La intimitat d’una mala experiència


Hospital de la Vall d’Hebron.  Ja és fosc.  Deuen ser les set o les vuit del vespre d’un dia d’octubre.  Ahir en Francesc va tenir un accident que tal i com li dirà demà  el Dr. Collado li ha causat un traumatisme cranial amb un desplaçament considerable de l’arc ciliar i esquerdes en el pòmul esquerre.  És a dir, una fractura de crani.

Ja és tard.  No pot tornar enrere.  En Gerard Quintana diu en una de les seves cançons que podrà tornar enrere quan sigui massa tard.  No és cert. Quan sigui massa tard ja serà urgent, i si és urgent ja no s’hi pot fer res.  En Francesc s’ha fallat a ell mateix i ha fallat a la gent que compta amb ell, la gent que l’estima. Però té una segona oportunitat.  La que no tindran molts altres.

El baixen de l’ambulància.  El porten en un llit amb rodes pels passadissos del recinte.  És molt gran i està desorientat, estirat panxa enlaire, veient passar els fluorescents del sostre igual que a les pel·lícules.  Li han de fer proves per saber quin és l’abast de la lesió.  No pot deixar de lamentar-se i preguntar-se què ha anat malament.  Què he fet jo per merèixer això? Per què sóc aquí i no sóc a la feina que és on hauria de ser ara mateix? …es pregunta.  Després d’unes hores ja poden tornar [els seus pares l’acompanyen] a l’hospital del seu poble on l’havien hospitalitzat ahir.

L’endemà marxa de l’hospital.  No pot estar en un llit sense fer res.  Hi ha qui no suporta l’entorn que es genera quan passa el que no desitges que passi.  S’ensumen la decepció i el disgust.  Tens ferides físiques i psicològiques i et vols curar ràpid per tornar a la normalitat. Pocs dies després és quan prèn consciència de la realitat viscuda i dels riscos que no ens podem permetre assumir, de la mala fortuna que ens depara el destí i de com les coses poden canviar considerablement en molt poc temps.  Està de camí a la consulta amb el doctor i passa per davant d’una sala enorme plena de joves mutilats i lesionats de gravetat, nens de 18, vint o vint-i-cinc anys, tant és, són nens.  Aquell panorama és l’infern.  Nens que ja no podran ser homes amb plenes facultats, condemnats a viure permanentment estirats en un llit o asseguts a una cadira per un moment de mala fortuna o per no haver gestionat una situació amb prou consciència.  La vida pot ser terrible.  Hauran de fer-hi front, ells i el seu entorn.  És irreversible i ho hauran d’acceptar.  Tant de bo la ciència ho pugui fer més fàcil un dia.

Tots sabem el que és bo i el que és dolent però portem als gens un codi que ens caracteritza.  En Francesc no fumava porros a l’institut quan compartia l’esbarjo amb altres companys que els fumaven però els vehicles li agradaven i controlar això, el que t’agrada, és difícil.  Una persona madura sap el que li agrada i el que li convé.

Segur que viure el que en Francesc va viure en aquell hospital ens faria canviar la perspectiva de moltes coses de la vida.  Ell es penedeix del que va fer, de la situació que el va conduir a aquell fracàs personal.  El penediment és bo; és l’acceptació d’una mala experiència.  Assimilem equivocacions i alguna cosa hem de canviar per no repetir males vivències, encara que el nostre ADN segueix essent el mateix.

Advertisements

Make a comment:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s