El mirlo


“Al final, también dejaremos escapar al mirlo blanco.”

Hace mucho tiempo ya que el Sr. Marín nos dijo estas palabras durante el proceso de selección para acceder a un puesto de trabajo en una importantísima multinacional.

      Pues jodidos estamos, pensé yo!

Ahora forma parte de mi pasado, la frase, que no la empresa ya que al final me gané el segundo puesto, sólo.  No seré tan pedante de creer que dejaron escapar al mirlo blanco, no lo soy, simplemente me ha venido a la memoria aquella situación porque,  en lo que a políticos se refiere, de mirlos blancos andamos muy muy mal… y de miras?  De miras no digamos, no aciertan ni en el ‘discurso’.

La situación socio-económica actual ha puesto de relieve el pésimo nivel político de quienes, se supone, nos deberían llevar por el buen camino, pero quiénes sino, nos han conducido hasta aquí?

Se dice que en democracia papá Estado está para procurar por el bien común, entonces, porqué no se prestó para detener el rodillo de los mercados y de la ingeniería financiera?  Más aún!! Porqué después de todo lo sucedido, es el rodillo del Estado el que echa el resto para acabar con lo poco que queda en pié?  No regulamos pero si castigamos a quienes no son responsables sino espectadores, sufridores y supervivientes del desastre.

La cuestión es, cuánto tiempo tardaremos en dudar de la necesidad de un Estado del Bienestar que no nos proporciona lo más esencial para la vida?

El plan


Nadie va a ninguna parte sin un plan.  Son muchos los que dicen que el gobierno actual no tiene claro lo que hay que hacer, que no sabe qué medidas tomar para que España salga de la crisis.   Lo que pasa es que esta vez, el plan es devolver el dinero, cueste lo que cueste, y dejar que las cosas ’se arreglen solas’.  Están para echar el cierre y colgar el cartel de ‘fin de fiesta’.   Me explico:

En un día pésimo como el de hoy, www.eurpapress.es recoge:  La secretaria de Estado de Empleo, Engracia Hidalgo, ha lamentado este jueves que los datos de la EPA, que elevan la tasa de desempleo más allá del 27%, son “dramáticos”, por lo cual el Gobierno trabaja “sin descanso” para que España pueda volver a ser un país “de oportunidades para todos”.

Tiempo atrás, hubo ministros que prometieron no superar la cifra de cuatro millones de parados, después cinco millones y no hace mucho, los seis millones….lo que me lleva a pensar que los que están, están para lo que están, que es estar.  Reportando datos y presentando alguna información.  Conocimiento poco, implicación ninguna, resultados:  nefastos.

El mero hecho de no hacer nada ya es tener un plan.  No saben hacer mucho (yo menos) y no quieren hacer nada.  En el libro España, destino tercer mundo (Deusto), podemos leer que la ocupación en el sector industrial ha caído en los últimos 40 años del 15% hasta el 9%…y bajando.  Vés tu algún síntoma de recuperación? Algún brote verde de los que ya ha visto el ministro de Hacienda?  Alguna política para recuperar el nivel de ocupación o tan siquiera evitar que disminuya? Acaso somos víctimas de la TRI (Tercera Revolución Industrial)? Estamos trabajando para el cambio? Estamos preparados para el cambio?  Qué regiones del mundo absorben la riqueza que tuvimos y no retuvimos?

El objetivo del gobierno es devolver lo que no es nuestro:  el dinero prestado.  Los mercados han dicho basta!.  Angela Merkel, ha dicho basta!.  Se acabó la fiesta, y desde 1999, con la creación de la Moneda Única, ya no mandamos nosotros.  Las reglas las impone Europa, o sea, Alemania principalmente.  Hay que frenar el consumo desproporcionado basado en el endeudamiento a toda costa, no importa el precio.  Y tener que pasar por esto en plena Revolución Digital  es más dramático, si cabe.  Cuando Rajoy dijo que iba a hacer lo que fuera, incluso mentir, para que España saliera de esta, en realidad se refería a devolver lo que nos han prestado.  Alemania ha dicho que hay que pasar por taquilla, que así sea!.  Para ello, hay que dejar de prestar, aumentar los impuestos y dejar de invertir.  Lo que es crear empleo, pues no está en el plan.  No por nada, es que no sabrían por donde empezar si estuvieran por la labor.  Mientras, un sinfín de empresas abandonan su actividad aquí….Gillette, Lear, Delphi, Derbi, Philips, LG, Samsung y un larguísimo etcétera.

  • Deuda pública:  1 billón de euros
  • Deuda de los bancos: 1 billón de euros
  • Deuda de las famílias:  1 billón de euros
  • Deuda de las empresas:  1 billón de euros
  • PIB español:  1 billón de euros (lo que se obtiene en España en un año de trabajo.  En Alemania llegan a los 2,6 y E.U.A. a 12,2 según http://www.datosmacro.com/pib)

En el plan, por ejemplo:

  • El paro aumenta, y seguirá aumentando.  No es más alta la cifra porque la población activa no aumenta.  Los inmigrantes que un día vinieron, ahora se van; quienes con o sin formación tienen la oportunidad de irse a un país mejor, se van.  Se equilibrarán las cosas un día, o puede que no…quien sabe.  Cuando estalle todo, ya intervendremos….cuando ya sea demasiado tarde.  Esperamos al accidente, para qué jugarse el puesto intentando enmendar el problema.
  • Recortes en sanidad que reducirán la esperanza de vida además del gasto.
  • Aumentar el periodo laboral para que los que trabajan sigan pagando las pensiones y los subsidios de los que no tienen tal suerte.
  • Congelar las pensiones
  • Reducir el sueldo a los funcionarios y despedir a los interinos, cuando según las estadísticas, en España más bien hace falta una reforma estructural del funcionariado antes que un recorte:  http://blogs.elpais.com/res-publica/2013/02/sobran-funcionarios-en-espa%C3%B1a.html  ….aunque Felipe González parece que no está de acuerdo:  http://www.publico.es/espana/446607/gonzalez-dice-que-sobran-el-20-de-los-funcionarios-y-3-000-ayuntamientos
  • Aumentar los impuestos con el fin de recaudar más, sin importar las consecuencias negativas.
  • Recortes en gasto social, derogar la ley de dependencia y demás ayudas
  • Recortes en inversión pública, y la poca que hay, politizada por descontado (léase, AVE Galícia por ejemplo)
  • Cortar el grifo crediticio al sector privado.  Lo paradójico es que ahora, los bancos son los que compran deuda pública.

Un par de datos:

  • “En total, casi 1.900.000 pequeñas y medianas empresas han desaparecido en cinco años y medio, según datos aportados por Cepyme.”
  • “Más de la mitad de los parados tiene como máximo el grado escolar o lleva más de un año en paro.”

Datos extraídos del artículo  Lo que cinco años y medio de crisis económica se llevaron publicado por ABC el 29.04.2013  http://www.abc.es/economia/20130429/abci-espana-perdio-crisis-201304241021.html

Un link muy interesante sobre la evolución de la deuda y el déficit español:  http://javiersevillano.es/BdEDeuda.htm

El conocimiento


Mi aportación al debate “La economía del conocimiento” en LinkedIn

Mi opinión se centra sobre algunos aspectos más sombríos de esta Era del Conocimiento que estamos viviendo hoy, ya que de las ventajas se habla mucho.  Gracias al MBA que estoy realizando he aprendido mucho sobre el tema, pero también me baso en lo que leo y lo que vivo en mí día a día.

Así pues, yo me pregunto: Qué pasa con la velocidad de introducción versus capacidad de asimilación? A caso, compañeros, existen capacidad, tiempo y recursos para absorber el nivel de información y de conocimiento al que tenemos acceso? Cuántos de los que en su currículum especifican el dominio en una materia, realmente lo sustentan? Yo me centraría en:

  1. Relevos generacionales y modus vivendi: Cuánta gente que está al timón de sus organizaciones está realmente capacitada para entender lo que tiene entre manos? Cuántos se forman para seguir el ritmo del cambio? Cuántos tienen interés en lo que está sucediendo?  Cuántos cambios generacionales deberán producirse para que lo que se cuece se pueda digerir? Existirá tiempo para asimilarlo? A caso la velocidad de introducción del cambio es la adecuada para la capacidad que tenemos para asimilar conocimiento?  Yo creo que no.  El mundo evoluciona demasiado deprisa para que la base sobre la que se han construido las sociedades se mantenga firme.  No consigo ver la forma de armonizar el día a día al que tenemos obligación de enfrentarnos con semejante exigencia.  Sin duda, las TIC y sus derivados tienen muchos enemigos: el tiempo, la familia, las distancias, la formación, etc.  Las TIC no son más que los engranajes de una globalización que lejos de aportarnos estabilidad y orden social, sirven a la internacionalización empresarial y a los ricos.
  2. Recursos de las pymes:  Siempre nos acordamos de las grandes compañías que, con muchos recursos tecnológicos, empleados con elevado grado de conocimientos, capacidad económica para mantener el ritmo de cambio, etc. llegan a absorber lo que se nos viene encima; no sólo eso, incluso se permiten imponer el ritmo de la carrera.  Pero qué pasa con las Pymes?  En empresas de calibre medio, las más importantes del motor económico de nuestro país, no existe la capacidad para asimilar a corto o medio plazo el cambio brutal al que nos enfrentamos: Actualizaciones constantes de software, nuevas plataformas de información, acceso ilimitado a información y conocimiento, etc.  Dicha capacidad limitada viene dada por la escasez de material y los a menudo vagos conocimientos del personal que las compone.  Si juntamos a todo eso, los estragos económicos a los que se enfrentan (fruto precisamente de la globalización que engranan las TIC), la posibilidad de cambio de rumbo es baja.  Cuando han tomado la decisión de virar, se han pasado cuatro puertos.  A caso la mayoría de los empleados más preparados se encuentran en estas empresas?  A caso la mayoría de pymes se pueden permitir ofrecer sueldos para atraerlos o despedir a parte de la plantilla para regenerarla, tal y como hacen las grandes compañías?

Las TIC nos obligan a una especialización severa que nos hace más vulnerables.  Nos produce todavía más temor.  El miedo condiciona.  Las tecnologías cada día cuentan más, en detrimento de las personas.  Desde la perspectiva de antaño, hemos pasado a un segundo plano.  Cada vez es mayor el grado de especialización que se nos exige para mantenernos a flote.  En parte, así es como los países emergentes están saliendo adelante, eso si, sin un bienestar social que los ayude pero que tampoco los aturde.

Estamos al servicio de quienes estan por encima de la ética, la democràcia, las leyes?  A quién le sirve tanto desarrollo y cambio global?  A caso podemos absorber, entender, explicitar tanto conocimiento?
No son sólo las empresas las que se sirven, sufren y exigen la nueva economía del conocimiento.  La sociedad también es alterada por los nuevos conceptos y tiene consecuencias a nivel personal.  Cuesta cada día más subirse a la ola y no digamos lo difícil que es mantenerse:  hoy estás, mañana quien sabe.
La marca personal 2.0, también es parte de este nuevo concepto de comunicación.  Tener una marca personal requiere una inversión.  Yo invierto horas en mi blog personal y las redes sociales.  El mundo actual exige más de cada individuo.  Estamos cada día más absorbidos y dirigidos.  El año que viene las Google Glass, el otro las tablets deformables, etc…hasta dónde?

La marca personal 2.0:

http://www.puromarketing.com/29/13357/grandes-consejos-para-mejorar-nuestra-marca-personal-internet.html

“Un analfabeto será aquel que no sepa dónde buscar la información que se requiere en un momento dado para resolver una problemática concreta” Alvin Toffler (escritor neoyorquino influyente)

Bicing


Al bon temps, bona cara 😛 ….i una mica de salut i ecologia, perquè no!  …Pedalant, amunt i avall.

Estic canviant el cotxe per quelcom més saludable i ecològic movent-me amb una Orbea F10 (made in Spain, of course!) i transport públic.

Es plega en un tres i no res i és ideal per trajectes a peu pla per dins la ciutat o trams curts de carretera.  La vaig comprar a can Bassoli de Girona per 260 euros després de fer-me un petit descompte.  És una molt bona compra.  N’estic molt content.  Té 6 velocitats i porta-equipatge.  La relació qualitat-preu està molt bé, cosa que no passa amb les que es pleguen amb 1 segon.

Mou-te en bici!

España destino tercer mundo


Red Bull diu: The only limit is the one you set yourself

No sé si avui el món és millor que ahir després de la mort d’Hugo Chávez, el president colpista de Veneçuela. Jo no ho tinc clar, francament. Hi ha moltes maneres….la globalització és una dictadura? La deslocalització és una dictadura? És una dictadura la competència ferotge que porten a terme els tigres asiàtics sense contemplacions ecològiques ni humanitàries?

El ministre Montoro (Hisenda) acaba de dir que segurament caldrà augmentar els impostos un cop acabat l’any quan fa dos dies que el ministre De Guindos (Economia) va assegurar que no es produiran més increments. De passada, Montoro ha assegurat que pel 2014 l’economia ja s’haurà recuperat ‘estaremos creciendo’ jajajaja….ja saben prou bé el que fan….saben que som estúpids, que la gent prefereix beure i aplaudir durant els partits de futbol que cuidar-se de la cuina. Ja se sap que val més ‘no saber que hi fan a la cuina’. A la cuina hi ha un General de l’exèrcit que diu, i molts que ho pensen, que per damunt de la democràcia existeix la pàtria, i que no dubtaran ni un moment a l’hora d’actuar davant una possible sedició de Catalunya. És bastant aproximat a la realitat això ja que si hi hagués prou democràcia, aquestes paraules li haurien costat almenys un expedient al General que les va pronunciar si no fos perquè va dir quelcom que s’acosta a la posició que manté el ministeri de Defensa, amb tota seguretat. En totes les organitzacions existeix una política i només es procedeix a la sanció quan algú es desvia d’aquesta. Algú pensarà que seria anti-democràtic condemnar la llibertat d’expressió. La manipulació dels fets porta a la confusió; no perdem el nord, doncs la llibertat d’expressió té els seus límits en democràcia.

De fet, mira si som estúpids, que quan comento algunes coses de les que llegeixo, en llibres que m’expliquen molt i prou bé sobre com estan les coses, la resposta de molts contertulians és que no llegeixen aquesta classe de coses per no deprimir-se. No fotem! Després reclamarem democràcia, transparència i informació? Per què? A l’hora de la veritat pocs ens interessem pel que passa. Aquest interès va agafat de la mà amb l’educació més que amb la formació.

Tot plegat, per dir que acabo de llegir el llibre España destino tercer mundo (Ramón Muñoz) que m’ha servit per entendre més bé i saber una mica sobre què ens està passant. El llibre va de menys a més, amb un primer capítol força pesat per ser fictici però no impossible. Explica que no hi ha feina ni n’hi haurà, que no estem vivint una crisi sinó un canvi radical del nostre benestar i de la societat, que a Facebook Espanya només hi treballen dos empleats (anem fent, anem fent!), que no és tant fàcil obrir un compte corrent a Alemania o Suïssa per evitar un corralito , o que hem passat d’una ocupació del 15% al 9% en menys de 40 anys en el sector industrial….

Alguns fragments del llibre:

Se ha convertido en un dogma explicar el origen de la crisis por la explosión inmobiliaria. Cuando, en realidad, fue un respiro para toda nuestra economía y nuestro raquítico aparato productivo. De no haber sido por la construcción, los españoles ni siquiera hubieran disfrutado de la época de bienestar de los últimos años. Fue efímera pero al fin y al cabo la gozaron millones de trabajadores…..

El problema no fue la construcción, nuestra única fuente de empleo masiva, sino los desmanes que se cometieron en su nombre. En lugar de administrar el inmenso caudal de riqueza que provenía de ella….

…Y provocó fenómenos casi paranormales. Como que España pasara de tener una de las redes ferroviarias más arcaicas de Europa, al punto de que los trenes internacionales no podían circular debido a su ancho de vía, a convertirse en el país del mundo tras China con más kilómetros de Alta Velocidad (AVE), con 2.900 kms.

Espera’t, que en Rajoy vol arribar a Galícia amb AVE ara també. Aviat serem els primers. Mentrestant, Gillette, Lear, Delphi, Derbi, Philips, LG, Samsung, etc. marxen a altres països. De fet, les empreses autòctones, bé, diguem les que desenvolupen la seva activitat íntegrament aquí, tanquen per permetre que en altres països es fabriqui el mateix…..no deixa de ser una deslocalització doncs.
Em quedo amb una recomanació que l’autor fa a la página 127: El llibre La silenciosa conquista china (Crítica,2011) de Juan Pablo Cardenal i Heriberto Araújo.

Somos el país mejor conectado del mundo, pero no vamos a ninguna parte; Ramón Muñoz

Malditos roedores!!

Portada del llibre

La meva pensió


Avui, on tot és corrupció, més corrupció: QatarGate, Eufemiano Fuentes i 300 polítics imputats a Espanya (suma i sigue). També és el dia que ha vist l’acord entre totes les parts implicades en les negociacions de les noves condicions de treball a Nissan per la creació de 4.000 nous llocs de treball que ja veurem si es materialitzen donat que, novament, després de la negativa de la multinacional per la falta d’acord a la planta barcelonina, des de Japó estudiaran si finalment emprenen la fabricació d’un nou model a casa nostra.
Feina doncs, feina per més gent que podrà pagar les pensions dels jubilats (que cada dia són més) així com els aturats: un 26% de la població.

Un fragment de l’article publicat avui per Cinco Días i que podem llegir a http://www.cincodias.com/articulo/economia/espana-cuenta-ocupados-pagar-pension/20120820cdscdieco_1/ explica:

En julio había 17.031.738 afiliados cotizando y se abonaron 8.918.804 pensiones. Así, España ya cuenta con menos de dos cotizantes (1,9) para pagar cada pensión existente.

Pero el hecho de que el sistema español de Seguridad Social cuente con lo que se denomina caja única (el Estado recauda las cotizaciones y paga las pensiones por igual independientemente de donde se resida), hace que las diferencias territoriales de esta tasa de dependencia sean solo indicativas y no afecten a la financiación del sistema.

De no existir la caja única, la financiación de las pensiones en algunas comunidades como Asturias o Galicia, con tasas de dependencia cercanas al 1, sería ya inviable. Incluso, la provincia de Orense atravesaría una situación de absoluta quiebra técnica porque abona más pensiones que los cotizantes que tiene (con una tasa de dependencia del 0,93).

Vist per sentència doncs. Ja sé qui pagarà la meva pensió, en un país cada dia més vell i pobre, després dels molts anys de sacrifici laboral que tinc per davant i que anhelo poder complir dignament: NINGÚ.

Tàcit: Que es deixa endevinar sense ésser expressat formalment. Un consentiment tàcit.

Vodafone Red vs Movistar Fusion


Ja fa molts dies vaig dir que escriuria un post resumint la meva visita a les botigues d’ambdues empreses de telefonia que lideren el mercat a l’estat espanyol i que a mi, particularment, em semblen més apropiades per disposar d’aquest servei.
Actualment sóc usuari de Vodafone amb contracte de telefonia i permanència fins a l’octubre a més de tenir un contracte de dades per tenir accés a la xarxa.

A Vodafone em van explicar el següent:
– El primer mes s’han de pagar 39 euros d’instal·lació
– Quota mensual d’ADSL de 50 euros pel fet de viure en un poble a les rodalies de Girona…serien 25 euros a la capital (diuen que només a la capital la connexió és directa. Vaja, que per anar als pobles necessiten a Telefònica).
– Quota mensual de 15 euros de telèfon + 5 euros per un telèfon nou
– Amb el telèfon fix només pots trucar el cap de setmana
– Necessiten 15 dies per instal·lar-ho tot plegat
– L’aparell de telèfon fix no està inclòs. El que sí està inclòs és el router per l’ADSL.

A Movistar diuen:
– Costa 50 euros al mes incloent-hi el telèfon mòbil
– Sense cost d’insal·lació
– Més velocitat d’ADSL que Vodafone
– 50 minuts de fix a mòvil entre setmana, a més del cap de setmana.
– L’aparell de telèfon fix no està inclòs. El que sí està inclòs és el router per l’ADSL.
– Si vols un smartphone tipus Samsung Galaxy Ace II cal pagar 8 euros al mes més, durant 2 anys.
– Necessiten 4 dies per instal·lar-ho tot, com a molt.

La penalització que em tocaria pagar per donar-me de baixa de Vodafone serien uns 100 euros que, vist el que s’ha vist, em sortira a compte pagar per canviar de companyia. L’oferta de Movistar és millor a banda de tenir millor cobertura que Vodafone en les zones rurals o de la perifèria metropolitana.

Díscol: De mal governar, no fàcilment corregible, dit especialment dels joves.

Mercat setmanal d’Arbúcies (diumenge)


És un fet que els EUA no buscaven armes de destrucció massiva a Iraq. També ho és que la Pink demostra ser una gran artista amb el videoclip de la seva nova cançó ‘Try’, i que set famílies són desnonades cada dia a Lleida és part de la crua realitat que ens toca viure últimament. Tant real com el poc encant que té, francament, el poble d’Arbúcies i encara menys el mercat setmanal que hi té lloc el diumenges. No em va agradar, gens. Ja em sap greu parlar-ne justament avui que ha sortit a la televisió la trista notícia del tancament de l’empresa carrossera Noge, on hi treballaven 93 persones que se sumaran als milers d’habitants que malauradament no tenen feina. On anirem a parar!!?? Diu en Josef Asjram que el comportament de la Borsa es reflecteix a l’economia real al cap d’uns sis mesos així que tant de bo que la tendència alcista que segueix aquest any es mantingui i es reflecteixi.

Quatre parades mal comptades on les més decents són les dedicades als aliments, no així les de la roba i complements. No hi havia estat mai i dubto que hi torni. Res a veure amb el mercat setmanal del diumenge de Tordera o Sant Feliu de Guíxols.

Política de comunicació és l’eufemisme de propaganda. (Sergi Pàmies)

Abjecte: Pervingut al darrer grau de l’abaixament, baix, vil, digne del més gran menyspreu.

Imputar: Atribuir a algú la responsabilitat, la culpa d’alguna cosa. A ell cal imputar la derrota.

Made in…


We the people? Au va, no fotem…..aguantem massa!
És inacabable, la pila de roba que tinc per planxar em deixa temps per pensar i planificar moltes coses: He d’alentir la meva vida. També ho és la llista de corruptes, pressumptes corruptes i beneficiaris de la corrupció de l’Estat español amb un ‘Quan vulguis ho tornem a repetir’ per lema. S’acaba l’aigua i mentre es torna a escalfar la planxa, poso lletra a alguns d’aquests pensaments tot escoltant ‘pa amb oli i sal’ de Blau Mut. Un post nou. S’acaba la primera però curta setmana de vacances.

Ja era hora que comprés un disc de música en català; massa he tardat a consumir producte musical de la terra. Cada dia que passa, apareixen més i millors grups de música catalana i de nosaltres, els catalans, en depèn la seva existència. La supervivència de la cultura catalana està determinada pel consum de part dels set milions i mig d’habitants d’aquesta nació i dels pocs que hi ha repartits pel món. No n’hi ha més. Com, sinó, vendrien el que produeixen? Tothom s’ha d’obrir camí com pot enmig d’una selva globalitzada però oblidem que el consum intern és el pilar de la majoria d’indústries. Si per la indústria de la música és imprescindible, per moltes altres és fonamental. Així doncs, què passa quan anem a comprar?

Abans d’adquirir un producte, el regiro per trobar-hi el Made in Spaìn. Fins on pot la meva economia i amb les circumstàncies atenuants pertinents, procuro quedar-me amb allò que es produeix aquí. En un món globalitzat on no es regula la competició, és molt difícil evitar que sempre guanyin els mateixos. Així, mentre països desenvolupats que, com el nostre, tenen la llosa del Benestar Social reduint la seva competitivitat, altres poden vendre allò que produeixen en condicions molt diferents, viatjant milers quilòmetres amb un sobrecost energètic i contaminant que incrementa el preu irrisòriament per seguir essent molt més barats exprimint així, precisament, el preuat Benestar social que hem aconseguit amb l’esforç de tots a pesar dels Mata, Urdangarín, Palleros, Millet, Fabra, Camps, Bárcenas i un llarg etcètera.
Aquesta setmana, amb vint minuts de telenotícies en tenim prou per escoltar que la Cospedal (PP, presidenta Castilla la Mancha i membre de l’executiu español) se salta les seves ‘lineas rojas’ i privatitza la sanitat tancant, de pas, centres que la gent necessita als seus pobles; que Unió Democràtica de Catalunya s’escapa de la crema pel seu finançament irregular; que Oriol Pujol està suposadament implicat en el cobrament “d’incentius” provinents de Sharp; que Bárcenas (tresorer del PP) ha estafat i repartit una pasta entre membres del partit; que en el cas Urdangarín només queda implicar-hi al Papa de Roma, etc.

Quin esgotament. No fotem, aguantem massa…molt! En tenim més….un directiu de la Fundació (o millor dit fundició?) Ideas (PSOE) s’ha embutxacat 3.000 euros per cada article que ha publicat fent-se passar per una dona; el govern aprova Decrets per facilitar que banquers delinqüents (Saenz del Santander) puguin seguir exercint i el ministre Montoro fa una aparició surrealista al congrés, amagant-se, mentint i esbroncant al lloc on l’executiu ha de donar explicacions, allà on se’ls pot controlar. Podridura pública i baixesa democràtica….les postres. Perquè, de fet, això és la punta de l’iceberg….un reflexe del que passa a tots els indrets del país. Made in Spain! Com la batedora Fagor que vaig comprar ahir. En vaig pagar més que per una Made in PRC i fins i tot amb prestacions inferiors, però és un producte de qualitat elaborat aquí, és a dir, per conciutadans que treballen per guanyar-se la vida emparats per un Benestar Social que ens ha fet millors. No vull dir amb això que s’hagi de boicotejar la compra de productes provinents d’altres països, res més lluny d’això, però convé que els consumidors assumim la part important que ens toca a l’hora de col·laborar en el desenvolupament de la nostra pròpia economia, aquesta que NO està globalitzada.

Mentrestant, tenim l’atur més alt d’Europa. Made in Spain, esclar! Una quarta part de les persones en edat de treballar no troben feina i la meitat dels qui tenen menys de 25 anys tampoc. Són dades gravíssimes que ens són comunicades a la vegada que el govern diu que la Reforma Laboral està donant els seus fruits…

És inacabable, la pila de mentides vull dir!.

La primera baixa en una guerra…la veritat. El camí més fàcil…cap al bar. La feina més dura…buscar-la. Les corbes més perilloses…cap a la dreta.

10 graus a estribor timoner!


Tot just començo. Per fi. Ha arribat el dia i no me’n se avenir.

És un punt d’inflexió en la meva vida o això és el que espero que sigui. No canviaria gaires coses del camí recorregut: maleït el dia que la vaig agafar, desgraciat el dia que em va ensopegar i li vaig fer mal. Ho repetiria tot, tot per arribar fins aquí un altre cop. Sóc feliç doncs, a pesar de tot, sóc feliç.

Nous reptes i sobretot un canvi important de la perspectiva que espero no sigui un miratge. Espero no trobar-hi massa fang en aquest nou trajecte. Seguiré empenyent amb més força, si és que es pot. No hi ha lloc per la decepció ni la deshonra quan ho dones tot, només hi ha lloc pel fracàs, la pena i la regeneració, la reinvenció. Tot just ara se’m presenta un nou horitzó, gens especial, poc emotiu però pot ser que per la seva normalitat ja sigui singular per mi. He fet poques coses que no volia fer però són menys que les que vull fer.

Unim!


En la trajectòria que descriu la nostra vida, la formació és capital, les necessitats obliguen, el caràcter condiciona i l’educació transforma.

Sobretot en l’àmbit professional, quan afronto situacions complexes en el terreny de les relacions, el primer que em pregunto és:  Què he de fer per aconseguir minimitzar els danys?  Com puc convertir tots els esforços i totes les hores que he dedicat a la meva persona, al llarg de la meva vida, en resultats positius per mi i l’entorn?

Que fàcil.  Que fàcil és trencar en lloc d’enganxar.  La gent té, en general, predisposició i facilitat per trencar davant la dificultat, la feina i el poc reconeixement que comporta crear llaços, ponts, unions.

Unir:  Establir entre dues o més coses o persones un lligam material, moral o legal, ajuntar, combinar, associar.

Generar enllaços, en comptes de trencar-los, no només requereix estar disposat i preparat per fer-ho sinó saber gestionar, en situacions de tensió, tot allò que hem absorbit al llarg de la nostra vida deixant de banda l’orgull i els propis interessos en defensa de l’interès general que, en última instància, repercutirà sobre la nostra persona en el mateix sentit.

Actuar pensant en el futur, treballar en benefici d’allò que no es veu perquè encara s’ha de produir, és molt més complicat i més exigent amb la nostra conducta i aquest camí tant ple de dificultats no és el més transitat, precisament.

Hi ha moltes variables que no controlem en l’equació de les relacions però els nostres actes afecten, i molt, als resultats que n’obtenim.  No podem esquivar les responsabilitats pròpies pensant que només poden recaure sobre el pròxim.   Accepta la repercussió de les teves accions.

Qui mana?


No per pensar millor les coses el resultat ha de ser més satisfactori, encara que les possibilitats són majors (que li preguntin al president Mas). Les coses dites ‘en calent’ sovint descadenen relacions complicades per ser susceptibles de resultar més imprecises, ara que, això sí, són més autèntiques, com les relacions amb els veïns.

Això em recorda que, en una entrada recent, vaig escriure que estem marejats per la desinformació quan, realment, estem més informats que mai. Que no ho sapiguem tot, que no sapiguem el que s’està cuinant en temps real, no significa necessàriament que estiguem desinformats. Hi ha molt coneixement que pot ésser absorbit per una ment atenta avui dia i, tal i com parlàvem amb el pare en una conversa recent, una persona de 50 anys pot ser testimoni de la diferència important entre l’avui i la seva joventut en un país que encara no fa vuitanta anys que va sortir d’una guerra i menys de quaranta que viu en democràcia. Aquesta persona sap com és el món que mai li van explicar que tenim. Pel·lícules com Syriana, documentals com 30 minuts a TV3, llibres com El Banco (Marc Roche, Deusto), pàgines web com www.economista.es, diaris com l’Ara o programes com el Salvados de la Sexta, no eren possibles 40 anys enrera. Avui sabem més sobre com es decideixen moltes coses que afectaran el nostre futur.

En un moment de la xerrada, el meu pare, que encara no té els seixanta, recordava haver vist en certa ocasió, de petit, un autocar de línia que portava propaganda amb motiu d’un referèndum convocat pel règim franquista que deia quelcom similar a: Si votas SI, habrá paz. Si votas NO, habrá guerra. Què dius!! (rialles). Ara vas i dius que no! 😉 Em direu que us sorprèn que un dictador intenti fer un exercici ‘democràtic ‘ amb un resultat tant lamentable?

Sobren els comentaris.

Homo Economicus d’Anxo Penalonga. Capítol relacionat amb l’educació. Al cap d’unes línies llegeixo les declaracions que va fer Fraga, ja fa molts anys, al ser preguntat sobre el fet que fills d’alts càrrecs obtinguessin els primers llocs de les oposicions públiques gallegues: Los hijos de buena família son más listos y cuando concursan en una oposición tienen más posibilidades de alcanzar el éxito. En una casa de personas prominentes, los hijos salen con más posibilades.

….i jo dic: Ya!!! Y quien manda manda, aunque mande mal!!! …veritat? D’això es tracta oi?

Així funciona Espanya, on el que compta és no deixar la mamella, on la paraula que val és la del polític empès pels seus interessos ignorant la paraula de personal qualificat i competent, on el seu orgull, el dels polítics, preval amb independència de les conveniències de la comunitat a la que representen i amb total impunitat. Així, per exemple, quan a les costes gallegues s’enfonsava el Prestige causant la catàstrofe ecològica més greu de la història espanyola: alguns polítics de primera línia de caçera i les opinions dels tècnics pel desaigua del vàter. Hi hauria més casos que paraules al diccionari. I, parlant de diccionaris:

Competent: Dit d’aquell a qui legalment pertany el dret de decidir, de qui té competència en una matèria

Tècnic: Relatiu o pertanyent a les aplicacions de les ciències i les arts.

Qui és legalment competent en molts àmbits és el polític quan sovint no és èticament competent.

Comercials, negociants al poder. Estafadors dirigint el negoci. Estafadors com els gestors dels bancs que han portat a la ruïna milers de famílies mentre ells s’embutxaquen milions d’euros per males gestions. Avui és Gerardo Díaz-Ferran el protagonista. Demà, la setmana que vé, el mes que vé, en seran uns altres però els qui paguem les conseqüències de la feina mal feta sempre som els mateixos; els mateixos i sempre, cada dia, cada setmana, cada mes.

Ètica: Conjunt de principis i regles que regulen el comprotament i les relacions humanes.

Conducta: Manera de conduir-se; comportament.

La conducta dels polítics està directament lligada a la societat que representen i, actualment, és probable que els manquin, per exemple, ètica moral, solidaritat, honradesa, transparència, implicació i rigor que impregnin les seves conductes perquè aquestes adoptin el sentit que ens convé a tots. Fa temps ja vaig comentar que en un article de www.economist.com es relacionava el nivell de corrupció d’un païs amb la seva prosperitat, i doncs? Sempre hi haurà estafadors però les seves accions mai haurien de quedar-se al calaix de la impunitat. No queda gaire justícia i, amb l’inestimable exercici del ministre Gallardón, ni tan sols, el dret a reclamar-la ja!

No hay lugar


Avui he llegit això:  ‘Acepto alternativas, pero la ley obligará a ofrecer castellano en Catalunya’ en una entrevista a José Ignacio Wert publicada al diari ABC el dia 9 de desembre del 2012.

No hay lugar para el catalán en el Estado.  El ministro Wert se ha encargado de alimentar, sin cesar, un sentimiento entre los que amamos, nacimos, vivimos y/o crecimos en esta maravillosa tierra llamada Catalunya, que nos aleja más todavía de quienes pretenden que sigamos unidos.  Unión que, ya sin duda alguna, persigue diluir hasta no se sabe donde la cultura que nos identifica con medios como el anteproyecto de ley que ha planteado esta semana el ministro.  ¿Qué lugar nos tiene reservado a los catalanes, la cultura dominante, la española, en el marco que nos contiene (España)?

Ley que, además, conlleva menos oportunidades para hijos de la clase trabajadora entre otras regresiones:  Se reducirá la presencia de las TIC, se aumentará el poder de las administraciones y los directores de los centros, se obligará a realizar asignaturas ‘duras’  a quienes no quieran hacer religión, se eliminará la PAU, etc.

El PP expresa en el anteproyecto la voluntad de defender a la Iglésia, al capital y al castellano por encima de todo, en fin, a todo lo que ya se defiende por si mismo, para empeorar las posibilidades del resto.  Eliminar la PAU significará facilitar el acceso a la universidad a aquellos alumnos que provengan de la escuela privada salvando un obstáculo que igualaba a todos los alumnos del Estado.  La enseñanza pública no es peor que la privada en contenidos, es peor en relaciones.  Cómo era? Diós los cría y ellos se juntan verdad?  Compartir clase con hijos de clases medias-altas ayuda a mantener lazos.  Las relaciones son imprescindibles.  Para colmo, si no lo he entendido mal, las escuelas concertadas son aquellas que reciben ayudas de todos los contribuyentes en las que sólo pueden acceder algunos de ellos.  Sin comentarios.

En lo que al català se refiere, el ministro tiene la obligación de proteger lo que también es patrimonio del Estado, todavía.  El català debe ser la lengua vehicular de la educación de las próximas generaciones igual que lo ha sido en las últimas tres décadas porque es minoritario y porque no se puede cultivar el idioma en otra tierra que no sea Catalunya.

Regresión imparable es lo que defiende Wert con sus ideas:  “Las administraciones educativas garantizarán el derecho de los alumnos a recibir las enseñanzas en castellano, lengua vehícular de la enseñanza”.  “Las adminsitraciones educativas deberán garantizar en todas las etapas educativas obligatorias que esas lenguas cooficiales sean ofrecidas en las distintas asignaturas en “proporciones equilibradas en el número de horas lectivas”

¿Qué fue de la pluralidad nacional que España contiene y que algunos creímos posible que cuidara?  Ya me contará señor Wert, pero usted y su gobierno nos demuestran que tal vez ya no cabemos en el marco español tal y como somos, cabemos tal y como quieren que seamos.

Si alguien como yo que, aún habiendo nacido y crecido en Catalunya, siendo descendiente de padres y abuelos catalanes y habiendo recibido la educación en català, puede expresarse correctamente en castellano, será que las cosas no se hicieron tan mal.  Catalunya es plural, y me parece que el castellano goza de mucha salud aquí.

Cierto es que en Catalunya, desde los años ochenta hasta hoy, ha existido una importante protección de nuestra cultura y lengua aún siendo un país sin estado, lo cual es algo que jamás debemos menospreciar y que sabíamos, los sensatos, que sería imposible superar en el marco actual.  Desde la perspectiva de un estado nacionalista, contener territorios que defienden la cooficialidad lingüística y que protegen mayormente el idioma autóctono, supone un problema que resolver.  Desde la perspectiva de un estado pluralista, supone una cuestión de gestión delicada pero que enriquece al conjunto.

El català, y la cultura a la que representa, también son un activo de la cultura española.  Debería seguir siéndolo, tratándolo tal y como es, aceptando lo que es y lo que significa.

El idioma es para una cultura lo que la sangre para un ser vivo:  esencial.

Nova Zelanda, Nova Vida!


Com estàs Josep?

Ja fa algunes setmanes que vas dir fins aviat per anar-te’n a les antípodes del teu país, del nostre país!.   El temps passa depressa i per tu segur que és difícil copçar tantes coses noves en un nou món.  Mentrestant, t’has perdut unes eleccions especials aquí, les d’ahir, que donat el resultat, hauria estat millor que no haguessin succeït i haver fet les coses amb un timing diferent.  Ha canviat el mapa parlamentari; ara potser s’ajusta més a la realitat del que som.  El que no canvïa és el discurs dissortadament manipulador on no es reconeixen fets objectius….amb un president espanyol que diu que els catalans ‘hacen cosas’ està quasi tot dit no?

Un dia en parlarem de tot plegat! oi?

He fet els deures i ……Buf!, estàs a 1600 quilòmetres d’Austràlia en la part del món on l’aigua preval sobre la terra.  Nova Zelanda, descoberta per l’explorador holandès Abel Tasman el 1642, pertany a la Commonwealth britànica i està formada per dues grans illes separades per l’estret de Cook (de no menys de 20km d’amplada) i multitud d’illes petites al voltant.  L’illa més poblada és la del nord amb un clima tropical on, a més, hi ha les ciutats més importants, Auckland (la més gran) i Wellington.  Al buscar informació sobre aquest indret tant remot on has anat a viure una experiència única (i poc assequible per la majoria dels mortals), m’he assabentat també de l’existència d’una segona serralada dels Alps, doncs així es diu el sistema muntanyós més important del país amb una alçada màxima de 3754m.  Te n’has anat a un país on fa tres anys el 70% de l’energia elèctrica que s’hi produïa provenia de recursos renovables, esclar que no hi viuen gaire més de 4 milions d’habitants cosa que tanmateix no treu importància a la dada.

No n’hem parlat massa del teu viatge, deu ser que no vam tenir prou temps perquè quan volem ens hi posem eh! Hem passat algunes estones xerrant, discrepant, opinant, rient.  Respectes i estàs obert al diàleg i això no sempre és habitual.  Esclar que, la distància més curta entre dues persones té lloc entre rialles diuen.  La distància, que tot ho refreda, també ajuda a guanyar en perspectiva….què hi dius?  La distància temporal i la distància espacial ens permeten deixar darrera l’horitzó allò que no ens és agradable de veure i viure.  Passar pàgina i buscar un nou camí oi?   Valor amic!! Valor feia falta per un repte com aquest.

Valor:  Coratge a emprendre grans afers, a afrontar els perills, les dificultats, etc

Bé, des del país on ningú hi entén un rave sobre enquestes i que està descobrint una pluralitat que augmenta amb la seva demografia, et desitjo the best of the best i més! 😉

D’aquesta, com a mínim, te n’emportes un bon anglès i un important enriquiment personal així que, seguretat amb tu mateix i coratge Josep!  Fot-li canya!

Una abraçada!!

Perduts


Arribo a casa, obro el correu, targeta censal, propaganda electoral.

Molt agosarat el PSC amb la seva capçalera ‘Dos anys de CiU al govern: dos anys perduts’.  Agosarat?  Com a mínim imprecís i poc humil.  D’acord que és un nou líder qui representa a la formació que va precedir a CiU al govern però això no implica que el votant interpreti el missatge oblidant el passat.  Jo no oblido el passat sinó que passo pàgina i vull creure que la majoria se sent empesa per aquesta classe de sentiments.  Així, com pretenen que em cregui que amb CiU s’han perdut dos anys que no s’haurien perdut amb el PSC.  El corrent d’opinió generalitzat segurament seria que amb el PSC s’hauria perdut quelcom més.  Pot ser que més endavant, en base als fets que es puguin produir en el futur més immediat, es demostri que s’ha perdut molt amb CiU en aquests dos anys però no pas ara, no pas amb l’oratòria del PSC.  De res serveix el que sabem si no podem demostrar-ho no?

Així volen lliutar contra l’empenta i l’implicació personal del president Mas en un objectiu clar?  És això el que els falta, l’objectiu en el que creure.

Què volen fer-nos creure tots plegats?  Les coses ja no són com eren.  El poble sap més que no sabia, no ens enganyem, les coses han canviat.  El que no ha canviat és la manipulació de sempre.  Fa poquetes setmanes que visc al poble i poc abans de l’entrada del mateix ja hi ha un gran cartell amb l’eslògan de CiU i la foto del president Mas.  La voluntat d’un poble diuen ells.  La voluntat de l’alcalde dic jo.  Quina casualitat.

Però i els de CiU?  Com tenen la barra els de Convergència i Unió d’estendre el sentiment i l’anhel d’independència a tota la població?  Pretenciós.

Per què tots parlen només d’independència, federalisme, estat propi and so on  com dirien els anglesos?.  Què passa amb les empreses, els treballadors, la sanitat, els estudiants, els nostres avis, les inversions, l’habitatge, les carreteres…?

La presentació


Un proveïdor ens ha contestat avui que tenen poca cosa més que la mostra que ens han portat per subministrar-nos en el futur donat que el producte és per consum propi.   I jo, incrèdul, dic:  Consum propi? ….És exactament el mateix que diuen els qui planten marihuana!

Dia de presentacions i desorientacions.  Desorientacions perquè és el que està de moda en els mitjans dels manipuladors de la comunicació.  Vull dir que la radio i la televisió s’han convertit en l’altaveu dels qui només fan que marejar-nos sense pietat.  Són mitjans de comunicació però dubto cada dia més del que comuniquen.  Em desorienta que avui sigui el dia que set personatges del PP estatal s’han passejat per terres catalanes on Doña Esperanza Aguirre ha arribat a parlar fins i tot en català, això sí, després de dir que Catalunya es convertiria en una ‘república bananera’ a mans del president Mas.  Dia també que ha aprofitat Mª Dolores de Cospedal (una dels set boca inútils ben pagats) per declarar que el President Mas es salta la legalitat que manté la convivència conduïnt l’Estat espanyol a la ruïna.  Mentrestant, estaria bé saber si tots plegats compleixen amb la legalitat…potser l’Évole no en faria prou amb un ‘Salvados’.

Em desorienta i em trasbalsa saber que hi ha a Espanya centenars de milers de pisos buits mentre molta gent perd la vivenda per l’actuació propiciada per les entitats que, no fa pas gaire, han rebut injeccions de cavall als seus comptes per seguir essent el que són…una arma de doble tall pels rics i l’etern enemic dels pobres.  Cinquanta dos mil milions d’euros deia ahir en Cuní al seu ‘8 al dia’, 52 mil milions que han sortit de les nostres butxaques!

Desorientat per un seguit de retallades i un augment dels impostos que a Catalunya no han vingut acompanyats de l’aplicació d’un impost de successions…uuummmm!.  Desorientat per les declaracions d’avui del senyor López Tena que diu que si no es vota a Solidaritat per la Independència (el seu partit) que es faci per les CUP …eeeehh??  com diu?

Tot plegat, el dia que es presenta la nova samarreta de la selecció catalana.  M’agrada!!  Sí senyor!!  Caram, i perquè no?  Aquesta fins i tot potser la compraré.

Una nova etapa, pocs disgustos…de moment!


Ja fa un parell de setmanes que he canviat de residència.  Un lloguer en un poble millor, en un barri millor, en definitiva en un entorn millor.  Després d’un any i mig en un pis on no m’hi sentia prou a gust, he tingut la meva recompensa…o això sembla.  El temps dirà.  Una bona terrassa que em permetrà esbargir-me i tanta proximitat a la feina que amb poc més de quinze minuts en faig prou per anar-hi caminant.  Tot plegat fa que et sentis millor.

També m’ha fet sentir millor que Finques Catalunya m’hagi dit que m’abonarà els 1280 euros del dipòsit que vaig fer per entrar al pis on estava abans.  Tot un descans i una satisfacció.  No és una quantitat menyspreable i tenint en compte la situació actual, menys encara.  Així, de moment m’ha passat el mal estar que tenia de pensar que es podrien portar malament.  A tots ens arriba el moment de plantejar-nos si és millor pagar com bons catalans fins al final i esperar que es comportin també com bons catalans tornant-te el que és teu, o deixar de pagar per cobrar-te el que, segons tu, et deuen.  Què voleu que us digui….val més ésser honrat i esperar rebre una resposta a l’alçada; no hauria de ser tant difícil.

Avantatges d’anar a la feina caminant (si pots)


– Contamines menys ja que deixes d’emetre molt CO2 a canvi d’una mica de CH4.

– No depèns de vehicles i, per tant, no pot haver-hi averia que et compliqui el viatge.

– Consumeixes menys gasolina, pneumàtics, etc….en definitiva estalvïes diners

– Fas exercici.

– D’anada, pots començar a preparar mentalment la teva jornada laboral.

– De tornada, pots escampar en la immensitat de l’atmosfera tot allò que t’atavala (desfogar-te).

– Potser coneixes gent nova.

– Deixes espai a l’aparcament per aquells que no poden anar-hi a peu.

– Es fa més difícil ésser localitzat al google maps (pot ser útil, no se sap mai qui pot tenir accés a míssils guiats per GPS jijijijiji).

…..d’aquí uns dies publicaré els inconvenients, que n’hi ha.

Fotut futur!


Visc sol, 31 anys, solter, sense micro-ones ni renta-plats ni animals de companyia.  Em llevo cada dia a les cinc del matí i després de córrer un parell o tres de quilòmetres, esmorzo, em dutxo, planxo la camisa i me’n vaig a treballar com si fos el primer dia en una fàbrica familiar gironina des de fa més de set anys.

Amb el pare mecànic i la mare mestressa de casa no s’hi valia badar per aconseguir una bona formació i l’oportunitat en el món laboral que perseguíem les meves dues germanes i jo.  Tots plegats hi vam posar tot i més i més; molts sacrificis i molt treball encara que, amb franquesa, a la universitat hi vaig arribar també amb ‘l’ajuda’ d’un crèdit per estudiants que vaig haver de tornar al Banc Sabadell un cop acabada la carrera (el preu dels somnis?) i de beques de l’estat espanyol.  Aleshores, el Sistema també permetia oportunitats a gent amb recursos econòmics limitats però amb potencial per millorar-los a base de treball, encara que la meritocràcia sigui un sistema jeràrquic amb pocs simpatitzants.

Acabada la jornada laboral em queda temps per estudiar una mica, fer el sopar i preparar el dinar de l’endemà amanit amb bona part del ‘8 al dia’ de l’incansable, brillant i molt ben acompanyat Josep Cuní.  No sempre m’agrada el que expliquen però sento que és la veritat sense embuts analitzada des de més d’un punt de vista, i quan m’adono de la realitat que mostren és quan recordo les paraules del professor Alabau a l’Institut Abat Oliba de Ripoll esperonant-nos perquè aconseguíssim la màxima preparació.  Apuntant cap a la finestra deia:  ‘això d’aquí fora és una selva senyors!’.  Segur que ni tan sols ell, un home culte, s’hagués imaginat que les condicions serien tant adverses però el que sí sabia és que no es pot prendre part en la lluita equivocada amb les armes inadequades.

Qui sap si es concedeixen gaires beques i crèdits als estudiants ara.  De ben segur que el descontrol i l’avarícia mermaran també les possibilitats dels joves amb pocs recursos.  De fet, ha estat un cop més, una presa de pèl a gran escala.  No n’aprendrem mai, és condició humana.

En qualsevol cas, de ben segur que tots plegats haurem de lluitar més per menys pel futur que tenim a pesar dels polítics.