Fotut futur!


Visc sol, 31 anys, solter, sense micro-ones ni renta-plats ni animals de companyia.  Em llevo cada dia a les cinc del matí i després de córrer un parell o tres de quilòmetres, esmorzo, em dutxo, planxo la camisa i me’n vaig a treballar com si fos el primer dia en una fàbrica familiar gironina des de fa més de set anys.

Amb el pare mecànic i la mare mestressa de casa no s’hi valia badar per aconseguir una bona formació i l’oportunitat en el món laboral que perseguíem les meves dues germanes i jo.  Tots plegats hi vam posar tot i més i més; molts sacrificis i molt treball encara que, amb franquesa, a la universitat hi vaig arribar també amb ‘l’ajuda’ d’un crèdit per estudiants que vaig haver de tornar al Banc Sabadell un cop acabada la carrera (el preu dels somnis?) i de beques de l’estat espanyol.  Aleshores, el Sistema també permetia oportunitats a gent amb recursos econòmics limitats però amb potencial per millorar-los a base de treball, encara que la meritocràcia sigui un sistema jeràrquic amb pocs simpatitzants.

Acabada la jornada laboral em queda temps per estudiar una mica, fer el sopar i preparar el dinar de l’endemà amanit amb bona part del ‘8 al dia’ de l’incansable, brillant i molt ben acompanyat Josep Cuní.  No sempre m’agrada el que expliquen però sento que és la veritat sense embuts analitzada des de més d’un punt de vista, i quan m’adono de la realitat que mostren és quan recordo les paraules del professor Alabau a l’Institut Abat Oliba de Ripoll esperonant-nos perquè aconseguíssim la màxima preparació.  Apuntant cap a la finestra deia:  ‘això d’aquí fora és una selva senyors!’.  Segur que ni tan sols ell, un home culte, s’hagués imaginat que les condicions serien tant adverses però el que sí sabia és que no es pot prendre part en la lluita equivocada amb les armes inadequades.

Qui sap si es concedeixen gaires beques i crèdits als estudiants ara.  De ben segur que el descontrol i l’avarícia mermaran també les possibilitats dels joves amb pocs recursos.  De fet, ha estat un cop més, una presa de pèl a gran escala.  No n’aprendrem mai, és condició humana.

En qualsevol cas, de ben segur que tots plegats haurem de lluitar més per menys pel futur que tenim a pesar dels polítics.

Anuncis