles per imprimir la nostra manera de fer en una organització; que esdevenim un element essencial?

Essència:  Allò per què una cosa és el que és. / Allò que hi ha en una cosa de permanent i invariable.

Perquè les coses siguin realitzades d’una manera particular, cal el talent d’uns éssers determinats.  De la mateixa manera que Gaudí fou imprescindible perquè les seves creacions siguin com són també fa falta en Messi perquè les jugades surtin com li surten.  Cada persona aporta quelcom diferent, emet unes vibracions particulars, té uns coneixements concrets i un cervell que la fa única.  L’estat de les coses és el resultat dels nostres actes, per bé o per mal.

Això sí, tant dels qui consideren que tothom és prescindible com dels qui n’opinen justament el contrari, sempre n’hi ha alguns que són, precisament, la font imprescindible per l’establiment i manteniment de molts problemes.

Perquè les coses ens vagin tant malament com ens van també ha estat imprescindible la participació de l’estèril classe política que ens representa, sí, sí, també!  Nosaltres en tenim culpa per necis i ells per necis i traïdors, i, i, i més.

Estèril:  Que no dóna fruit, que no produeix.

Boca inútil:  Persona que no treballa i que hom ha de mantenir a canvi de no res.  És que, per casualitat, algú sap de l’existència d’una definició que s’ajusti millor per explicar com són molts dels nostres polítics?  Mira si en tenim d’expressions!!!  Gairebé tantes com polítics, vull dir boca inútils, vull dir….bé, deixem-ho estar……citant el llibre de Josep Fontana: tot sigui ‘por el bien del imperio’ oi?

Pare, mare, sou imprescindibles!!!

Fotut futur!


Visc sol, 31 anys, solter, sense micro-ones ni renta-plats ni animals de companyia.  Em llevo cada dia a les cinc del matí i després de córrer un parell o tres de quilòmetres, esmorzo, em dutxo, planxo la camisa i me’n vaig a treballar com si fos el primer dia en una fàbrica familiar gironina des de fa més de set anys.

Amb el pare mecànic i la mare mestressa de casa no s’hi valia badar per aconseguir una bona formació i l’oportunitat en el món laboral que perseguíem les meves dues germanes i jo.  Tots plegats hi vam posar tot i més i més; molts sacrificis i molt treball encara que, amb franquesa, a la universitat hi vaig arribar també amb ‘l’ajuda’ d’un crèdit per estudiants que vaig haver de tornar al Banc Sabadell un cop acabada la carrera (el preu dels somnis?) i de beques de l’estat espanyol.  Aleshores, el Sistema també permetia oportunitats a gent amb recursos econòmics limitats però amb potencial per millorar-los a base de treball, encara que la meritocràcia sigui un sistema jeràrquic amb pocs simpatitzants.

Acabada la jornada laboral em queda temps per estudiar una mica, fer el sopar i preparar el dinar de l’endemà amanit amb bona part del ‘8 al dia’ de l’incansable, brillant i molt ben acompanyat Josep Cuní.  No sempre m’agrada el que expliquen però sento que és la veritat sense embuts analitzada des de més d’un punt de vista, i quan m’adono de la realitat que mostren és quan recordo les paraules del professor Alabau a l’Institut Abat Oliba de Ripoll esperonant-nos perquè aconseguíssim la màxima preparació.  Apuntant cap a la finestra deia:  ‘això d’aquí fora és una selva senyors!’.  Segur que ni tan sols ell, un home culte, s’hagués imaginat que les condicions serien tant adverses però el que sí sabia és que no es pot prendre part en la lluita equivocada amb les armes inadequades.

Qui sap si es concedeixen gaires beques i crèdits als estudiants ara.  De ben segur que el descontrol i l’avarícia mermaran també les possibilitats dels joves amb pocs recursos.  De fet, ha estat un cop més, una presa de pèl a gran escala.  No n’aprendrem mai, és condició humana.

En qualsevol cas, de ben segur que tots plegats haurem de lluitar més per menys pel futur que tenim a pesar dels polítics.

Els comptes comptables


Els comptes comptables s’estructuren en 9 grups principals que a la vegada contenen subgrups on hi ha una classificació numèrica.  Així, els grups principals són:

  • Grup 1. Finançament bàsic
  • Grup 2. Actiu no corrent
  • Grup 3. Existències
  • Grup 4. Creditors i deutors per operacions comercials
  • Grup 5. Comptes financers
  • Grup 6. Compres i despeses
  • Grup 7. Vendes i ingressos
  • Grup 8. Despeses imputades al patrimoni net
  • Grup 9. Ingressos imputats al patrimoni net

Per a l’elaboració del balanç, els comptes comptables aniran distribuïts en l’Actiu i el Passiu de la següent manera segons el PGC vigent:

ACTIU

COMPTES

A)     ACTIU NO CORRENT

I. Immobilitzat intangible 20, (280), (290)
II. Immobilitzat material 21, 2101, 2111, 2121, 2131, 2141,   2151, 2161, 2171,2181, 2191, (281), (291), 23, (2811), (2812), (2813),(2814), (2815), (2816), (2817),   (2818), (2819)
III. Inversions immobiliàries 22, 2201, 2211, (282), (292)
IV. Inversions a llarg termini en empreses   del grup, associades i socis 2403, 2404, 2413, 2414, 2423,   2424, (2493), (2494),(293), (2943), (2944), (2953),   (2954)
IV-1. Crèdits a llarg termini amb socis 2427
IV-2. Altres inversions
V. Inversions financeres a   llarg termini 2405, 2415, 2425, (2495), 250,   251, 252, 256, 253, 254, 255, 257, 258,   (259), 26, (2945), (2955), (297), (298)
VI. Actius per impostos   diferits (les microempreses no l’han d’aplicar) 474

B)     ACTIU CORRENT

I. Existències 30, 307, 31, 317, 32, 33, 34, 35, 36 (39), 407
II. Deutors comercials i   altres comptes a cobrar 430, 431, 432, 433, 434, 435,   436, (437)
II-1. Clients per vendes i   prestacions de serveis (490), (493)
II-2. Socis per   desemborsaments exigits 5580
II-3. Socis deutors 447
II-4. Altres deutors 44, , 460, 470, 471, 472,   5531, 5533, 544
III. Inversions a curt termini en empreses   del grup, associades i socis 5303, 5304, 5313, 5314, 5323,   5324, 5333, 5334, 5343, 5344, 5353, 5354, (5393),   (5394), 5523, 5524, (593), (5943), (5944), (5953), (5954)
III-1. Crèdits a curt termini amb socis 5427
III-2. Altres inversions
IV. Inversions financeres a   curt termini 5305, 5315, 5325, 5335, 5345,   5355, (5395), 540, 541, 542, 543, 545 546, 547, 548, (549), 551, 5525, 5590,   5593, 565, 566, (5945), (595), (597), (598)
V. Periodificacions a curt   termini 480, 567
VI. Efectiu i altres actius   líquids equivalents 57

TOTAL ACTIU

A+B

PASSIU

COMPTES

A)     PATRIMONI NET

A-1) Fons propisI. Capital  
I-1. Capital subscrit   cooperatiu 100, 1000, 101, 1001, 102, 1002, 107
I-2. (Capital no exigit) (1030), (1040),
II. Reserves  
1. Fons de reserva obligatori 112, 1121, 1122, 1123
2. Fondo de reemborsament o actualització 116, 1161
3. Altres reserves 113, 1113, 1132,   114,   115, 119
III. Resultats d’exercicis   anteriors 120, (121)
IV. Altres aportacions de   socis 118, 1181
V. Excedent (positiu o   negatiu) 129
VI. (Remuneracions al capital   a comptes i retorn cooperatiu a compte lliurats en l’exercici) (557), (5571)
VII. Fons capitalitzats 107, 1070, 1071
VIII. Altres instruments de patrimoni net 111
A-2) Subvencions, donacions i   llegats rebuts 130, 131, 132

B)     PASSIU NO CORRENT

I. Fons d’educació, formació i promoció,   llarg termini 155, (1550), 1551
II. Deutes amb característiques especials a   llarg termini
II-1. «Capital» reembossable exigible 156
II-2. Creditors per «capital» temporal a   llarg termini 157
II-3. Altres deutes amb característiques   especials a llarg termini
III. Provisions a llarg   termini 14
IV. Deutes a llarg termini
IV-1. Deutes amb entitats de   crèdit 1605, 170
IV-2. Creditors per   arrendament financer 1625, 174
IV-3. Altres participacions a llarg termini 167
IV-4. Altres deutes a llarg   termini 1615, 1635, 171, 172, 173,   175, 176, 177,178, 179, 180, 185, 189
V. Deutes a llarg termini amb empreses del   grup,associades i socis 1603, 1604, 1613, 1614, 1623,   1624, 1633, 1634
V-1. Deutes amb empreses del grup
V-2. Deutes amb empreses associades
V-3. Deutes amb socis 164
VI. Passius per impost   diferit (no pas en el cas de les microempreses) 479
VII. Periodificació a llarg   termini 181

C)     PASSIU CORRENT

I. Fons d’educació, formació i promoció,   curt termini 508, (5080), 5081
II. Deutes amb característiques especials,   curt termini
II-1. «Capital» reembossable exigible 503
II-2. Creditors per «capital» temporal a   curt termini 504
II-3. Altres deutes amb   característiques especials, curt termini
III. Provisions a curt 499, 529
IV. Deutes a curt termini
IV-1. Deutes amb entitats de   crèdit 5105, 520, 527
IV-2. Creditors per   arrendaments financers 5125, 524
IV-3. Altres participacions a curt termini
IV-4. Altres deutes a curt   termini (1034), (1044), (190), (192),   194, 500, 501, 505, 506,509, 5115, 5135, 5145, 521, 522, 523, 525, 526,528,   551, 5551, 5525, 5530, 5532, 555, 5565, 5566, 5595, 5598, 560, 561,   569
V. Deutes amb empreses del grup, associades   o amb socis a curt termini 5103, 5104, 5113, 5114, 5123,   5124, 5133, 5134, 5143, 5144, 5523, 5524, 5563, 5564, 526, 5281,   5476
V-1. Deutes amb empreses del grup
V-2. Deutes amb empreses associades
V-3. Deutes amb socis 526, 5281
VI. Creditors comercials i   altres comptes a pagar
VI-1. Proveïdors 400, 401, 403, 404, 405,   (406), 4007
VI-2. Altres creditors 41, 438, 465, 466, 475, 476,   477, 4651
VII. Periodificacions a curt   termini 485, 568

TOTAL PASSIU

A+B+C

Actiu i passiu


L’actiu defineix l’estructura econòmica de l’empresa que ha d’estar suportada per la seva estructura financera o passiu.

Totes les operacions econòmiques que es produeixen a l’empresa, queden perfectament reflectides partint d’uns criteris comuns que es van aprovar per última vegada a finals del 2007.  Així, el Pla General Comptable permet estructurar la informació econòmica, patrimonial i financera de l’empresa seguint les directrius europees pertinents, i és amb aquesta informació que els directius poden gestionar la situació de l’empresa.  El PGC és obligatori per a totes les empreses, sigui quina sigui la seva forma jurídica; només els autònoms poden decidir si volen portar la comptabilitat ja que només s’exigeix que registrin les despeses i els ingressos.

Els mitjans econòmics de l’empresa són els que li permeten portar a terme l’activitat per a la qual ha estat creada.  Aquests mitjans són la massa patrimonial i està formada per:

  • Bens: Elements que poden ser valorats monetàriament
  • Patrimoni net: Fons aportat per l’empresari (o socis)
  • Drets: Deutes a favor de l’empresa contrets bàsicament per clients.
  • Obligacions: Deutes que contrau l’empresa

Així, els Bens són els elements que indiquen com s’han invertit els recursos financers de l’empresa: Patrimoni net, drets i obligacions.

Per tant,

Actiu

Passiu

Bens (intangible, material, maquinària, software..)

Patrimoni net

Drets

Obligacions

Actiu = Passiu;   Actiu = Passiu exigible (Drets i Obligacions) + Passiu no exigible (Patrimoni Net).

El passiu s’ordena en funció de l’exigibilitat i de més a menys, és a dir, de menys temps de retorn a més temps.  Dins del passiu exigible trobem:

  • Passiu no corrent: deutes amb un venciment superior a un any
  • Passiu corrent: deutes amb un venciment inferior a un any

L’actiu s’ordena en funció de la liquidesa i de més a menys.  Dins de l’actiu trobem:

  • Actiu no corrent: immobilitzat intangible, immobilitzat material, inversions financeres a llarg plaç
  • Actiu corrent: existències, deutors comercials, inversions financeres a curt termini, efectiu

Tremola, tremola…..


Tot comença quan t’agrada treure el màxim partit a un cotxe que no està prou preparat per absorbir tot el rendiment que se li exigeix, i el punt clau en això són els pneumàtics que porta ja que aporten al FordFi una estabilitat en corba i una maniobrabilitat que en realitat el superen.  Un 195/45 R16 és un perfil baix que soporta millor les forces laterals però té efectes negatius en l’absorció d’impactes per irregularitats o objectes de la carretera, disminuïnt així el comfort dels ocupants i sobretot perjudicant les llandes.  Igualment, els coixinets de roda també pateixen massa.

Ja feia molt temps que tenia problemes de vibracions al cotxe i fins fa poc no vaig entendre realment què estava passant.  És tot plegat més simple del que en un principi sembla i cal estar atent perquè no et passi el que m’ha passat a mi:  uns i altres donen la seva opinió però no hi ha manera de trobar la solució.  S’associen les vibracions a problemes en amortidors, columna de direcció, pneumàtics, suports motor, etc. però no totes les vibracions són iguals, el més important abans de canviar alguna cosa és fer un bon diagnòstic i fiar-te de la teva intuïció.

Qualsevol imperfecció s’accentua amb la velocitat i una deformació del pneumàtic o d’una llanda, per petita que sigui, pot causar problemes i és en aquests dos elements on has d’enfocar la teva atenció si notes que alguna cosa no va bé a partir de 100-120km/h.  Notes vibracions al volant?  O notes vibracions a l’habitacle?  Notes ambdues coses?

Quan una de les rodes del tren del davant està deformada provoca, primera i principalment, vibracions al volant.  Deixa anar el volant i si observes que el volant oscil·la, tens un problema al pneumàtic o bé a la llanda.  Que no et despisti el fet que segons com traces algunes corbes, la vibració disminueix o desapareix.

Si una de les rodes del tren del darrera està deformada, provocarà vibracions a l’habitacle i fins i tot ho notaràs al volant, encara que no vibra de la mateixa manera, no té un moviment de vaivé sinó que vibra igual que la resta d’elements del cotxe.  Aixeca el cotxe i fes girar les rodes fixant la vista en un punt del perímetre de la llanda prestant atenció a possibles oscilacions.  Si en pots apreciar alguna a simple vista significa que necessites rectificar-la (el resultat és molt satisfactori) encara que equilibrant-la de nou pots suavitzar o gairebé eliminar el problema (en funció del grau de deformació).

El cost de rectificació va dels 80 als 150 euros.  L’equilibrat en costa 8.  Tingues en compte que el pneumàtic pot presentar irregularitats.  En el cas del FordFi és decepcionant la facilitat amb la que es deformen les llandes d’alumini que porta de sèrie i desconec si això és ‘normal’ o si es tracta d’un problema de qualitat.

Si el problema arriba del tren del darrera, tingues present que amb el dipòsit de combustible buit s’accentuarà la vibració.

Liquidesa vs. Insolvència


Són dos conceptes que habitualment es confonen i fins i tot es prènen per sinònims quan existeix una diferència més o menys clara entre tots dos.

Tenir liquidesa vol dir disposar de diners o d’actius ràpidament convertibles en diners (accions, xècs….) i això no inclou propietats immobiliàries per exemple, donada la dificultat que comporta obtenir-ne liquidesa ràpidament.  L’actiu més líquid són els diners i el menys líquid és el que es coneix com a immobilitzat.

Disposar d’aquest líquid és el que permet fer front als deutes però no significa que n’hi hagi prou, no vol dir que siguis solvent.  És a dir, quelcom que tingui 1 milió d’euros es pot considerar com algú que té liquidesa però insolvent davant un deute de 3 milions d’euros si no pot demostrar capacitat de generació d’ingressos fruit d’una activitat econòmica industrial o de la venda de propietats, de la mateixa manera que se li podria concedir un crèdit de 3 milions d’euros a algú que no té diners però en canvi disposa d’actius que l’avalen i que per tant, el converteixen en algú solvent.

…i demà què?


Hi ha gent que té coneixements i per tant la capacitat de transformar dades en informacions que poden ser enteses per qui no gosa d’aquesta sort.  A mi em passa que lamento tenir pocs coneixements de macro-economia i d’economia en general però ja fa un temps que m’esforço per posar-hi remei.  Tal i com comenta el senyor Rastani en l’article que menciono en el meu anterior post, cal mirar menys la televisió i formar-nos més, tant com es pugui.  Precisament és de gent com ell de qui podem llegir informacions per entendre millor com funcionen les coses.  Expliciten coneixements implícits i d’això ens en servim els qui veiem el partit des del fons de la graderia.

Em trobo assegut al port de Llafranc i enmig de tanta embarcació i tanta immensitat natural em pregunto si podré seguir mantenint les meves il·lusions, si les meves expectatives continuen estant a l’horitzó o si pel contrari s’han atençat….a cas s’han allunyat? Què passarà amb el nostre ‘modus vivendi’?

Un Estat que té dificultats per generar ingressos amb els recursos econòmics dels que disposa, busca finançament en els mercats ‘venent’ deute.  És a dir, l’Estat et dóna uns papers (valors), els anomenats bons o obligacions (en funció del període), que diu que valen X i que si tu en pagues el que valen, ell t’ho tornarà en un termini estipulat (10 anys per exemple, que serien obligacions) amb un interès fixat Y.  La qüestió és que, el valor de Y està directament lligat a la garantia de cobrament que ofereix l’estat en qüestió.  A Alemanya, aquest interès Y és, a dia d’avui, aproximadament del 1,86% quan a Espanya està per damunt del 6% i això està directament relacionat amb la mala situació del país i que queda reflectida per exemple per:

  • Elevadíssim deute total (per sobre del 400%), sobretot privat
  • Alt índex d’atur (el més alt d’Europa)
  • Poca capacitat de creació de llocs de treball
  • Massa  rajola en els actius de les entitats bancàries (que a més cada dia val menys i diuen que valdrà menys)
  • Bancs amb poca solvència

Aquests i d’altres indicadors fan que els inversors demanin a Espanya uns interessos més alts la qual cosa encara complica més la reeixida de la nostra economia.  La diferència, en punts bàsics, entre els interessos que ofereix Espanya pels seus valors i els que ofereix Alemanya és l’anomenada Prima de Risc de la qual tant se’n parla als telenotícies d’un temps ençà i que actualment està situada al voltant dels 430 punts, ja que:

Interessos espanyols = 6,10%

Interessos alemanys = 1,80%

Aleshores, 610 – 180 = 430 punts.

Si hi ha desconfiança, la Prima de Risc augmenta i costa més ‘col·locar’ aquests valors als mercats.  És un peix que es mossega la cua i Espanya, a dia d’avui encara ha de col·locar 120.000 milions d’euros de deute….i això són molts, molts diners.

No fa gaire, els experts econòmics preveien que Espanya seria intervinguda abans d’acabar aquest ‘annus horribilis’, i a dia d’avui la prima de risc del país s’acosta al límit que ens separa d’aquesta hipotètica intervenció (els 500 punts i un 7% d’interès pel bo a 10 anys).  Si això passa, els efectes per a l’economia europea i, sobretot, per l’economia de l’Estat espanyol, seran pitjors.  De fet, ja hi ha qui diu que això podria significar la desaparició de l’Euro o almenys una reestructuració del sistema monetari europeu.

La bombolla immobiliària a Espanya ha estat la més grossa i això encara ha accentuat més la greu situació.  El 9% del PIB, això és el que representava el rajol en l’economia espanyola.  Això ens fa diferents de la resta de països, i al damunt tenim la taxa d’atur més alta de tota Europa.  El Banc Central Europeu ha injectat molts diners al sistema bancari espanyol que els ha utilitzat, tots i més, per comprar bons del propi estat i a aquest extrem Itàlia, per exemple, no hi ha arribat.  Els mercats saben tot això.  I per això la Prima de Risc espanyola augmenta.

A tot això, cal afegir-hi la mala gestió del govern de Rajoy que contribueix a l’augment de desconfiança.  Uns pressupostos que no van agradar massa a Europa i que el New York Times diu que no estan prou ben fets i unes reformes i retallades que no reactiven l’economia són uns mals símptomes.

Fragments d’una entrevista a Alessio Rastani


Alessio Rastani es un operador de borsa que al setembre va fer unes declaracions inesperades i polèmiques a la cadena anglesa BBC en referència a la crisi mundial.  El seu blog:  http://www.leadingtrader.com/

Fragments de l’entrevista que publica La Vanguardia el dia 14 de novembre de 2011

http://www.lavanguardia.com/economia/20111113/54238117353/alessio-rastani-si-fuera-usted-no-invertiria-ahora-ni-un-centimo-en-bolsa.html

A los que quieran empezar a invertir, ¿qué consejos les daría? Primero, invierte en ti mismo antes de invertir en bolsa. Aprende, edúcate al máximo para entender cómo funciona el mercado. La única razón por la que Wall Street y la City hacen dinero es por la ignorancia del inversor medio. El inversor medio es irracional y un analfabeto cuando se trata de saber cómo funcionan los mercados. Así es como funciona Wall Street. Persuade a la gente para que tome decisiones estúpidas, comprando y vendiendo en el peor momento. Wall Street no podría hacer tanto dinero si más gente estuviera educada en cómo funcionan las inversiones en bolsa.  Vamos a ponerlo de este modo, si yo soy un broker de Wall Street y quiero comprar acciones, básicamente te diré las cosas que quieres escuchar para hacer que quieras comprar mis acciones. Te diré, “estas acciones han subido un 10% en el último mes y subirán un 20% en el próximo”. Y tú, como hablo desde una posición de autoridad en Wall Street, pensarás, “oh, muy bien, no me mentirá”. Es así como Goldman Sachs hace dinero, vendiéndole a la gente basura y después apostando a la contra.

(…) También le diría a la gente que deje de perder el tiempo, que deje de ver la televisión. En Reino Unido la gente se pasa dos horas al día mirando X-Factor o Gran hermano y después se quejan de que su vida es una mierda y que están sin un duro. En lugar de ver la tele, ve a una librería, ve a Amazon, compra libros que te enseñen cómo funciona el mercado e invierte tu dinero sabiamente. También les diría que esta crisis se va a poner peor y lo que pasará  es que muchas acciones estarán mucho más baratas. El gran error que muchos van a cometer es comprar a ese bajo precio pensando que no va a bajar más, que están delante de un chollo. La gente no entiende que las acciones pueden llegar a valer cero. No es lo mismo que el oro, la plata o una propiedad. Le diría a todo el mundo que resista la tentación de comprar acciones baratas en esta crisis. No invertas ahora ni un céntimo en bolsa. Espera a que el mercado se vuelva más fuerte antes de empezar a perder mucho dinero.

….

Grecia e Italia han puesto en jaque a la eurozona. ¿Cree que España será la siguiente? Si cayera Italia, la siguiente es España. Lo he escrito en mi blog y en mi página de Facebook. Todo aquel que creyera que con el rescate de Grecia se iba a resolver la crisis vivía en Disneylandia. Esto es mucho más grande que ayudar solo a Grecia, y lo hemos visto recientemente, con Italia, que es el gran problema. Si el miedo se contagia a los mercados, que funcionan por cuestiones psicológicas, harán que se produzca una caída y entonces, quién sabe quién será el siguiente. España, seguramente.

Una de sus frases célebres en la BBC fue aquella de “Goldman Sachs gobierna el mundo”. Lo cierto es que Mario Draghi, ahora presidente del Banco Central Europeo, y Mario Monti, quien será primer ministro de Italia, son ex empleados de Goldman Sachs. Exactamente. Los ex empleados de Goldman Sachs están en casi todas partes en el gobierno de EE.UU. y ahora en Europa. A decir verdad, me sorprendió ver la reacción de la gente cuando dije que Goldman Sachs gobierna el mundo. Realmente pensé que todo el mundo lo sabía ya. Lo cierto es que nunca saldrá un banquero en la televisión diciendo esto, porque están demasiado asustados para afirmar cosas de este tipo  y perder su trabajo. Están en nuestro sistema y lo gobiernan y están todos conectados con el dinero que se mueve por todo el mundo. Obama, por ejemplo. Su campaña recibió un montón de dinero y llegó por ello al poder. ¿De dónde salia ese dinero? Pues de instituciones financieras que le dieron ese dinero. Todos los que se presentan a presidente en EE.UU. reciben dinero de las instituciones financieras y después los mandatarios tienen que devolver el favor. La democracia queda en entredicho. Da igual a quien votes, ellos dominan las decisiones. Goldman Sachs, JPMorgan, etcétera.  Actúan en su propio beneficio, no en favor de la gente.

La música


Me’n recordo com si fos ara; ja fa més de 10 anys i era una tarda de dissabte quan passejava amb el meu avi per un carrer del poble. Mentre caminava amb ell devíem estar parlant d’alguna cosa… a saber si m’explicava alguna vivència de quan ell era petit o si parlava del mal caràcter de l’àvia i de com n’estava d’avorrit, però el que si recordo és que en un moment de la conversa em digué molt ensopit: Eudald, no tardaré gaire a morir-me. Ho vaig encaixar com vaig poder.  Jo era molt jove i el nus que es fa a l’estòmac quan escoltes aquestes paraules d’una persona que t’estimes no és fàcil superar-lo; es fa difícil dissimular la tristesa. Li vaig dir que havia de ser valent i que això no passaria.  Pocs mesos després, estirat en un llit, sense poder parlar ja i sense reconèixer a les persones que tenia al seu voltant, jo li parlava a cau d’orella i li deia que fos valent agafant-li la mà.

Es va morir de càncer de pulmó.  Fumava des que era adolescent.  També va començar a treballar de molt molt jove, fins que es va jubilar al complir els 60….més de 40 anys de condemna, com diria un que conec.

Ell va morir pocs mesos després d’aquella conversa al carrer. En aquella època jo escoltava molta música i sovint als Hammerfall amb el seu Glory to the brave (glòria als valents). Ara, quan l’escolto recordo a un bon home i moments de la meva infància on també hi és ell.  La música i els records….

La mala educació


Acabo d’arribar a casa després de veure una senzilla representació teatral al centre cívic de Sant Narcís a Girona. De fet, més enllà de fer una representació, intenten educar a l’espectador  preguntant-li què li sembla el que veu i què faria per canviar el desenvolupament d’una escena que posa de manifest la inacceptable actitud rígida i opressora que mostra un home masclista vers la seva dona.

Tinc la impressió que en aquell local no hi havia la gent que precisament necessitaria rebre el  missatge que estan transmeten, però tant si val, ja està bé. Ara cal que això ho facin a les escoles, on potser aconseguiran mostrar als futurs homes com cal tractar una dona.

El cas és que tot plegat m’ha fet pensar en un article que vaig llegir fa un temps:
¿Por qué los machistas no dejan de matar? del 02/08/2010 publicat a www.elpais.com on hi ha un paràgraf que em va cridar molt l’atenció:

[Todas las voces admiten, al principio o al final de la conversación, que los factores son múltiples, complejos, difíciles de analizar, pero Soledad Cazorla, fiscal delegada para la Violencia contra la Mujer, lo hace con una sinceridad y contundencia aplastantes: “El que quiere matar mata con crisis, sin crisis, porque le has dicho que sí, porque le has dicho que no, y porque las lentejas estaban frías”.]

La genètica pesa, però l’educació canvia les coses. NO al maltractament.

Eudald, 25.11.2010

Sentir-se millor


Avui he arribat a casa després de córrer durant més d’una hora, cansat però content; feliç de poder fer allò que un dia no podré fer. Et recuperes un xic amb un got d’aigua, 4 cullerades petites de sucre, el suc de mitja llimona i una punta de sal. Tot seguit et rentes i abans de tancar l’aixeta et quedes, per un instant, sols un petit instant, a sota la dutxa, et tapes les orelles i sents l’efecte que provoca l’aigua impactant contra el teu crani, i mentre escoltes de fons el Memory Gospel de Moby, prèns consciència de quin és el sentit fonamental de la vida: gaudir-la. Són aquelles petites coses que et fan estar bé dirien molts. No tant petites, no tant petites! Dic jo.

Una riquesa insultant davant la trista realitat de moltes persones.

Eudald, 29.09.2010

Te pasaste Fernando!


Aquest diumenge vaig quedar estupefacte al llegir l’entrevista que li va fer un diari al senyor Fernando Trueba on l’exitós director de cinema deia quelcom similar a: “Yo no tengo teléfono…nadie tiene porque llamarme ni yo tengo porque llamar a nadie”. No fotem! Jo tinc telèfon perquè decideixo quan i a qui contesto, i el faig servir per parlar amb qui em convé, o almenys per intentar-ho. Olé, tus **vos Fernando!! Jo diria que això demostra que les persones ens equivoquem a pesar de l’experiència….per desgràcia, viure 50 anys en aquest planeta no ens fa menys vulnerables. Que tornin les cabines telefòniques pel senyor Trueba si-us-plau!!

Eudald, 31.01.2011

Els castells


El que més valoro d’haver format part d’aquest col·lectiu és haver conegut gent interessant amb qui he compartit molts moments i, tot i que encara no sé si amb algunes d’aquestes persones ens uneix una bona amistat, me’n alegro molt que els nostres camins s’hagin creuat.  Més endavant, a la balança del temps hi posarem els fets i les accions, tant les d’elles com les pròpies, i demà sabrem si el que estem vivint avui és amistat. A vegades vivim miratges i no ens n’adonem o no ens en volem adonar perquè no volem sentir-nos sols. No és el mateix estar sol que sentir-se sol. Estar sol no representa un problema, sentir-se sol sí.

Opino que la gent ja està prou motivada per assistir voluntàriament a una activitat social però també és necessari treballar-la.  Parlo des de la meva poca experiència personal en aquest món on vaig començar amb una motivació que va anar decreixent a mesura que passava el temps. Al meu entendre, els assajos tenien una durada excessiva i hi mancava una parada per descansar i permetre que la gent s’esbargís i facilitar que tot seguit es concentressin en fer el que tocava.

Tampoc crec que fos necessari fer tantes actuacions al llarg de l’any. Si al fet d’assajar dues vegades per setmana hi sumem que es fan moltes actuacions (per partida doble alguns caps de setmana), el resultat és que per mi són masses hores fent Castells al cap del mes. I deixant de banda el que puguin pensar els individus de la colla sobre la importància de la pinya, els assajos de la major part de Castells es feien sense la seva participació activa, i jo, que en formava part, m’avorria, i a ningú li agraden les activitats avorrides.

Si a tot això hi sumem la falta d’higiene d’una bona part dels membres (posar-se desodorant i rentar-se els peus abans de les actuacions i dels assajos no sembla important per molta gent) i alguns fets inadequats, em desanimo i opto per dur a terme altres activitats.

Formar part del públic també és una bona manera de donar suport a una activitat cultural única i especial que ens identifica.

Eudald, 31.01.2011

Apropiació indeguda


És una expressió que em fa gràcia i que està a l’ordre del dia. Tots sabem que algú que ha estat condemnat per robatori és un lladre de cap a peus, però què passa quan se’ns informa que a un personatge se’l condemna per apropiació indeguda? Doncs que han enxampat al senyor lladre. Lladre sí, però senyor també. Així doncs, quan algú de l’Alta Societat “ha ficat la mà a la caixa”, ha comès una apropiació indeguda. Quina elegància. Al diccionari, un eufemisme es defineix com: Paraula o expressió més suau que en substitueix una altra considerada de mal gust, grollera o massa franca . I subratllo “massa franca” perquè em crida l’atenció. Les relacions humanes sovint es compliquen quan hi ha un excés de franquesa; no sempre és adequat dir les coses pel seu nom, i per això existeixen mots que ajuden a facilitar l’entesa entre persones. El que passa és que l’ús d’aquests eufemismes sovint serveix per canviar l’enfoc de la realitat. Així doncs, una “apropiació indeguda” és un robatori en tota regla, l’autodeterminació és l’eufemisme d’independència i una “escort de luxe” és una prostituta cara, oi?

El fals interès


Poca gent sent un interès real en saber com és la teva vida, com et van les coses, quins projectes tens, quina opinió et mereixen certs fets o què t’agrada fer. Tinc la sensació que a molts els agrada parlar de coses relacionades amb la teva vida personal que aparentment encara has de resoldre, o no acaben de funcionar com voldries, amb l’únic objectiu de sentir-se millors i superiors. Si això els ajuda, ni que sigui per un instant, almenys haurà servit per alguna cosa. El que pensa el nostre entorn és un input més que hem de valorar en la seva justa mesura, no li podem donar l’esquena però tampoc el podem sobrevalorar.

Qui té un AMIC té un tresor i trobar tresors és molt difícil.

Sentir-te fort i segur de les teves pròpies decisions i del teu estil de vida; la determinació i la convicció; la tranquilitat i la perseverança, són, en definitiva, essencials per no perdre el món de vista i per no fer passes equivocades cap al no res amb la única intenció de deixar que el temps corri sense ni tan sols saber perquè. Tot, és clar, sota el paraigües de la Societat del Benestar, la qual permet, per exemple, que jo pugui escriure en aquest bloc i al damunt, en català.

I a mi què!


Segons un article publicat fa uns mesos al diari El País, un centenar de joves universitaris es va plantar davant del Senat, a París, per protestar contra la nova llei sobre la jubilació. Un turista li pregunta a un dels manifestants perquè es manifesten i un dels joves contesta: “Protestem perquè no volem viure pitjor que els nostres pares”. Em va fer gràcia llegir aquest article perquè ja fa molts anys, quan jo era adolescent, ja aleshores, el meu pare em deia: segurament la vostra generació viurà pitjor que la dels vostres pares…..li hauria de demanar si era una opinió seva després d’anys de lectura i aprenentatge o bé ho va llegir; però no deixa de ser igualment sorprenent.

El cas és que, en línies generals, opino que tenia raó. Perquè molts ja no aconseguiran tot el que han aconseguit els seus progenitors a pesar d’haver tingut, pressumiblement, millors oportunitats. El que passa és que en molts casos, la majoria viuen dels esforços que han fet altres. Segurament en som tant culpables nosaltres com ells d’aquesta situació. El “i a mi què!” és el lema i el lifestyle de molta gent però, des del meu punt de vista, no crec que condueixi a res productiu i útil excepte que expel•lir-ho tot del nostre cervell serveixi per allargar-nos la vida o fer-nos-la més fàcil.

Implicació i responsabilitat és el camí oi?

Instants


Jo circulava per l’autovia i anava al davant; ell em seguia amb el seu cotxe. De sobte me n’adono que ja no el tinc al darrera sinó que m’està avançant i quan arriba a l’alçada del meu cotxe, el meu pare es gira i em mira treient-me la llengua i rient feliçment a la vegada.

Hi ha vivències que són nostres, i que ningú ens podrà prendre mai. Un instant també omple.

Obrint pas


Era un dia de gener de l’any 2011 quan vaig decidir afegir-me al meu grup d’amics per passar el cap de setmana a la Cerdanya.  L’home del temps ja havia advertit de les probabilitats de nevada al Pirineu així que aquell dia ja estava mentalitzat:  seria una loteria.

No vaig dubtar ni un moment en intentar gaudir de la companyia de gent especial així que cap a les onze arribàvem el meu petit Ford Fiesta S [amb uns Pirelli Pzero Nero] i jo al peu de la collada de Tosses, sense cadenes, quan em vaig adonar que el panorama no era massa esperançador.  M’ensumava que les coses no serien fàcils i la situació, poc després de Ribes de Freser, era la següent….

….però, què carai! Vaig pensar que després d’una colla de quilòmetres al cul, mereixia la pena intentar-ho.  Quan se’m posa alguna cosa entre cella i cella és difícil que hi pugui veure més enllà, sempre em passa i així va ser.  A uns 10km de La Molina la cosa va empitjorar; massa neu per circular sense cadenes, no para de nevar i ja m’he trobat algun despistat al voral de la via.  Decideixo fer mitja volta i tornar per on he vingut abans no sigui massa tard quan, poc després de fer-ho, un camió vell amb una pala nova i enorme que puja collada amunt sense perdre pistonada, sense por i, esclar, sense cadenes perquè no les necessita per res….com nosaltres oi petit petit?!!…au doncs, sense dubtar-ho un segon, frè de mà i mitja volta cap a la Cerdanya posant-hi un xic de sort i tres dels cinc sentits [el gust i l’olfacte no els necessitava per res] per aguantar-li el ritme al llevaneu…i quin ritme!  Més que circular, ballàvem damunt la carretera.  Una mica de sobreviratge provocat per la desacceleració brusca a l’entrada de les corbes que trasllada la inèrcia cap endavant ‘descarregant’ el tren del darrera per deixar-lo lliscar, sobrevira per un instant, sense permís…La tanca de la carretera li vol fer un petó al cul de la meva ‘bala roja’ i jo dic que fa massa fred per a pràctiques amoroses, i a més, li van agradar més els morros de l’Audi A3 amb control d’estabilitat i control de tracció de més de vint-i-cinc mil euros que portàvem al davant….una bonica història d’amor.

Tot va anar bé fins que…..

A pesar de la nevada que queia, vaig arribar a La Molina contra pronòstic, la mala notícia fou que el llevaneu no continuava més amunt.  No m’ho podia creure! Per favor!! Increïble….la sort em va deixar al cim de la collada sense cadenes amb més de quatre dits de neu per davant.  Prèvia consulta amb les celles, ho vaig tornar a fer…..vaig pujar ràpidament al cotxe i em vaig moure depressa per evitar una emboscada….que m’hauria amargat el cap de setmana que vaig gaudir pocs minuts després.

El preu de l’amistat


Fa uns dies, en Jaume Barberà [presentador del programa de televisió Singulars al Canal 33] deia que enfocar de manera professional la conducció del programa, intentant aportar informacions reals sobre la crisi i les conseqüències que aquesta provocaria al sector immobiliari, li va costar la pèrdua de més d’una amistat.  Entrevistar a gent qualificada que aportaven opinions gens favorables als interessos del negoci no era de rebut per a les amistats del periodista que tenien negocis vinculats amb el rajol.

Aquestes declaracions em van venir bé per reflexionar també sobre el que em passa a mi.  El que ens passa a tots, en definitiva.  I és que el nostre entorn [ni nosaltres mateixos] no sempre està preparat per comprendre les coses, ja sigui per manca de capacitat o per interessos.  Ja sé de fa temps que el preu de la nostra amistat no és sempre el que ens mereixem i molt menys el que esperem.  Un dia sents la pèrdua d’intensitat i afecte.  Perceps que potser s’acosta el final.  Intentes solucionar-ho, o no.  Si ho vols acabar d’espatllar, comença a tractar-les de la mateixa manera que et tracten elles a tu i la velocitat amb la que es degradarà la relació augmentarà amb la mateixa proporció.  Gairebé sempre n’hi ha un que aporta més que l’altre en la relació però sempre som tots els que esperem alguna cosa a canvi, per petita que sigui.

Avui, en una entrevista al programa ‘via lliure’ de RAC1, el conferenciant Víctor Küppers [ http://www.kuppers.com/ ] explicava la necessitat de dedicar als amics el temps i l’apreci que els pertoca, no deixar de banda el valor de l’amistat per evitar-ne el desgast.  Diu que convé recordar-los que els estimem.  Sembla ser que dir ‘t’estimo’ a una persona és estimulant i és molt positiu; no ho hauríem d’associar només a l’amor en la parella sinó a l’amor i l’apreci entre humans.  Comunicar un sentiment com aquest renova l’atmosfera del món de la relacions.

L’amic innocent que no et falla mai, al que demostrant-li que l’estimes ja li has donat tot…..no hi manquen les paraules en aquesta relació.

El relevo


Respondiendo al tema de debate planteado en la red social linkedin:  ¿Cuál sería la forma más adecuada de que el “know-how y know-who” no desaparezca de la empresa cuando llega el momento de la jubilación de sus trabajadores?           

Opino que hay que aprender de la experiencia compartiendo espacio y tiempo con el que la tiene.  No es suficiente la creación de documentos y/o protocolos de gestión.  A partir de este trasvase de conocimientos hacia la gente más joven y teóricamente más preparada a nivel técnico y académico, se generaran nuevas formas de gestión y de trabajo más acordes con los tiempos que corren, más eficientes en definitiva.

Para ello, es imprescindible que la gente que está a la cabeza de departamentos u organizaciones enteras y que tiene que dejar la dirección en manos de un relevo, asuma su papel de colaborador para el cambio.  Algo tan sumamente difícil como asumir que ya no se es el referente para marcar el camino sino para que otro asimile el papel con éxito.  Creo que aportar todo el conocimiento adquirido, supervisar que el relevo se produce correctamente y hacerlo antes de llegar al final de la vida profesional, son requisitos indispensables para las bases del buen desarrollo futuro.

No se puede frenar la progresión de gente madura y preparada por orgullo o creencias personales de gente que está agotando su andadura profesional y que jamás deberían de estar por encima de los intereses de toda una organización.

El interés en la ISO 9001


Contestando a la cuestión planteada por un usuario en linkedin:  ¿Se ha perdido el interés por certificarse en la Norma ISO 9001?       

Desde la perspectiva de las empresas grandes y medianas, totalmente.  Las empresas invierten en certificaciones que aporten garantías en la elaboración de sus productos y potencial para atraer a nuevos clientes (y mantener los existentes).
La certificación ISO 9001, en mi opinión, ha perdido importancia al darse por sentado con la implantación de un sistema de seguridad alimentaria de que la empresa ya dispone de un sistema de gestión de la calidad, no en vano su existencia permite la consecución de lo primero. Es como si ya se hubiera asimilado la primera parte de una etapa y hubiéramos entrado en la segunda.  Carece de sentido certificarse de algo que ya forma parte de un nivel superior.
Ahora, la tarjeta de presentación para vender a una gran superfície son la IFS, la BRC y parecidas.

Una visión general sobre la seguridad alimentaria


Contestando a la cuestión planteada por un usuario en la red social linkedin:  ¿Son las normas de calidad, en el fondo, una mentira?

La sociedad evoluciona y con ella la industria y, a estas alturas, el concepto Calidad ya está lo bastante enquistado en las estructuras empresariales.  Por eso opino que más que hablar de normas de calidad, deberíamos hablar de normas de Seguridad Alimentaria. Las certificaciones IFS y BRC, que son las que estan al orden del día, van mucho más allá de cuestiones de calidad.

No recuerdo en que filme pero una vez escuché:  La apariencia lo es todo.  La política y el engaño se basan en ella. La vida es un juego.  Los negocios también. Y no se puede perder demasiado, he ahí el porqué de la importancia relativa de dichas certificaciones.

El fabricante de productos agroalimentarios persigue vender un producto que tanto para él como para el comprador, tienen que ser seguros.  Asociamos la necesidad de seguridad al comprador cuando el fabricante se juega mucho al ofrecer un producto en el mercado.  Su imagen está en juego y con ella su futuro.  Y el nivel de las medidas implantadas para asegurarla [la calidad – seguridad] está en relación al tamaño de la empresa y del mercado al que se enfrenta.  Las certificaciones de ‘calidad’ deben permitir una mejora progresiva a la empresa, en vez de ahogarla al primer intento.  Me parece coherente que exista cierta flexibilidad a la hora de evaluar el nivel de compromiso con dichas normas en la aplicación de determinados procedimientos.  Si no fuera así, sólo podrían fabricar Coca-Cola, Nestlé y Campofrío….y en su día, tampoco cumplían con las exigencias que ahora se autoimponen. Las entidades certificadoras son proveedores de servicios de mayor o menor calidad y necesitan clientes que a su vez necesitan clientes.

Siempre ha existido y siempre existirá la corrupción, pero ello no debería ser objeto de debate, más que nada porque quiero creer que en este país cada vez queda más atrás el abuso [perjudicial] de estos métodos.

Espero que, al menos, no bajemos el listón a tenor de lo que se entiende en el gráfico que publicaba hace pocos días el diario economist en su web, en referencia a la relación existente entre corrupción y nivel de desarrollo de un país.

El dret a ser el que som


Any 1984.  JJ.OO. de Los Angeles.  TV3 sol·licita acreditacions per cobrir l’esdeveniment cosa que a Felipe González, president de l’estat espanyol en aquell moment, no li fa gràcia ja que davant el plantejament fet per la cadena catalana, respon:  ¿Es que los atletas en catalán saltan más? Quin menyspreu i quina incomprensió.  Quin poc nivell polític i democràtic.  Com diu Jaume Roures a l’entrevista que li fan al diari Ara.cat el 30 d’octubre “aquell dia ho vaig tenir clar, supera la seva capacitat de comprensió”.  Paraula de Roures, brillant empresari per qui sento simpatia.

Jo estic d’acord amb aquestes paraules.  Per mi, té raó.  I el més sorprenent és que vint-i-set anys després, les coses no han canviat tant.  No ho comprendran mai!

Tant difícil és entendre que n’hi ha que volem seguir essent el que som, seguir en el marc en el que estem, amb els drets i deures [els justos] que ens pertoquen?  El nostre passat demostra que el nostre futur més probable és seguir compartint, perquè molts d’allà són  ara aquí i molts d’aquí anaren cap allà; perquè som persones; perquè ens han d’unir altres valors que estan per damunt de diferencies culturals; perquè la nostra història i el nostre present també demostra que tenim esperit conciliador, no en va, hem perdonat molt i hem suportat molt [Recordo que el meu pare m’explicava com li feien cantar el Cara al Sol quan formava al pati de l’escola i al meu avi, en pau descansi, el pegaven per parlar en català, per expressar-se en la seva llengua, la nostra llengua!.  És nostre i no ens la poden prendre!]

No ens poden menysprear ni la podem abandonar.  Tenim un deure amb la nostra llengua, la nostra cultura.  Ens deuen respecte i reconeixement perquè som i serem un país i una cultura diferent que treballa per ser com és.  No es pot tenir por ni es pot ser un tirà.  Ens tenen por i això els angoixa.  Si estem en el mateix vaixell volem ser-hi amb els mateixos rems que la resta.  No podem deixar que ens limitin el potencial.  A l’alumne avantatjat no se li pot demanar que renunciï a tot el que pot ser.  S’enfadarà.  Es revelarà.  Ens sentim orgullosos del que som i volem mantenir el que tenim amb respecte, treball i dignitat.  Ja n’hi ha prou d’ignorància!

Qui sap si ara que s’entrelluca un empitjorament de la situació d’Espanya vers Europa, seria el moment de plantejar-se altres reptes.

Ja falta poc


Ahir vaig veure una pel·lícula de terror protagonitzada per España, dirigida per Manuel Castells i produïda per La Vanguardia.  Llegeixo el diari sí, i tots ho hauríem de fer i més sovint.  Ens asseiem al sofà de la desinformació i ens conformem per després queixar-nos del que passa políticament sense ni tan sols escoltar els debats a la TV ni llegir entrevistes als alts càrrecs del govern.  Per cert, Josep Antich, director de La Vanguardia, critíca els mètodes poc periodístics de Mònica Terribas en l’entrevista de TV3 al president Mas….no m’estranya.

El cas és que, tornant a l’article de l’economista abans mencionat, i perquè no, fixant-me també en l’entrevista de la secció ‘La Contra’ del mateix diari al Premi Nobel d’Economia el 2010, m’haguessin anat molt bé en altres ocasions en què els problemes escatològics t’allarguen la reunió amb en Roca més del que voldries.  Pel que sembla, l’euro té el temps comptat almenys per nosaltres i que les coses aquí no s’estan fent prou bé, quina novetat.  El link a l’article:  http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20111203/54239653642/manuel-castells-deutschland-uber-alles.html

Mentrestant, els nivells d’atur dels EUA tornen a ser similars als de 2009 quan España acaba de batre el rècord amb unes xifres que espanten al costat de les que tenen els que encara són els nostres veïns del bloc Euro i els països que ‘veuen els toros des de la barrera’ [capitanejats per Holanda] volen treure la cadira a España en el comitè de direcció del BCE (la institució més important de la UEM).

Ara les guerres també es fan amb el diner.

1257, com se’ls gasten els polítics


És dissabte. Són qüasi les quatre de la tarda i no fa gaire que he arribat de treballar. Al matí, al llevar-me, he consultat un moment el Facebook per fer allò que fem tots: veure si aquella amistat que t’importa t’ha dit alguna cosa o si la noia que t’agrada t’ha enviat algun missatge. Típic oi?

El cas és que m’ha cridat l’atenció el comentari, la queixa més ben dit, que publiquen molts dels meus contactes sobre el cost que comporta un vol d’un eurodiputat en business class amb Iberia. 1257€ que posats al costat dels hipotètics 150€ d’un viatge en tourist class en una companyia low cost poden semblar una despesa exagerada. Ho sembla, i ho és. Però aquí passa allò que se sol dir: la dona del Rei a més a més de ser honrada ho ha de semblar.

Jo, en canvi, lluny de preocupar-me per aquests 1257€, encara que em molesta, em pregunto altres coses primer; per exemple:

Per què una persona que ha començat a treballar als 14 anys i que als 55 porta més de 40 anys de condemna laboral, ha de seguir essent exprimit fins als 65 anys per rebre, per part de l’Estat, el mateix tracte o pitjor que una persona que ha començat a treballar als 30 anys i s’ha pre-jubilat amb 50. Per què ha de rebre una atenció sanitària que no està a l’alçada de l’esforç que aquesta persona ha realitzat al llarg de la seva vida?

Què passa amb els sous desorbitats de molts directius que reben tractes de favor i que en alguns casos fan poc més que escalfar cadires en empreses on molts empleats amb prou feines poden aconseguir un sou de 1000€?

Què passa amb les baixes laborals injustificades? Quants n’hi ha que diuen que necessiten 2 dies per l’operació a la que s’ha sotmès un familiar quan per l’habitació de l’hospital, en alguns casos, només hi acaba passant l’equip mèdic?

I què passa amb els diners que destinen les administracions a determinades obres públiques? Per què l’AVE va a Valladolid? És que a França, país que pertany al G8, no hi ha patriotisme per tenir una xarxa ferroviària com la que té Espanya? O és que hi ha gent més prudent, tant d’un partit com de l’altre, que gestionen el païs?  Per què no s’han portat primerament les vies a la frontera amb Europa?

Per què hi ha centenars de milers de persones aplaudint a gent que guanya més de 6 milions d’euros en un any per practicar un esport? I els funcionaris que, com ja s’ha demostrat, dediquen hores laborals a tasques pel seu benefici personal?

I les notícies d’acomiadament de milers de persones de grans empreses que al mateix temps declaren enormes beneficis? I la retirada d’importants companyies cap a països amb condicions més favorables a les seves pretensions? I què passa amb les retallades que fa l’administració després d’anys de despilfarro desmesurat?

Per què el simpàtic del poble veí t’ha venut un pis per 2,3, 4, o 5 vegades més del que en va pagar anys enrere?

I tantes i tantes altres qüestions que donarien perquè algú amb coneixements escrivís un llibre…..

Per què causa mal estar que s’apliqui un impost de successions? És clar, volem viure millor oi? Tot per mi; sí? El Benestar Social s’aconsegueix amb impostos que no volem pagar. I doncs, si fóssim eurodiputats volaríem amb low cost? Ningú vol pagar impostos i en canvi voluntàriament renunciariem a la Business Class d’Iberia?

Al cap i a la fi, tampoc és cap bona notícia que una companyia ofereixi vols per 150€. Alguna cosa deu passar. Pot ser que els 1257€ donin a Iberia un marge desproporcionat però sospito que, sense saber-ne res en absolut, l’economia que generen és més i millor.

A més, està demostrat que la gent que ocupa llocs importants en l’Administració d’un païs ha rebre incentius a l’alçada del que es mereix si no es vol fomentar encara més la corrupció.

Vivim en un país de pirats i pirates.

“La primera baixa en una guerra és la veritat”.

Eudald, 26.04.2011

L’intercooler


Intercooler, element que porten la majoria dels motors de combustió turbo-aspirats que es fabriquen actualment, és una  paraula anglesa que significa intercanviador i no és més que un radiador que refreda l’aire abans d’entrar a la cambra de combustió del motor. En definitiva: És un intercanviador aire-aire (refreda aire calent utilitzant l’aire de l’exterior).

El motor aspira aire de l’exterior per depressió (el motor l’estira) i després de passar pel filtre, va a parar al turbo-compressor per augmentar-ne la pressió.

El Turbo està format per dues turbines unides a un únic eix, així quan els gasos d’escapament del motor accionen la turbina d’escapament, la turbina d’admissió gira a la mateixa velocitat augmentant la pressió de l’aire d’admissió. Com que les 2 turbines estan unides al mateix eix i tot plegat és un únic mecanisme, l’escalfor dels gasos d’escapament (600-800 ºC) provoquen un augment de temperatura de la turbina d’admissió que escalfa l’aire que venia de l’exterior fins als 80-90 ºC (i no s’escalfa més perquè el Turbo està refrigerat per l’oli del motor).

Arribat aquest punt és quan entra en joc l’Intercooler, ja que rep l’aire que surt del Turbo a 80ºC i, després d’una relació curta però intensa, baixa a uns 45ºC i se’n va cap al motor. L’aire calent que circula per l’interior de l’Intercooler es refreda per efecte de l’aire de l’exterior. Així doncs, com més fred sigui el clima més és refreda l’aire d’admissió.

Perquè es produeixi una combustió, fa falta un combustible i un comburent. En un motor de combustió, el combustible pot ser la gasolina o el gas-oli i el comburent és l’oxigen. Resumint-ho, es pot afirmar que com més alta sigui la quantitat d’oxigen, més potència obtindrem durant la combustió i és sabut que quan l’aire és més fred és més ric en oxigen.

Així doncs; aire més fred = més oxigen = més potència.

Vet aquí la importància de l’Intercooler. Es calcula que pot aportar un augment de potència del 10-15% al motor.

A la segona foto es pot veure en primer terme, a la part inferior, la ubicació de l’intercooler.

L’euro i el nou ordre mundial


Sembla ser que cada vegada serà més habitual veure persones tècnicament i/o científicament qualificades en realitzar l’exercici del poder a base d’aplicar els seus coneixements tal i com ja va vaticinar el savi Santiago Niño Becerra en el seu llibre El crash del 2010 publicat l’any 2009, moment en el que encara sentíem a parlar tant de la crisi com de la nostra tia-àvia.

També es va demostrant cada dia més que hem estat i estem envoltats d’una bona colla dels que Paul Krugman,  economista de prestigi internacional, titlla en el seu article del 20 de novembre al NY Times [traduït al diari ara.cat en l’edició del 27 de novembre] com a euroromàntics, envers els quals no sent cap afecció.  Euroromàntics que s’autoconsideren tecnòcrates i a qui Krugman considera com a pseudotecnòcrates i en l’article esmentat explica perquè.  Si ho diu el mestre Krugman, és que probablement deu ser cert.

Així doncs, hauríem de discernir entre uns i altres ja que, tanmateix, sembla que els resultats avalen al Mestre perquè aquells que a l’any 1999 creien en una moneda única per a una massa heterogènia d’Estats quan els amics economistes, els amics autèntics de Krugman, els tecnòcrates reals, no veien que el projecte de l’Euro fos factible, van portar a terme un acte d’il·lusió, un acte de fe que condemnava a limitar la capacitat de maniobra dels països amb dificultats i les possibilitats de creixement de països capacitats, tal i com demostren la intervenció de l’economia grega i la negació de les economies més sanejades (Alemania i països nòrdics) a la recent proposta d’emissió d’eurobons per part de la Comissió Europea.  Aparentment es van basar més en l’esperança que en les teories econòmiques contrastades, la mateixa esperança de la que fa bandera l’Homo economicus tal i com diu Anxo Penalonga en el seu interessantíssim llibre ‘Homo economicus’ …He aquí una de las principales impurezas del Homo economicus:  la esperanza es lo último que pierde.

Aquells euroromàntics d’aleshores i els d’enguany són els mateixos que no es van creure les teories de gent tècnicament preparada com Niño Becerra.  I són els mateixos que van preveure unes xifres de creixement que a finals d’any quedaran esmicolades, com és el cas d’Espanya que aconseguirà amb treballs arribar a un creixement del 0,8% enfront les previsions del govern espanyol que al setembre eren de l’1,3% [quan l’F.M.I. ja apuntava al 0,8%].  A més a més, Espanya acabarà l’any amb un increment del dèficit d’un 6%, just el doble del que contempla el Pacte d’Estabilitat Europea que serveix per controlar que les economies dels Estats no portin pel mal camí al gegant europeu.

I també són els que ara expressen que la desaparició de la moneda única és impossible quan el propi Krugman publicava textualment en el seu article Euro Trap (la trampa de l’euro) de l’edició de 29 d’abril de 2010 del New York Times:

So is the euro itself in danger? In a word, yes. If European leaders don’t start acting much more forcefully, providing Greece with enough help to avoid the worst, a chain reaction that starts with a Greek default and ends up wreaking much wider havoc looks all too possible.

Que traduït vindria a ser:  Està en perill l’Euro?  En una paraula, sí.  Si els líders europeus no comencen a actuar més enèrgicament, aportant a Grècia l’ajuda suficient per evitar el pitjor, una reacció en cadena que s’iniciaria amb una fallida grega i acabaria provocant estralls majors, fa que tot sembli possible.

Al maig, la crisi europea empitjorava davant la notícia del rescat de Grècia.

No vull saber el que deu pensar el Mestre un any i mig després tot i que segurament ja ho ha fet públic en algun mitjà.  Ah! Per cert, en aquest mateix article augurava que l’economia grega recuperaria la salut de l’any 2008 cap a l’any 2017.  Poc esperançador.

També deuen ser  els mateixos, els pseudotecnòcrates, que preveien que el 2011 seria el pitjor any.  Tant de bo sigui veritat perquè la recent previsió de creixement de l’economia espanyola per al segon quadrimestre de l’any 2012 se situa a l’ 1,7% segons l’F.M.I. quan el diari The economist publica a la seva edició d’avui, 28 de novembre de 2011, un gràfic que diu justament tot el contrari per al global de l’economia dels països de la OCDE:

Font:  The economist, 28-11-2011

Aquest gràfic porta a pensar que les previsions que fa la consultora PwC (PricewaterhousCoopers) en el seu informe The world in 2050 potser es compliran abans del que preveuen si les coses continuen així.  En aquest informe, es conclou per exemple, que el poder econòmic mundial deixarà d’estar en mans del G7 (EUA, Japó, Alemania, Regne Unit, França, Itàlia i Canadà) i passarà a ser liderat per l’E7:  Xina, Índia, Rússia, Mèxic, Indonèsia, Turquia i Brasil.  Des d’una perspectiva econòmica menyspreant el que pugui passar políticament en aquests països durant els pròxims anys, però és una informació a tenir en compte igualment.

Tant de bo les coses ens vagin bé en el que serà el que els entesos anomenen New World Order.

Els EUA no abandonaran fàcilment la posició que defensen des de fa dècades.

Aquaplaning


T’ agrada el pollastre amb patates? T’has preguntat què passaria si te’n mengéssis 5 plats de cop en comptes d’un? És clar, que el pollastre i les patates et sortirien per la boca i les orelles com a mínim. Doncs això és el que els passa als pneumàtics quan la quantitat d’aigua que han d’evacuar és excessiva: es saturen.

Definir en quin moment la quantitat és excessiva és difícil, però podríem resumir que queda en funció de:

– Desgast dels pneumàtics

– Disseny dels pneumàtics

– Quantitat d’aigua que hi ha a la carretera

– Velocitat del vehicle

Els pneumàtics estan dissenyats per desallotjar una determinada quantitat d’aigua a certa velocitat i l’efecte que té el desgast és inversament proporcional a aquesta quantitat. Així, si es dónen una sèrie de factors, l’aigua col·lapsa el pneumàtic i es forma una capa d’aigua entre ell i el paviment. En aquest moment es produeix l’aquaplaning (les rodes llisquen damunt l’aigua).

Què cal fer?

Quan es produeix l’aquaplaning, el que li passa a cada una de les rodes del tren del davant no és exactament el mateix i això provoca que el cotxe zigzaguegi. És per això que cal agafar el volant amb força intentant compensar el vaivé mentre desaccelerem o frenem amb més o menys suavitat en funció de si el vehicle disposa d’ABS.

Circular a uns 90 km/h, en condicions de pluja mitjanament intensa i amb pneumàtics que estan a punt d’arribar al límit del desgast que marca el fabricant, poden ser factors suficients per patir aquaplaning.

Segons un estudi de la Universitat de Murcia, aproximadament el 60% dels accidents relacionats amb “defectes del vehicle” són culpa dels pneumàtics.

La informació no és coneixement


Ja deu fer uns 12 anys que vaig llegir un article de Joan Barril al Periódico de Catalunya que portava per títol: “La informació no és coneixement”. Donat que en aquell moment jo era un estudiant adolescent amb la motivació d’aprendre quelcom més, alimentada, és clar, per la necessitat d’abandonar algun dia la meva condició de mortal amb recursos limitats però amb la independència que et dóna una certa capacitat intel·lectual, em vaig adonar al llegir l’article que al llarg de la meva vida seria convenient que intentés arribar a entendre les coses, a “saber fer”….en definitiva, alló que en el llenguatge internacional s’anomena Know-How.

L’article, al cap i a la fi, explicava que una cosa és conèixer les dades i l’altra saber què fer-ne. El saber fer no només implica aprendre o emmagatzemar informació, també vol dir que saps utilitzar-la per realitzar una activitat, per exemple. En altres paraules, val més tenir poques eines al taller però tenir idea de com utilitzar-les.

En aquella època no feia gaire temps que internet havia arribat a casa nostra i ja s’entrellucava que l’accés a una quantitat exorbitant d’informació facilitaria les coses però cal tenir present que no tenim ni el temps ni la capacitat per fer-ho tot, així evitarem caure en la temptació de voler aprendre moltes coses i no saber-ne fer gaires.

Eudald, 04.10.2010

PIRELLI vs CONTINENTAL vs BRIDGESTONE


He conduït amb rodes 195/45-16 amb aquestes tres marques de pneumàtic i després de la meva experiència amb ells, n’he tret algunes conclusions que potser us poden ajudar a l’hora de comprar rodes. Encara no he pogut provar els Eagle F1, Michelin Pilot Sport ni els Continental SP3….d’aquí un temps ho faré, si tot va bé.

Els models que he portat són:

Bridgestone Potenza

Continental Sport Contact2

Pirelli P-Zero Nero

Gastar-se els diners en bons pneumàtics no és una mala inversió i en qualsevol cas no es pot considerar un acte d’ostentació. El fet de comprar un pneumàtic bo no vol dir que llençem els diners ni que ens les donem de rics…..al cap i a la fi, els productes que comprem són cada dia millors gràcies a la confiança que dipositem molts de nosaltres en productes de primeres marques que destinen molts diners a R+D.

La meva conclusió és que els Potenza i els SP2 estan al mateix nivell essent millors els Potenza i que els P-Zero Nero estan un esglaó per sota.

Les meves puntuacions són:

Pirelli P-Zero Nero 84V XL (amb protecció lateral)

  • Adherència en aigua: 7
  • Adherència en sec: 7.5
  • Desgast: 6
  • Preu: Uns 110eur.
  • Observacions: Diuen que és la pitjor de les marques de primer nivell i jo he comprovat, de moment, que és cert. No està a l’alçada de la resta de marques i pel rendiment que tenen duren poc. En carretera molla són mediocres. Xisclen fàcilment perquè es saturen de seguida. A més la fàbrica va marxar del país, cosa que jo valoro negativament. A favor: Solen ser les més econòmiques.

Continental Sport Contact 2 80V

  • Adherència en aigua: 8
  • Adherència en sec: 8.5
  • Desgast: 7
  • Preu: Uns 115eur.
  • Observacions: Molt bon pneumàtic però no m’agrada tant com el Bridgestone. La meva opinió és que el Bridgestone té millor adherència en carretera molla. A més, si no m’equivoco, no tenen fàbrica de pneumàtics a Espanya.

Bridgestone Potenza R050 80V

  • Adherència en aigua: 9
  • Adherència en sec: 9
  • Desgast: 8
  • Preu: Uns 130eur.
  • Observacions: Magnífic!! El millor de la comparativa. A mitja vida del pneumàtic el comportament és acceptable i no massa inferior a un P-Zero Nero nou!! En carretera molla són una joia i en sec són els millors que he portat. Són els que m’han durat més conduïnt en les mateixes condicions. Es pot pagar la diferència de preu a gust. A més, Bridgestone té 3 fàbriques a Espanya i això s’ha de tenir en compte.

LA MEVA ELECCIÓ:

Bridgestone Potenza 195/45-16

La intimitat d’una mala experiència


Hospital de la Vall d’Hebron.  Ja és fosc.  Deuen ser les set o les vuit del vespre d’un dia d’octubre.  Ahir en Francesc va tenir un accident que tal i com li dirà demà  el Dr. Collado li ha causat un traumatisme cranial amb un desplaçament considerable de l’arc ciliar i esquerdes en el pòmul esquerre.  És a dir, una fractura de crani.

Ja és tard.  No pot tornar enrere.  En Gerard Quintana diu en una de les seves cançons que podrà tornar enrere quan sigui massa tard.  No és cert. Quan sigui massa tard ja serà urgent, i si és urgent ja no s’hi pot fer res.  En Francesc s’ha fallat a ell mateix i ha fallat a la gent que compta amb ell, la gent que l’estima. Però té una segona oportunitat.  La que no tindran molts altres.

El baixen de l’ambulància.  El porten en un llit amb rodes pels passadissos del recinte.  És molt gran i està desorientat, estirat panxa enlaire, veient passar els fluorescents del sostre igual que a les pel·lícules.  Li han de fer proves per saber quin és l’abast de la lesió.  No pot deixar de lamentar-se i preguntar-se què ha anat malament.  Què he fet jo per merèixer això? Per què sóc aquí i no sóc a la feina que és on hauria de ser ara mateix? …es pregunta.  Després d’unes hores ja poden tornar [els seus pares l’acompanyen] a l’hospital del seu poble on l’havien hospitalitzat ahir.

L’endemà marxa de l’hospital.  No pot estar en un llit sense fer res.  Hi ha qui no suporta l’entorn que es genera quan passa el que no desitges que passi.  S’ensumen la decepció i el disgust.  Tens ferides físiques i psicològiques i et vols curar ràpid per tornar a la normalitat. Pocs dies després és quan prèn consciència de la realitat viscuda i dels riscos que no ens podem permetre assumir, de la mala fortuna que ens depara el destí i de com les coses poden canviar considerablement en molt poc temps.  Està de camí a la consulta amb el doctor i passa per davant d’una sala enorme plena de joves mutilats i lesionats de gravetat, nens de 18, vint o vint-i-cinc anys, tant és, són nens.  Aquell panorama és l’infern.  Nens que ja no podran ser homes amb plenes facultats, condemnats a viure permanentment estirats en un llit o asseguts a una cadira per un moment de mala fortuna o per no haver gestionat una situació amb prou consciència.  La vida pot ser terrible.  Hauran de fer-hi front, ells i el seu entorn.  És irreversible i ho hauran d’acceptar.  Tant de bo la ciència ho pugui fer més fàcil un dia.

Tots sabem el que és bo i el que és dolent però portem als gens un codi que ens caracteritza.  En Francesc no fumava porros a l’institut quan compartia l’esbarjo amb altres companys que els fumaven però els vehicles li agradaven i controlar això, el que t’agrada, és difícil.  Una persona madura sap el que li agrada i el que li convé.

Segur que viure el que en Francesc va viure en aquell hospital ens faria canviar la perspectiva de moltes coses de la vida.  Ell es penedeix del que va fer, de la situació que el va conduir a aquell fracàs personal.  El penediment és bo; és l’acceptació d’una mala experiència.  Assimilem equivocacions i alguna cosa hem de canviar per no repetir males vivències, encara que el nostre ADN segueix essent el mateix.

Tens feina però busques feina – Part 3. L’entrevista


L’enhorabona!! Ja ho has aconseguit, t’han concedit una entrevista.  Contràriament al que pugui semblar, això no hauria de ser tant difícil.  És molt probable que et concedeixin una entrevista si el que has fet, com explicava a la primera part, és presentar-te a l’oferta adequada.

Tanmateix, no et serà fàcil superar aquesta etapa.  Has de tenir el guió de la pel·lícula per esbrinar tot allò que necessites ja que, si superes totes les etapes, hauràs de prendre una decisió i et cal el màxim d’informació possible.

Segons com, qui sap, pots presentar-te amb una petita llibreta amb les teves notes i no oblidar-te de consultar les qüestions que vols valorar.  Segurament, algunes d’elles ja tenen resposta abans de l’entrevista, però és molt recomanable discutir-les igualment per evitar mals entesos.

Si ets dels que només valores les qüestions econòmiques, ni t’hauràs plantejat fer-te aquestes preguntes.  Si és així, t’equivoques.  Un bon professional ha de valorar molts aspectes a banda de l’econòmic.

Així, l’esmentat guió seria:

–          Lloc de treball (quin nom té en la seva organització i quines àrees comprèn).

–          Horari (assegurant-te de si les reunions estan incloses en l’horari o si es fan fora d’hores de feina, si es treballa caps de setmana, si hi ha torns rotatius).

–          Personal al càrrec?

–          Sou (sou brut anual, número de pagues, esbrinar si paguen hores extres)

–          Tasques assignades (esbrinar si funcions com la selecció de personal, planificació de tasques, etc. estaran al teu càrrec).

–          Tipus de contracte?

–          S’ha de viatjar (quin període de temps estaràs viatjant, quina feina faràs, a quins països aniràs).

–          Eines de treball (amb què hauràs de treballar, sistema de gestió informàtic, si tindràs despatx propi, etc.)

–          Posició dins l’orgranigrama (qui i quants estan per damunt teu, amb qui hauràs de treballar, treballes sol o en equip?).

–          Quines certificacions té l’empresa?

–          Calendari de vacances?

–          Possibilitats de formació?

–          Dietes, telèfon, desplaçaments?

–          Possibilitats de promoció dins l’empresa (deduïbles en funció de la posició en l’organigrama i el tamany de l’empresa)

–          A quina de les factories que formen l’empresa hauràs de treballar?

Hauries d’investigar, mitjançant internet, informació referent a l’empresa que fa l’oferta.  Per exemple:

–          A quins mercats venen?

–          Quins productes fabriquen?

–          Quants empleats són?

–          Quantes fàbriques tenen i on estan ubicades?

–          Quina és la situació econòmica de l’empresa?

–          Notícies relacionaes en diaris o fòrums.

Si tens la sort de conèixer algú que hi treballi o hi hagi treballat, intenta parlar-hi i sobretot, no t’oblidis de consultar la seva pàgina web.

Tens feina però busques feina – Part 2. El currículum


En el link següent hi trobaràs dos exemple per elaborar un currículum VITAE que està, opino, a l’alçada dels temps actuals.  T’aconsello la versió d’una pàgina si no ets una persona amb una dilatada experiència professional o que opta a un lloc molt important en una organització. Sort!

La feina de buscar feina II. El currículum

La feina de buscar feina II. El currículum (versió millorada de només 1 pàgina)

Tens feina però busques feina – Part 1. Consells d’un empleat dinàmic acostumat al tracte humà


N’hi ha que creuen que la por t’impedeix avançar; que tenir por és de covards.  Has preguntat a aquestes persones si tenen alguna cosa a perdre ells?  La por no t’impedeix avançar, t’ajuda a conservar allò que has aconseguit, precisament per poder avançar.

Desenganya’t; ja no tens 23 anys i no pots permetre’t el luxe de contestar-li a l’entrevistador que volies ser pilot d’avions quan vols despatxar-te a gust després de superar 4 fases de selecció d’una de les 10 empreses més importants del món i ets preguntat per allò que t’hagués agradat ser.  A aquestes alçades de la selecció m’heu de preguntar això?  El caràcter és el destí de l’home va dir Heràclit.  I el caràcter dels homes marca el destí de les empreses que gestionen.

Si has format part del “nucli dur”  d’una empresa o has estat una persona de confiança de l’equip directiu, a aquestes alçades ja sabràs el que això implica i significa, i el que t’ha arribat a costar aconseguir-ho.  Si ho has fet per mèrits pròpis pots sentir-te molt orgullós de tu mateix perquè és poc habitual.

Sabràs també, que no és gaire difícil fer un pas en fals a l’hora de satisfer les teves pretensions, doncs la credibilitat i la confiança són de vidre; la seva fragilitat fa que siguin valors difícils de mantenir.  Procura evitar maniobres que puguin enfonsar allò pel que tant has lluitat.

Tornem, doncs, a les teves ganes de millorar la teva carrera professional.  La teva experiència ja t’ha d’haver ensenyat que les coses no són el que semblen; que els polítics no es dediquen a la política sinó als negocis i que a la confidencialitat del teu currículum professional  li passa com al paper de bany:  està net fins que algú l’utilitza.  Si després d’haver esgotat totes les possibilitats de millora i creixement dins l’empresa on et trobes (comença per aquí sempre, no tiris la tovallola), i olores que hi ha una oferta de treball que t’ha de permetre assolir els objectius que persegueixes, intenta, amb cautela, esbrinar si es tracta d’allò que realment sembla (recorda que les empreses també es venen; tant o més bé que els candidats que s’hi presenten).

Quan has arribat més lluny del que és habitual, tingues cura de valorar el que tens i de conèixer bé a què t’enfrontes ja que mai pots tornar a agafar el tren que vas deixar.

Al teu currículum professional, centra’t, sobretot, en explicar les feines que has desenvolupat en el teu últim lloc de treball i en parlar de tot el que pots aportar a l’empresa que fa l’oferta, però mai posis per escrit el nom de l’empresa on et trobes.  Recorda que si lliures el teu currículum, aquest pot anar a mans de les persones equivocades.  Recorda que el teu entorn de treball està ben relacionat amb molts empresaris.  Dóna certa informació a canvi d’informació útil per tu, com per exemple:  Quina empresa fa la selecció, en quina situació es troba, com està el sector al que pertany, si és un lloc de treball de nova creació, etc.

Diuen tant de mi les meves veritats com les meves mentides. Sean Connery quan s’entrevista amb el malvat Ed Harris a Causa Justa.

A l’entrevista sigues natural, espontani, tant sincer com puguis sense explicar-ho tot.  És a dir, val més mitges veritats que mitges mentides.  Passar-se en l’exposició de les teves capacitats pot ésser una arma de doble tall o un boomerang que pot delatar-te quan menys t’ho esperis.  Si mostres seguretat, transparència, ganes de treballar, sentit comú i capacitat per comunicar-te tens moltes possibilitats d’aconseguir el que persegueixes si t’has presentat a l’oferta que encaixa amb el teu perfil.  No vulguis fer entrar el clau per la cabota i no parlis de condicions econòmiques només de presentar-te.  Si tens feina i experiència suficient sabràs que tu jugues amb blanques i l’empresa que fa l’oferta amb negres.  Ells tenen una necessitat i tu ja tens les teves parcialment cobertes així que intenta portar la iniciativa, esbrina tot el que puguis del que t’explica el teu interlocutor i no et precipitis en les respostes.  Com deia en Robert Redford a Spy Game:  Este es un juego en el que no puedes perder.

Fucking jobs!


El títol pot significar tant ‘cony de jobs!’ fent referència al recentment desaparegut Steve Jobs com ‘cony de feines’ relacionant-lo amb el món laboral, de tota manera, vagi per endavant que aquest simple i ximple joc de paraules no l’he copiat de cap mitjà i que em sento molt orgullós i satisfet de tenir la feina que tinc.

Posats a fer, ja tan s’hi val que fem quatre comentaris sobre ambdós casos.  Sí, jo també crec que els dos fenòmens donen per escriure un llibre més que quatre comentaris, però ja hi ha qui ha escrit la biografia del primer (Walter Isaacson la publicarà a finals d’octubre) i molta gent que ho ha fet sobre el segon; així que no cal que ens esforcem massa oi?

A l’escriure el títol m’ha vingut a la memòria que a la pel·lícula interpretada per Tom Cruise i John Voight, Missió Impossible, es menciona en varis moments el Job 3-14.  Buscant he après que es tracta del versicle 14 del capítol 3 del Llibre de Job, un llibre bíblic de l’Antic Testament (em queda molt per saber sobre això) que tracta sobre els patiments d’un home innocent, religiós, just i bo….curiós oi?

També he volgut fer memòria de l’origen de la  paraula fuck (F.U.C.K. = Fucking Under Consent of the King).  Sembla ser que a l’antiga Anglaterra s’entregava una placa amb aquestes inicials per penjar-la a la porta dels que tenien el permís per mantenir relacions sexuals.  Que prenguin nota els que diuen que ara estem massa controlats!!

Tornant al brillant empresari californià, sembla ser que va fer el mateix amb els estudis quan tenia 16 anys com amb la seva xicota embarassada un temps després:  abandonar-los.  Es diu que la biografia explica més detalls del segon fet, però el que si se sap és que se sentia molt orgullós del primer.  És clar que, amb l’èxit aconseguit per un jove que recollia taps d’ampolles per poder-les vendre i guanyar algun diner, que menjava en un temple un cop per setmana per tenir un àpat decent, aquesta opinió sobre la seva formació acadèmica em sembla justa però no es pot extrapolar a la resta de mortals.  Suposo que el geni anava més enllà, apuntant al fet que s’havia escapat del sistema i que volia evitar ser-ne una víctima.

Vols seguir venent aigua ensucrada la resta de la teva vida o vols venir amb mi i canviar el món?  , li va dir al CEO de Coca-Cola per convèncer-lo de formar part d’Apple.  Uns anys després seria qui l’acomiadaria de l’empresa que ell va crear.  Coses de la vida oi?

Penso que mentre n’hi hagi que entenguin que tot està en els llibres, sempre n’hi haurà uns quants que explicaran a la gran majoria el com, el què i el quan, tot i que la meva àvia em feia dubtar quan em deia:  ‘Eudald, a casa llibres no eh!’. Qui sap si hauria d’haver-me deixat aconsellar per la progenitora de la meva mare però volguem o no, el que ha fet Steve Jobs opino que revel·la, sense matisos, que el talent es porta a dins i que s’han de donar les condicions ‘ambientals’ apropiades perquè creixi i pugui ser mostrat al món escapant del sistema per aprofitar-se’n i millorar-lo.  Això demostra que som el que som (espiritualment parlant), que poques persones marquen la diferència i que la resta dels habitants d’aquest planeta seguirem tenint el nostre fucking job, i tal i com estant les coses, és moment de desembarcar i esperar que el temporal afluixi, perquè, no sé vosaltres, però jo no tinc flotador i tampoc sabria nedar tant bé com el mestre Jobs.

Cony de Jobs!!

Amén.

Mentrestant, la veïna li ha etzibat un COME COÑOOOOO!!! al seu desafortunat fill i jo m’he cremat la llengua amb el Capuccino de capvespre…al final, a pesar d’haver escrit i no haver dit ni mu, he sortit igualment escaldat!