La meva pensió


Avui, on tot és corrupció, més corrupció: QatarGate, Eufemiano Fuentes i 300 polítics imputats a Espanya (suma i sigue). També és el dia que ha vist l’acord entre totes les parts implicades en les negociacions de les noves condicions de treball a Nissan per la creació de 4.000 nous llocs de treball que ja veurem si es materialitzen donat que, novament, després de la negativa de la multinacional per la falta d’acord a la planta barcelonina, des de Japó estudiaran si finalment emprenen la fabricació d’un nou model a casa nostra.
Feina doncs, feina per més gent que podrà pagar les pensions dels jubilats (que cada dia són més) així com els aturats: un 26% de la població.

Un fragment de l’article publicat avui per Cinco Días i que podem llegir a http://www.cincodias.com/articulo/economia/espana-cuenta-ocupados-pagar-pension/20120820cdscdieco_1/ explica:

En julio había 17.031.738 afiliados cotizando y se abonaron 8.918.804 pensiones. Así, España ya cuenta con menos de dos cotizantes (1,9) para pagar cada pensión existente.

Pero el hecho de que el sistema español de Seguridad Social cuente con lo que se denomina caja única (el Estado recauda las cotizaciones y paga las pensiones por igual independientemente de donde se resida), hace que las diferencias territoriales de esta tasa de dependencia sean solo indicativas y no afecten a la financiación del sistema.

De no existir la caja única, la financiación de las pensiones en algunas comunidades como Asturias o Galicia, con tasas de dependencia cercanas al 1, sería ya inviable. Incluso, la provincia de Orense atravesaría una situación de absoluta quiebra técnica porque abona más pensiones que los cotizantes que tiene (con una tasa de dependencia del 0,93).

Vist per sentència doncs. Ja sé qui pagarà la meva pensió, en un país cada dia més vell i pobre, després dels molts anys de sacrifici laboral que tinc per davant i que anhelo poder complir dignament: NINGÚ.

Tàcit: Que es deixa endevinar sense ésser expressat formalment. Un consentiment tàcit.

Vodafone Red vs Movistar Fusion


Ja fa molts dies vaig dir que escriuria un post resumint la meva visita a les botigues d’ambdues empreses de telefonia que lideren el mercat a l’estat espanyol i que a mi, particularment, em semblen més apropiades per disposar d’aquest servei.
Actualment sóc usuari de Vodafone amb contracte de telefonia i permanència fins a l’octubre a més de tenir un contracte de dades per tenir accés a la xarxa.

A Vodafone em van explicar el següent:
– El primer mes s’han de pagar 39 euros d’instal·lació
– Quota mensual d’ADSL de 50 euros pel fet de viure en un poble a les rodalies de Girona…serien 25 euros a la capital (diuen que només a la capital la connexió és directa. Vaja, que per anar als pobles necessiten a Telefònica).
– Quota mensual de 15 euros de telèfon + 5 euros per un telèfon nou
– Amb el telèfon fix només pots trucar el cap de setmana
– Necessiten 15 dies per instal·lar-ho tot plegat
– L’aparell de telèfon fix no està inclòs. El que sí està inclòs és el router per l’ADSL.

A Movistar diuen:
– Costa 50 euros al mes incloent-hi el telèfon mòbil
– Sense cost d’insal·lació
– Més velocitat d’ADSL que Vodafone
– 50 minuts de fix a mòvil entre setmana, a més del cap de setmana.
– L’aparell de telèfon fix no està inclòs. El que sí està inclòs és el router per l’ADSL.
– Si vols un smartphone tipus Samsung Galaxy Ace II cal pagar 8 euros al mes més, durant 2 anys.
– Necessiten 4 dies per instal·lar-ho tot, com a molt.

La penalització que em tocaria pagar per donar-me de baixa de Vodafone serien uns 100 euros que, vist el que s’ha vist, em sortira a compte pagar per canviar de companyia. L’oferta de Movistar és millor a banda de tenir millor cobertura que Vodafone en les zones rurals o de la perifèria metropolitana.

Díscol: De mal governar, no fàcilment corregible, dit especialment dels joves.

Mercat setmanal d’Arbúcies (diumenge)


És un fet que els EUA no buscaven armes de destrucció massiva a Iraq. També ho és que la Pink demostra ser una gran artista amb el videoclip de la seva nova cançó ‘Try’, i que set famílies són desnonades cada dia a Lleida és part de la crua realitat que ens toca viure últimament. Tant real com el poc encant que té, francament, el poble d’Arbúcies i encara menys el mercat setmanal que hi té lloc el diumenges. No em va agradar, gens. Ja em sap greu parlar-ne justament avui que ha sortit a la televisió la trista notícia del tancament de l’empresa carrossera Noge, on hi treballaven 93 persones que se sumaran als milers d’habitants que malauradament no tenen feina. On anirem a parar!!?? Diu en Josef Asjram que el comportament de la Borsa es reflecteix a l’economia real al cap d’uns sis mesos així que tant de bo que la tendència alcista que segueix aquest any es mantingui i es reflecteixi.

Quatre parades mal comptades on les més decents són les dedicades als aliments, no així les de la roba i complements. No hi havia estat mai i dubto que hi torni. Res a veure amb el mercat setmanal del diumenge de Tordera o Sant Feliu de Guíxols.

Política de comunicació és l’eufemisme de propaganda. (Sergi Pàmies)

Abjecte: Pervingut al darrer grau de l’abaixament, baix, vil, digne del més gran menyspreu.

Imputar: Atribuir a algú la responsabilitat, la culpa d’alguna cosa. A ell cal imputar la derrota.

Made in…


We the people? Au va, no fotem…..aguantem massa!
És inacabable, la pila de roba que tinc per planxar em deixa temps per pensar i planificar moltes coses: He d’alentir la meva vida. També ho és la llista de corruptes, pressumptes corruptes i beneficiaris de la corrupció de l’Estat español amb un ‘Quan vulguis ho tornem a repetir’ per lema. S’acaba l’aigua i mentre es torna a escalfar la planxa, poso lletra a alguns d’aquests pensaments tot escoltant ‘pa amb oli i sal’ de Blau Mut. Un post nou. S’acaba la primera però curta setmana de vacances.

Ja era hora que comprés un disc de música en català; massa he tardat a consumir producte musical de la terra. Cada dia que passa, apareixen més i millors grups de música catalana i de nosaltres, els catalans, en depèn la seva existència. La supervivència de la cultura catalana està determinada pel consum de part dels set milions i mig d’habitants d’aquesta nació i dels pocs que hi ha repartits pel món. No n’hi ha més. Com, sinó, vendrien el que produeixen? Tothom s’ha d’obrir camí com pot enmig d’una selva globalitzada però oblidem que el consum intern és el pilar de la majoria d’indústries. Si per la indústria de la música és imprescindible, per moltes altres és fonamental. Així doncs, què passa quan anem a comprar?

Abans d’adquirir un producte, el regiro per trobar-hi el Made in Spaìn. Fins on pot la meva economia i amb les circumstàncies atenuants pertinents, procuro quedar-me amb allò que es produeix aquí. En un món globalitzat on no es regula la competició, és molt difícil evitar que sempre guanyin els mateixos. Així, mentre països desenvolupats que, com el nostre, tenen la llosa del Benestar Social reduint la seva competitivitat, altres poden vendre allò que produeixen en condicions molt diferents, viatjant milers quilòmetres amb un sobrecost energètic i contaminant que incrementa el preu irrisòriament per seguir essent molt més barats exprimint així, precisament, el preuat Benestar social que hem aconseguit amb l’esforç de tots a pesar dels Mata, Urdangarín, Palleros, Millet, Fabra, Camps, Bárcenas i un llarg etcètera.
Aquesta setmana, amb vint minuts de telenotícies en tenim prou per escoltar que la Cospedal (PP, presidenta Castilla la Mancha i membre de l’executiu español) se salta les seves ‘lineas rojas’ i privatitza la sanitat tancant, de pas, centres que la gent necessita als seus pobles; que Unió Democràtica de Catalunya s’escapa de la crema pel seu finançament irregular; que Oriol Pujol està suposadament implicat en el cobrament “d’incentius” provinents de Sharp; que Bárcenas (tresorer del PP) ha estafat i repartit una pasta entre membres del partit; que en el cas Urdangarín només queda implicar-hi al Papa de Roma, etc.

Quin esgotament. No fotem, aguantem massa…molt! En tenim més….un directiu de la Fundació (o millor dit fundició?) Ideas (PSOE) s’ha embutxacat 3.000 euros per cada article que ha publicat fent-se passar per una dona; el govern aprova Decrets per facilitar que banquers delinqüents (Saenz del Santander) puguin seguir exercint i el ministre Montoro fa una aparició surrealista al congrés, amagant-se, mentint i esbroncant al lloc on l’executiu ha de donar explicacions, allà on se’ls pot controlar. Podridura pública i baixesa democràtica….les postres. Perquè, de fet, això és la punta de l’iceberg….un reflexe del que passa a tots els indrets del país. Made in Spain! Com la batedora Fagor que vaig comprar ahir. En vaig pagar més que per una Made in PRC i fins i tot amb prestacions inferiors, però és un producte de qualitat elaborat aquí, és a dir, per conciutadans que treballen per guanyar-se la vida emparats per un Benestar Social que ens ha fet millors. No vull dir amb això que s’hagi de boicotejar la compra de productes provinents d’altres països, res més lluny d’això, però convé que els consumidors assumim la part important que ens toca a l’hora de col·laborar en el desenvolupament de la nostra pròpia economia, aquesta que NO està globalitzada.

Mentrestant, tenim l’atur més alt d’Europa. Made in Spain, esclar! Una quarta part de les persones en edat de treballar no troben feina i la meitat dels qui tenen menys de 25 anys tampoc. Són dades gravíssimes que ens són comunicades a la vegada que el govern diu que la Reforma Laboral està donant els seus fruits…

És inacabable, la pila de mentides vull dir!.

La primera baixa en una guerra…la veritat. El camí més fàcil…cap al bar. La feina més dura…buscar-la. Les corbes més perilloses…cap a la dreta.

10 graus a estribor timoner!


Tot just començo. Per fi. Ha arribat el dia i no me’n se avenir.

És un punt d’inflexió en la meva vida o això és el que espero que sigui. No canviaria gaires coses del camí recorregut: maleït el dia que la vaig agafar, desgraciat el dia que em va ensopegar i li vaig fer mal. Ho repetiria tot, tot per arribar fins aquí un altre cop. Sóc feliç doncs, a pesar de tot, sóc feliç.

Nous reptes i sobretot un canvi important de la perspectiva que espero no sigui un miratge. Espero no trobar-hi massa fang en aquest nou trajecte. Seguiré empenyent amb més força, si és que es pot. No hi ha lloc per la decepció ni la deshonra quan ho dones tot, només hi ha lloc pel fracàs, la pena i la regeneració, la reinvenció. Tot just ara se’m presenta un nou horitzó, gens especial, poc emotiu però pot ser que per la seva normalitat ja sigui singular per mi. He fet poques coses que no volia fer però són menys que les que vull fer.