L’euro i el nou ordre mundial


Sembla ser que cada vegada serà més habitual veure persones tècnicament i/o científicament qualificades en realitzar l’exercici del poder a base d’aplicar els seus coneixements tal i com ja va vaticinar el savi Santiago Niño Becerra en el seu llibre El crash del 2010 publicat l’any 2009, moment en el que encara sentíem a parlar tant de la crisi com de la nostra tia-àvia.

També es va demostrant cada dia més que hem estat i estem envoltats d’una bona colla dels que Paul Krugman,  economista de prestigi internacional, titlla en el seu article del 20 de novembre al NY Times [traduït al diari ara.cat en l’edició del 27 de novembre] com a euroromàntics, envers els quals no sent cap afecció.  Euroromàntics que s’autoconsideren tecnòcrates i a qui Krugman considera com a pseudotecnòcrates i en l’article esmentat explica perquè.  Si ho diu el mestre Krugman, és que probablement deu ser cert.

Així doncs, hauríem de discernir entre uns i altres ja que, tanmateix, sembla que els resultats avalen al Mestre perquè aquells que a l’any 1999 creien en una moneda única per a una massa heterogènia d’Estats quan els amics economistes, els amics autèntics de Krugman, els tecnòcrates reals, no veien que el projecte de l’Euro fos factible, van portar a terme un acte d’il·lusió, un acte de fe que condemnava a limitar la capacitat de maniobra dels països amb dificultats i les possibilitats de creixement de països capacitats, tal i com demostren la intervenció de l’economia grega i la negació de les economies més sanejades (Alemania i països nòrdics) a la recent proposta d’emissió d’eurobons per part de la Comissió Europea.  Aparentment es van basar més en l’esperança que en les teories econòmiques contrastades, la mateixa esperança de la que fa bandera l’Homo economicus tal i com diu Anxo Penalonga en el seu interessantíssim llibre ‘Homo economicus’ …He aquí una de las principales impurezas del Homo economicus:  la esperanza es lo último que pierde.

Aquells euroromàntics d’aleshores i els d’enguany són els mateixos que no es van creure les teories de gent tècnicament preparada com Niño Becerra.  I són els mateixos que van preveure unes xifres de creixement que a finals d’any quedaran esmicolades, com és el cas d’Espanya que aconseguirà amb treballs arribar a un creixement del 0,8% enfront les previsions del govern espanyol que al setembre eren de l’1,3% [quan l’F.M.I. ja apuntava al 0,8%].  A més a més, Espanya acabarà l’any amb un increment del dèficit d’un 6%, just el doble del que contempla el Pacte d’Estabilitat Europea que serveix per controlar que les economies dels Estats no portin pel mal camí al gegant europeu.

I també són els que ara expressen que la desaparició de la moneda única és impossible quan el propi Krugman publicava textualment en el seu article Euro Trap (la trampa de l’euro) de l’edició de 29 d’abril de 2010 del New York Times:

So is the euro itself in danger? In a word, yes. If European leaders don’t start acting much more forcefully, providing Greece with enough help to avoid the worst, a chain reaction that starts with a Greek default and ends up wreaking much wider havoc looks all too possible.

Que traduït vindria a ser:  Està en perill l’Euro?  En una paraula, sí.  Si els líders europeus no comencen a actuar més enèrgicament, aportant a Grècia l’ajuda suficient per evitar el pitjor, una reacció en cadena que s’iniciaria amb una fallida grega i acabaria provocant estralls majors, fa que tot sembli possible.

Al maig, la crisi europea empitjorava davant la notícia del rescat de Grècia.

No vull saber el que deu pensar el Mestre un any i mig després tot i que segurament ja ho ha fet públic en algun mitjà.  Ah! Per cert, en aquest mateix article augurava que l’economia grega recuperaria la salut de l’any 2008 cap a l’any 2017.  Poc esperançador.

També deuen ser  els mateixos, els pseudotecnòcrates, que preveien que el 2011 seria el pitjor any.  Tant de bo sigui veritat perquè la recent previsió de creixement de l’economia espanyola per al segon quadrimestre de l’any 2012 se situa a l’ 1,7% segons l’F.M.I. quan el diari The economist publica a la seva edició d’avui, 28 de novembre de 2011, un gràfic que diu justament tot el contrari per al global de l’economia dels països de la OCDE:

Font:  The economist, 28-11-2011

Aquest gràfic porta a pensar que les previsions que fa la consultora PwC (PricewaterhousCoopers) en el seu informe The world in 2050 potser es compliran abans del que preveuen si les coses continuen així.  En aquest informe, es conclou per exemple, que el poder econòmic mundial deixarà d’estar en mans del G7 (EUA, Japó, Alemania, Regne Unit, França, Itàlia i Canadà) i passarà a ser liderat per l’E7:  Xina, Índia, Rússia, Mèxic, Indonèsia, Turquia i Brasil.  Des d’una perspectiva econòmica menyspreant el que pugui passar políticament en aquests països durant els pròxims anys, però és una informació a tenir en compte igualment.

Tant de bo les coses ens vagin bé en el que serà el que els entesos anomenen New World Order.

Els EUA no abandonaran fàcilment la posició que defensen des de fa dècades.

Anuncis

Make a comment:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s