In, inde, indefensió


Sí, indefensió!.  Què voleu que us digui, per votar contra això no hi ha referèndum possible, i m’empipa.

Aquest sentiment, no ens el treurem mai del damunt.  A mi no em surt tant bé com al mestre Cuní això de relatar successos i opinar sobre el que ens envolta donat que no només em manca la formació (les eines), sinó que ni tan sols tinc la meitat de l’informació que té ell (que ja seria un èxit).  És la seva feina, esclar que no tothom la fa bé la seva feina i això també causa indefensió. Seria com en una pel·lícula, una que m’he muntat avui, una que seria clarament un Western:  el ‘cowboy’ valent enfrontant-se a la FEINA mentre la resta, la majoria silenciosa, es miren els uns als altres amagats a casa seva, a l’hotel o al bar a l’espera del que li passi al valent pistoler….si es carrega a ‘la feina’ li donaran nous reptes i si ‘la feina’ pot amb ell, l’enterraran i encomanaran la missió a un altre valent….pobre valent!

I menciono a en Cuní perquè tinc la sensació que és un dels que explica gairebé tota la veritat que té a les mans.  No sé si per l’edat, l’experiència, per tenir un programa en un canal privat o per tot plegat.  El cas és que, almenys, és molt crític i opinador, massa opinador, massa aclaparador, però eloqüent, molt eloqüent.

Eloqüent:  Que parla amb facilitat i d’una manera que delecta, commou i, especialment, persuadeix els qui l’escolten.

Aquesta eloqüència és, precisament, la que m’ajuda a copçar millor com n’estem d’indefensos davant la manca de treball, control, transparència, rigor, professionalitat, interès, amor, regulació, sentit comú, meritocràcia, justícia, protecció i democràcia de l’Estament Polític d’aquest país.

No hi ha eleccions que valguin.  Estem venuts.  Som un ramat de xais covards vigilat per un grupet de llops afamats i insaciables.

“A la gent ben formada no se la prepara adequadament per tractar amb la gent que no ho està”.

Bicing


Al bon temps, bona cara 😛 ….i una mica de salut i ecologia, perquè no!  …Pedalant, amunt i avall.

Estic canviant el cotxe per quelcom més saludable i ecològic movent-me amb una Orbea F10 (made in Spain, of course!) i transport públic.

Es plega en un tres i no res i és ideal per trajectes a peu pla per dins la ciutat o trams curts de carretera.  La vaig comprar a can Bassoli de Girona per 260 euros després de fer-me un petit descompte.  És una molt bona compra.  N’estic molt content.  Té 6 velocitats i porta-equipatge.  La relació qualitat-preu està molt bé, cosa que no passa amb les que es pleguen amb 1 segon.

Mou-te en bici!

Storytelling, part I


És dissabte i m’he llevat aviat.  He sortit a passejar pel camí cap a Sant Grau amb el llibre Storytelling en una semana d’Antonio Nuñez a les mans, vigilant per no ensopegar i començar malament el primer dia  assolellat de la setmana.  Mentrestant, m’he arribat a la Font del Raig encara que més valdria dir-li Font del pobre Raig.  No m’ha convençut gaire el seu gust, sí sí, l’aigua té gust, almenys la de les fonts.  Suposo que per la costum, però em quedo amb l’aigua de Queralbs, Santigosa, Camprodon….

  • Bon home:  Bon dia!
  • Jo:  Bon diaaa, bon home
  • Bon home:  Quin fangueig eh!
  • Jo:  i tant!!  Hi ha molta aigua
  • Bon home:  Sí, ja convenia, ja convenia.
  • Jo:  Sense aigua no hi ha vidaaaa!
  • Bon home:  Passi-ho bé!
  • Jo:  Adéu-siau

En aquell instant ja havia llegit el primer capítol, Dilluns, i m’ha faltat paper i bolígraf per traslladar-hi les poques coses que em passen pel cap en moments d’efímera ‘genialitat’ (per dir-ho d’alguna manera).  No vull dir que sigui un geni, res més lluny d’això, però tots tenim instants en què produïm més i millor.

He volgut agafar l’autocar per atansar-me a una biblioteca de Girona però el dissabte s’ha de ser el campió dels matiners per empaitar-lo.  Les coses no van mai com te les esperes….val més no esperar massa.  Seria convenient aproximar-nos a la religió budista de tant en tant.   La tercera noble veritat del budisme diu: El patiment es suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d’actuar. L’extirpació radical dels desitjos i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana. (Extret de la viquipèdia).  I menciono això del budisme perquè justament aquesta setmana vaig veure en Xavier Sala i Martín en una tertúlia on en parlava.   Amb la meitat de la saviesa d’aquest home repartida pel poble ja en faríem prou!

No n’havia sentit a parlar mai de l’Storytelling.  Normal.  Com sempre passa amb tot, als països anglosaxons ja fa temps que el van descobrir i el practiquen.  De fet, acabo d’entendre que part del que faig en aquest bloc és justament Storytelling, esclar que mai se’n sap prou de res.

Aquest doncs, seria el primer capítol del meu particular Storytelling que no és més que una disciplina de comunicació que consisteix en explicar vivències per ajudar-nos a conèixer-nos més i millorar el nostre estil de comunicació.  Tal i com diu l’autor del llibre, en el món actual no n’hi ha prou d’estar format, tenir experiència i actitud.  Cal saber-ho vendre i comunicar-ho tot això.  I avui dia, on el terreny digital s’ha menjat molta part del real, no estaria malament aprendre a enriquir emocionalment allò que diem.  Cada vegada hi ha més accessibilitat a la diversitat així que ens costa molt més trobar nexes entre nosaltres en el món real perquè, senzillament, no hi ha temps per tot i el camí escollit sempre ens costa un peatge.  Som copilots de la nostra vida massa sovint.  Per conèixer gent s’ha de compartir espai i temps amb la gent.  Hem de trobar l’equilibri.  Podem canviar el camí.

Porto més d’una hora escrivint i així començo el meu particular storytelling per saber més de mi, perquè sàpigues més de mi.  Més de la vessant professional que de la personal, per allò del bé i del mal:  Som primats evolucionats.

El començament podria ser aquest:

“Em dic Eudald, sóc solter, no tinc fills i vaig néixer a Campdevànol fa més de 31 anys.  Vaig viure a Ripoll fins el 2003. M’agrada llegir, escriure i fer esport. Em considero dinàmic, comunicatiu i amb sentit de la responsabilitat, implicant-me a nivell de temps i esforços amb els projectes que m’assignen amb ganes de participar-hi activament. M’agrada treballar. Acostumat a gestionar equips, amb tot el que això significa i col·laborant amb l’entorn amb aptituds per aprendre sobre noves matèries i eines. Estic vinculat al món laboral des de 1997.”

Així comença el meu currículum.  La gent hauria d’aprendre a fer currículums.  Una part d’storytelling sempre ha de ser al currículum.

…………………………………………………………………………………………………………………………..

Em dic Eudald i sóc de Ripoll encara que fa una colla d’anys que vaig marxar amb la familia quan vam instal·lar-nos a la ciutat de Girona.  Quina diferència.  Al principi enyores el poble per raons òbvies però el xoc que significa arribar a un entorn molt més desenvolupat on les oportunitats són més i millors, fa que no tardis gaire a passar pàgina i seguir endavant.  Ara visc en un poble de les rodalies, acollidor i més petit.

Sóc el gran de tres germans que hem estat educats per una mare mestressa de casa exemplar i un pare de professió mecànic i treballador incansable.  Fa més de vuit anys que treballo en una empresa del sector de l’alimentació on en fa dos que sóc el Cap de Producció i hi gestiono un equip de més de 30 persones entre moltes altres coses.  Sóc enginyer tècnic en indústries alimentàries, amb un títol també de tècnic de P.R.L. (riscos) i estic a punt d’acabar un MBA en Direcció d’empreses alimentàries. M’agrada dedicar el temps a la lectura i a l’auto-aprenentatge.   Aquest any m’he marcat l’objectiu d’obtenir el Certificate of Advanced English (C.A.E.) i per fer-ho dedico unes hores a la setmana a llegir, escoltar i estudiar aquest idioma.  Poques hores lliures que em queden després de dedicar-ne moltes a la feina i la resta al gimnàs, les compres, el lleure i les atencions de la llar.

Curiosament, recordo que el meu primer professor d’anglès es deia Barry.  Recordem més del que ens pensem.  Un paio que no parlava català ni castellà, més alt que jo (faig 1.82m), jove, calb i bastant estricte.  Aleshores, jo encara no arribava als 1.82m és clar, tenia 11 o 12 anys a molt estirar i no vaig tardar gaire a aprendre què significa ‘sit down please’ i ‘shut up’.  Això passava a l’acadèmia Carme Alier de Ripoll on hi vaig estudiar tres anys gràcies als diners que hi van posar els avis per part de mare.  Hi anava sortint de l’escola i durant el quilòmetre que havia de caminar per tornar cada dia cap a casa, trobava el moment de fer quatre xuts a la plaça del Carrer Núria amb l’Adell, un nano que anava a classe d’anglès amb mi (em sorprèn que encara en recordi el nom) i que feia part del camí que feia jo.  Fou un error no fer el 4º any per obtenir el F.C.E.  No em faltava gaire, poquíssim, però el cas és que, per circumstàncies del moment, no hi vaig arribar.

Ara em toca pedalar més però no per això m’arronso.  Segur que la genètica compta però d’això me n’han ensenyat molt a casa, de no arronsar-me i intentar tirar endavant, tocant de peus a terra, sempre tocant de peus a terra.  Un entorn familiar molt humil condiciona la teva trajectòria però no per això la collita ha de ser pobre…

España destino tercer mundo


Red Bull diu: The only limit is the one you set yourself

No sé si avui el món és millor que ahir després de la mort d’Hugo Chávez, el president colpista de Veneçuela. Jo no ho tinc clar, francament. Hi ha moltes maneres….la globalització és una dictadura? La deslocalització és una dictadura? És una dictadura la competència ferotge que porten a terme els tigres asiàtics sense contemplacions ecològiques ni humanitàries?

El ministre Montoro (Hisenda) acaba de dir que segurament caldrà augmentar els impostos un cop acabat l’any quan fa dos dies que el ministre De Guindos (Economia) va assegurar que no es produiran més increments. De passada, Montoro ha assegurat que pel 2014 l’economia ja s’haurà recuperat ‘estaremos creciendo’ jajajaja….ja saben prou bé el que fan….saben que som estúpids, que la gent prefereix beure i aplaudir durant els partits de futbol que cuidar-se de la cuina. Ja se sap que val més ‘no saber que hi fan a la cuina’. A la cuina hi ha un General de l’exèrcit que diu, i molts que ho pensen, que per damunt de la democràcia existeix la pàtria, i que no dubtaran ni un moment a l’hora d’actuar davant una possible sedició de Catalunya. És bastant aproximat a la realitat això ja que si hi hagués prou democràcia, aquestes paraules li haurien costat almenys un expedient al General que les va pronunciar si no fos perquè va dir quelcom que s’acosta a la posició que manté el ministeri de Defensa, amb tota seguretat. En totes les organitzacions existeix una política i només es procedeix a la sanció quan algú es desvia d’aquesta. Algú pensarà que seria anti-democràtic condemnar la llibertat d’expressió. La manipulació dels fets porta a la confusió; no perdem el nord, doncs la llibertat d’expressió té els seus límits en democràcia.

De fet, mira si som estúpids, que quan comento algunes coses de les que llegeixo, en llibres que m’expliquen molt i prou bé sobre com estan les coses, la resposta de molts contertulians és que no llegeixen aquesta classe de coses per no deprimir-se. No fotem! Després reclamarem democràcia, transparència i informació? Per què? A l’hora de la veritat pocs ens interessem pel que passa. Aquest interès va agafat de la mà amb l’educació més que amb la formació.

Tot plegat, per dir que acabo de llegir el llibre España destino tercer mundo (Ramón Muñoz) que m’ha servit per entendre més bé i saber una mica sobre què ens està passant. El llibre va de menys a més, amb un primer capítol força pesat per ser fictici però no impossible. Explica que no hi ha feina ni n’hi haurà, que no estem vivint una crisi sinó un canvi radical del nostre benestar i de la societat, que a Facebook Espanya només hi treballen dos empleats (anem fent, anem fent!), que no és tant fàcil obrir un compte corrent a Alemania o Suïssa per evitar un corralito , o que hem passat d’una ocupació del 15% al 9% en menys de 40 anys en el sector industrial….

Alguns fragments del llibre:

Se ha convertido en un dogma explicar el origen de la crisis por la explosión inmobiliaria. Cuando, en realidad, fue un respiro para toda nuestra economía y nuestro raquítico aparato productivo. De no haber sido por la construcción, los españoles ni siquiera hubieran disfrutado de la época de bienestar de los últimos años. Fue efímera pero al fin y al cabo la gozaron millones de trabajadores…..

El problema no fue la construcción, nuestra única fuente de empleo masiva, sino los desmanes que se cometieron en su nombre. En lugar de administrar el inmenso caudal de riqueza que provenía de ella….

…Y provocó fenómenos casi paranormales. Como que España pasara de tener una de las redes ferroviarias más arcaicas de Europa, al punto de que los trenes internacionales no podían circular debido a su ancho de vía, a convertirse en el país del mundo tras China con más kilómetros de Alta Velocidad (AVE), con 2.900 kms.

Espera’t, que en Rajoy vol arribar a Galícia amb AVE ara també. Aviat serem els primers. Mentrestant, Gillette, Lear, Delphi, Derbi, Philips, LG, Samsung, etc. marxen a altres països. De fet, les empreses autòctones, bé, diguem les que desenvolupen la seva activitat íntegrament aquí, tanquen per permetre que en altres països es fabriqui el mateix…..no deixa de ser una deslocalització doncs.
Em quedo amb una recomanació que l’autor fa a la página 127: El llibre La silenciosa conquista china (Crítica,2011) de Juan Pablo Cardenal i Heriberto Araújo.

Somos el país mejor conectado del mundo, pero no vamos a ninguna parte; Ramón Muñoz

Malditos roedores!!

Portada del llibre

La meva pensió


Avui, on tot és corrupció, més corrupció: QatarGate, Eufemiano Fuentes i 300 polítics imputats a Espanya (suma i sigue). També és el dia que ha vist l’acord entre totes les parts implicades en les negociacions de les noves condicions de treball a Nissan per la creació de 4.000 nous llocs de treball que ja veurem si es materialitzen donat que, novament, després de la negativa de la multinacional per la falta d’acord a la planta barcelonina, des de Japó estudiaran si finalment emprenen la fabricació d’un nou model a casa nostra.
Feina doncs, feina per més gent que podrà pagar les pensions dels jubilats (que cada dia són més) així com els aturats: un 26% de la població.

Un fragment de l’article publicat avui per Cinco Días i que podem llegir a http://www.cincodias.com/articulo/economia/espana-cuenta-ocupados-pagar-pension/20120820cdscdieco_1/ explica:

En julio había 17.031.738 afiliados cotizando y se abonaron 8.918.804 pensiones. Así, España ya cuenta con menos de dos cotizantes (1,9) para pagar cada pensión existente.

Pero el hecho de que el sistema español de Seguridad Social cuente con lo que se denomina caja única (el Estado recauda las cotizaciones y paga las pensiones por igual independientemente de donde se resida), hace que las diferencias territoriales de esta tasa de dependencia sean solo indicativas y no afecten a la financiación del sistema.

De no existir la caja única, la financiación de las pensiones en algunas comunidades como Asturias o Galicia, con tasas de dependencia cercanas al 1, sería ya inviable. Incluso, la provincia de Orense atravesaría una situación de absoluta quiebra técnica porque abona más pensiones que los cotizantes que tiene (con una tasa de dependencia del 0,93).

Vist per sentència doncs. Ja sé qui pagarà la meva pensió, en un país cada dia més vell i pobre, després dels molts anys de sacrifici laboral que tinc per davant i que anhelo poder complir dignament: NINGÚ.

Tàcit: Que es deixa endevinar sense ésser expressat formalment. Un consentiment tàcit.

Vodafone Red vs Movistar Fusion


Ja fa molts dies vaig dir que escriuria un post resumint la meva visita a les botigues d’ambdues empreses de telefonia que lideren el mercat a l’estat espanyol i que a mi, particularment, em semblen més apropiades per disposar d’aquest servei.
Actualment sóc usuari de Vodafone amb contracte de telefonia i permanència fins a l’octubre a més de tenir un contracte de dades per tenir accés a la xarxa.

A Vodafone em van explicar el següent:
– El primer mes s’han de pagar 39 euros d’instal·lació
– Quota mensual d’ADSL de 50 euros pel fet de viure en un poble a les rodalies de Girona…serien 25 euros a la capital (diuen que només a la capital la connexió és directa. Vaja, que per anar als pobles necessiten a Telefònica).
– Quota mensual de 15 euros de telèfon + 5 euros per un telèfon nou
– Amb el telèfon fix només pots trucar el cap de setmana
– Necessiten 15 dies per instal·lar-ho tot plegat
– L’aparell de telèfon fix no està inclòs. El que sí està inclòs és el router per l’ADSL.

A Movistar diuen:
– Costa 50 euros al mes incloent-hi el telèfon mòbil
– Sense cost d’insal·lació
– Més velocitat d’ADSL que Vodafone
– 50 minuts de fix a mòvil entre setmana, a més del cap de setmana.
– L’aparell de telèfon fix no està inclòs. El que sí està inclòs és el router per l’ADSL.
– Si vols un smartphone tipus Samsung Galaxy Ace II cal pagar 8 euros al mes més, durant 2 anys.
– Necessiten 4 dies per instal·lar-ho tot, com a molt.

La penalització que em tocaria pagar per donar-me de baixa de Vodafone serien uns 100 euros que, vist el que s’ha vist, em sortira a compte pagar per canviar de companyia. L’oferta de Movistar és millor a banda de tenir millor cobertura que Vodafone en les zones rurals o de la perifèria metropolitana.

Díscol: De mal governar, no fàcilment corregible, dit especialment dels joves.

Mercat setmanal d’Arbúcies (diumenge)


És un fet que els EUA no buscaven armes de destrucció massiva a Iraq. També ho és que la Pink demostra ser una gran artista amb el videoclip de la seva nova cançó ‘Try’, i que set famílies són desnonades cada dia a Lleida és part de la crua realitat que ens toca viure últimament. Tant real com el poc encant que té, francament, el poble d’Arbúcies i encara menys el mercat setmanal que hi té lloc el diumenges. No em va agradar, gens. Ja em sap greu parlar-ne justament avui que ha sortit a la televisió la trista notícia del tancament de l’empresa carrossera Noge, on hi treballaven 93 persones que se sumaran als milers d’habitants que malauradament no tenen feina. On anirem a parar!!?? Diu en Josef Asjram que el comportament de la Borsa es reflecteix a l’economia real al cap d’uns sis mesos així que tant de bo que la tendència alcista que segueix aquest any es mantingui i es reflecteixi.

Quatre parades mal comptades on les més decents són les dedicades als aliments, no així les de la roba i complements. No hi havia estat mai i dubto que hi torni. Res a veure amb el mercat setmanal del diumenge de Tordera o Sant Feliu de Guíxols.

Política de comunicació és l’eufemisme de propaganda. (Sergi Pàmies)

Abjecte: Pervingut al darrer grau de l’abaixament, baix, vil, digne del més gran menyspreu.

Imputar: Atribuir a algú la responsabilitat, la culpa d’alguna cosa. A ell cal imputar la derrota.