Mercat setmanal d’Arbúcies (diumenge)


És un fet que els EUA no buscaven armes de destrucció massiva a Iraq. També ho és que la Pink demostra ser una gran artista amb el videoclip de la seva nova cançó ‘Try’, i que set famílies són desnonades cada dia a Lleida és part de la crua realitat que ens toca viure últimament. Tant real com el poc encant que té, francament, el poble d’Arbúcies i encara menys el mercat setmanal que hi té lloc el diumenges. No em va agradar, gens. Ja em sap greu parlar-ne justament avui que ha sortit a la televisió la trista notícia del tancament de l’empresa carrossera Noge, on hi treballaven 93 persones que se sumaran als milers d’habitants que malauradament no tenen feina. On anirem a parar!!?? Diu en Josef Asjram que el comportament de la Borsa es reflecteix a l’economia real al cap d’uns sis mesos així que tant de bo que la tendència alcista que segueix aquest any es mantingui i es reflecteixi.

Quatre parades mal comptades on les més decents són les dedicades als aliments, no així les de la roba i complements. No hi havia estat mai i dubto que hi torni. Res a veure amb el mercat setmanal del diumenge de Tordera o Sant Feliu de Guíxols.

Política de comunicació és l’eufemisme de propaganda. (Sergi Pàmies)

Abjecte: Pervingut al darrer grau de l’abaixament, baix, vil, digne del més gran menyspreu.

Imputar: Atribuir a algú la responsabilitat, la culpa d’alguna cosa. A ell cal imputar la derrota.

Made in…


We the people? Au va, no fotem…..aguantem massa!
És inacabable, la pila de roba que tinc per planxar em deixa temps per pensar i planificar moltes coses: He d’alentir la meva vida. També ho és la llista de corruptes, pressumptes corruptes i beneficiaris de la corrupció de l’Estat español amb un ‘Quan vulguis ho tornem a repetir’ per lema. S’acaba l’aigua i mentre es torna a escalfar la planxa, poso lletra a alguns d’aquests pensaments tot escoltant ‘pa amb oli i sal’ de Blau Mut. Un post nou. S’acaba la primera però curta setmana de vacances.

Ja era hora que comprés un disc de música en català; massa he tardat a consumir producte musical de la terra. Cada dia que passa, apareixen més i millors grups de música catalana i de nosaltres, els catalans, en depèn la seva existència. La supervivència de la cultura catalana està determinada pel consum de part dels set milions i mig d’habitants d’aquesta nació i dels pocs que hi ha repartits pel món. No n’hi ha més. Com, sinó, vendrien el que produeixen? Tothom s’ha d’obrir camí com pot enmig d’una selva globalitzada però oblidem que el consum intern és el pilar de la majoria d’indústries. Si per la indústria de la música és imprescindible, per moltes altres és fonamental. Així doncs, què passa quan anem a comprar?

Abans d’adquirir un producte, el regiro per trobar-hi el Made in Spaìn. Fins on pot la meva economia i amb les circumstàncies atenuants pertinents, procuro quedar-me amb allò que es produeix aquí. En un món globalitzat on no es regula la competició, és molt difícil evitar que sempre guanyin els mateixos. Així, mentre països desenvolupats que, com el nostre, tenen la llosa del Benestar Social reduint la seva competitivitat, altres poden vendre allò que produeixen en condicions molt diferents, viatjant milers quilòmetres amb un sobrecost energètic i contaminant que incrementa el preu irrisòriament per seguir essent molt més barats exprimint així, precisament, el preuat Benestar social que hem aconseguit amb l’esforç de tots a pesar dels Mata, Urdangarín, Palleros, Millet, Fabra, Camps, Bárcenas i un llarg etcètera.
Aquesta setmana, amb vint minuts de telenotícies en tenim prou per escoltar que la Cospedal (PP, presidenta Castilla la Mancha i membre de l’executiu español) se salta les seves ‘lineas rojas’ i privatitza la sanitat tancant, de pas, centres que la gent necessita als seus pobles; que Unió Democràtica de Catalunya s’escapa de la crema pel seu finançament irregular; que Oriol Pujol està suposadament implicat en el cobrament “d’incentius” provinents de Sharp; que Bárcenas (tresorer del PP) ha estafat i repartit una pasta entre membres del partit; que en el cas Urdangarín només queda implicar-hi al Papa de Roma, etc.

Quin esgotament. No fotem, aguantem massa…molt! En tenim més….un directiu de la Fundació (o millor dit fundició?) Ideas (PSOE) s’ha embutxacat 3.000 euros per cada article que ha publicat fent-se passar per una dona; el govern aprova Decrets per facilitar que banquers delinqüents (Saenz del Santander) puguin seguir exercint i el ministre Montoro fa una aparició surrealista al congrés, amagant-se, mentint i esbroncant al lloc on l’executiu ha de donar explicacions, allà on se’ls pot controlar. Podridura pública i baixesa democràtica….les postres. Perquè, de fet, això és la punta de l’iceberg….un reflexe del que passa a tots els indrets del país. Made in Spain! Com la batedora Fagor que vaig comprar ahir. En vaig pagar més que per una Made in PRC i fins i tot amb prestacions inferiors, però és un producte de qualitat elaborat aquí, és a dir, per conciutadans que treballen per guanyar-se la vida emparats per un Benestar Social que ens ha fet millors. No vull dir amb això que s’hagi de boicotejar la compra de productes provinents d’altres països, res més lluny d’això, però convé que els consumidors assumim la part important que ens toca a l’hora de col·laborar en el desenvolupament de la nostra pròpia economia, aquesta que NO està globalitzada.

Mentrestant, tenim l’atur més alt d’Europa. Made in Spain, esclar! Una quarta part de les persones en edat de treballar no troben feina i la meitat dels qui tenen menys de 25 anys tampoc. Són dades gravíssimes que ens són comunicades a la vegada que el govern diu que la Reforma Laboral està donant els seus fruits…

És inacabable, la pila de mentides vull dir!.

La primera baixa en una guerra…la veritat. El camí més fàcil…cap al bar. La feina més dura…buscar-la. Les corbes més perilloses…cap a la dreta.

10 graus a estribor timoner!


Tot just començo. Per fi. Ha arribat el dia i no me’n se avenir.

És un punt d’inflexió en la meva vida o això és el que espero que sigui. No canviaria gaires coses del camí recorregut: maleït el dia que la vaig agafar, desgraciat el dia que em va ensopegar i li vaig fer mal. Ho repetiria tot, tot per arribar fins aquí un altre cop. Sóc feliç doncs, a pesar de tot, sóc feliç.

Nous reptes i sobretot un canvi important de la perspectiva que espero no sigui un miratge. Espero no trobar-hi massa fang en aquest nou trajecte. Seguiré empenyent amb més força, si és que es pot. No hi ha lloc per la decepció ni la deshonra quan ho dones tot, només hi ha lloc pel fracàs, la pena i la regeneració, la reinvenció. Tot just ara se’m presenta un nou horitzó, gens especial, poc emotiu però pot ser que per la seva normalitat ja sigui singular per mi. He fet poques coses que no volia fer però són menys que les que vull fer.

Unim!


En la trajectòria que descriu la nostra vida, la formació és capital, les necessitats obliguen, el caràcter condiciona i l’educació transforma.

Sobretot en l’àmbit professional, quan afronto situacions complexes en el terreny de les relacions, el primer que em pregunto és:  Què he de fer per aconseguir minimitzar els danys?  Com puc convertir tots els esforços i totes les hores que he dedicat a la meva persona, al llarg de la meva vida, en resultats positius per mi i l’entorn?

Que fàcil.  Que fàcil és trencar en lloc d’enganxar.  La gent té, en general, predisposició i facilitat per trencar davant la dificultat, la feina i el poc reconeixement que comporta crear llaços, ponts, unions.

Unir:  Establir entre dues o més coses o persones un lligam material, moral o legal, ajuntar, combinar, associar.

Generar enllaços, en comptes de trencar-los, no només requereix estar disposat i preparat per fer-ho sinó saber gestionar, en situacions de tensió, tot allò que hem absorbit al llarg de la nostra vida deixant de banda l’orgull i els propis interessos en defensa de l’interès general que, en última instància, repercutirà sobre la nostra persona en el mateix sentit.

Actuar pensant en el futur, treballar en benefici d’allò que no es veu perquè encara s’ha de produir, és molt més complicat i més exigent amb la nostra conducta i aquest camí tant ple de dificultats no és el més transitat, precisament.

Hi ha moltes variables que no controlem en l’equació de les relacions però els nostres actes afecten, i molt, als resultats que n’obtenim.  No podem esquivar les responsabilitats pròpies pensant que només poden recaure sobre el pròxim.   Accepta la repercussió de les teves accions.

Qui mana?


No per pensar millor les coses el resultat ha de ser més satisfactori, encara que les possibilitats són majors (que li preguntin al president Mas). Les coses dites ‘en calent’ sovint descadenen relacions complicades per ser susceptibles de resultar més imprecises, ara que, això sí, són més autèntiques, com les relacions amb els veïns.

Això em recorda que, en una entrada recent, vaig escriure que estem marejats per la desinformació quan, realment, estem més informats que mai. Que no ho sapiguem tot, que no sapiguem el que s’està cuinant en temps real, no significa necessàriament que estiguem desinformats. Hi ha molt coneixement que pot ésser absorbit per una ment atenta avui dia i, tal i com parlàvem amb el pare en una conversa recent, una persona de 50 anys pot ser testimoni de la diferència important entre l’avui i la seva joventut en un país que encara no fa vuitanta anys que va sortir d’una guerra i menys de quaranta que viu en democràcia. Aquesta persona sap com és el món que mai li van explicar que tenim. Pel·lícules com Syriana, documentals com 30 minuts a TV3, llibres com El Banco (Marc Roche, Deusto), pàgines web com www.economista.es, diaris com l’Ara o programes com el Salvados de la Sexta, no eren possibles 40 anys enrera. Avui sabem més sobre com es decideixen moltes coses que afectaran el nostre futur.

En un moment de la xerrada, el meu pare, que encara no té els seixanta, recordava haver vist en certa ocasió, de petit, un autocar de línia que portava propaganda amb motiu d’un referèndum convocat pel règim franquista que deia quelcom similar a: Si votas SI, habrá paz. Si votas NO, habrá guerra. Què dius!! (rialles). Ara vas i dius que no! 😉 Em direu que us sorprèn que un dictador intenti fer un exercici ‘democràtic ‘ amb un resultat tant lamentable?

Sobren els comentaris.

Homo Economicus d’Anxo Penalonga. Capítol relacionat amb l’educació. Al cap d’unes línies llegeixo les declaracions que va fer Fraga, ja fa molts anys, al ser preguntat sobre el fet que fills d’alts càrrecs obtinguessin els primers llocs de les oposicions públiques gallegues: Los hijos de buena família son más listos y cuando concursan en una oposición tienen más posibilidades de alcanzar el éxito. En una casa de personas prominentes, los hijos salen con más posibilades.

….i jo dic: Ya!!! Y quien manda manda, aunque mande mal!!! …veritat? D’això es tracta oi?

Així funciona Espanya, on el que compta és no deixar la mamella, on la paraula que val és la del polític empès pels seus interessos ignorant la paraula de personal qualificat i competent, on el seu orgull, el dels polítics, preval amb independència de les conveniències de la comunitat a la que representen i amb total impunitat. Així, per exemple, quan a les costes gallegues s’enfonsava el Prestige causant la catàstrofe ecològica més greu de la història espanyola: alguns polítics de primera línia de caçera i les opinions dels tècnics pel desaigua del vàter. Hi hauria més casos que paraules al diccionari. I, parlant de diccionaris:

Competent: Dit d’aquell a qui legalment pertany el dret de decidir, de qui té competència en una matèria

Tècnic: Relatiu o pertanyent a les aplicacions de les ciències i les arts.

Qui és legalment competent en molts àmbits és el polític quan sovint no és èticament competent.

Comercials, negociants al poder. Estafadors dirigint el negoci. Estafadors com els gestors dels bancs que han portat a la ruïna milers de famílies mentre ells s’embutxaquen milions d’euros per males gestions. Avui és Gerardo Díaz-Ferran el protagonista. Demà, la setmana que vé, el mes que vé, en seran uns altres però els qui paguem les conseqüències de la feina mal feta sempre som els mateixos; els mateixos i sempre, cada dia, cada setmana, cada mes.

Ètica: Conjunt de principis i regles que regulen el comprotament i les relacions humanes.

Conducta: Manera de conduir-se; comportament.

La conducta dels polítics està directament lligada a la societat que representen i, actualment, és probable que els manquin, per exemple, ètica moral, solidaritat, honradesa, transparència, implicació i rigor que impregnin les seves conductes perquè aquestes adoptin el sentit que ens convé a tots. Fa temps ja vaig comentar que en un article de www.economist.com es relacionava el nivell de corrupció d’un païs amb la seva prosperitat, i doncs? Sempre hi haurà estafadors però les seves accions mai haurien de quedar-se al calaix de la impunitat. No queda gaire justícia i, amb l’inestimable exercici del ministre Gallardón, ni tan sols, el dret a reclamar-la ja!

No hay lugar


Avui he llegit això:  ‘Acepto alternativas, pero la ley obligará a ofrecer castellano en Catalunya’ en una entrevista a José Ignacio Wert publicada al diari ABC el dia 9 de desembre del 2012.

No hay lugar para el catalán en el Estado.  El ministro Wert se ha encargado de alimentar, sin cesar, un sentimiento entre los que amamos, nacimos, vivimos y/o crecimos en esta maravillosa tierra llamada Catalunya, que nos aleja más todavía de quienes pretenden que sigamos unidos.  Unión que, ya sin duda alguna, persigue diluir hasta no se sabe donde la cultura que nos identifica con medios como el anteproyecto de ley que ha planteado esta semana el ministro.  ¿Qué lugar nos tiene reservado a los catalanes, la cultura dominante, la española, en el marco que nos contiene (España)?

Ley que, además, conlleva menos oportunidades para hijos de la clase trabajadora entre otras regresiones:  Se reducirá la presencia de las TIC, se aumentará el poder de las administraciones y los directores de los centros, se obligará a realizar asignaturas ‘duras’  a quienes no quieran hacer religión, se eliminará la PAU, etc.

El PP expresa en el anteproyecto la voluntad de defender a la Iglésia, al capital y al castellano por encima de todo, en fin, a todo lo que ya se defiende por si mismo, para empeorar las posibilidades del resto.  Eliminar la PAU significará facilitar el acceso a la universidad a aquellos alumnos que provengan de la escuela privada salvando un obstáculo que igualaba a todos los alumnos del Estado.  La enseñanza pública no es peor que la privada en contenidos, es peor en relaciones.  Cómo era? Diós los cría y ellos se juntan verdad?  Compartir clase con hijos de clases medias-altas ayuda a mantener lazos.  Las relaciones son imprescindibles.  Para colmo, si no lo he entendido mal, las escuelas concertadas son aquellas que reciben ayudas de todos los contribuyentes en las que sólo pueden acceder algunos de ellos.  Sin comentarios.

En lo que al català se refiere, el ministro tiene la obligación de proteger lo que también es patrimonio del Estado, todavía.  El català debe ser la lengua vehicular de la educación de las próximas generaciones igual que lo ha sido en las últimas tres décadas porque es minoritario y porque no se puede cultivar el idioma en otra tierra que no sea Catalunya.

Regresión imparable es lo que defiende Wert con sus ideas:  “Las administraciones educativas garantizarán el derecho de los alumnos a recibir las enseñanzas en castellano, lengua vehícular de la enseñanza”.  “Las adminsitraciones educativas deberán garantizar en todas las etapas educativas obligatorias que esas lenguas cooficiales sean ofrecidas en las distintas asignaturas en “proporciones equilibradas en el número de horas lectivas”

¿Qué fue de la pluralidad nacional que España contiene y que algunos creímos posible que cuidara?  Ya me contará señor Wert, pero usted y su gobierno nos demuestran que tal vez ya no cabemos en el marco español tal y como somos, cabemos tal y como quieren que seamos.

Si alguien como yo que, aún habiendo nacido y crecido en Catalunya, siendo descendiente de padres y abuelos catalanes y habiendo recibido la educación en català, puede expresarse correctamente en castellano, será que las cosas no se hicieron tan mal.  Catalunya es plural, y me parece que el castellano goza de mucha salud aquí.

Cierto es que en Catalunya, desde los años ochenta hasta hoy, ha existido una importante protección de nuestra cultura y lengua aún siendo un país sin estado, lo cual es algo que jamás debemos menospreciar y que sabíamos, los sensatos, que sería imposible superar en el marco actual.  Desde la perspectiva de un estado nacionalista, contener territorios que defienden la cooficialidad lingüística y que protegen mayormente el idioma autóctono, supone un problema que resolver.  Desde la perspectiva de un estado pluralista, supone una cuestión de gestión delicada pero que enriquece al conjunto.

El català, y la cultura a la que representa, también son un activo de la cultura española.  Debería seguir siéndolo, tratándolo tal y como es, aceptando lo que es y lo que significa.

El idioma es para una cultura lo que la sangre para un ser vivo:  esencial.

Nova Zelanda, Nova Vida!


Com estàs Josep?

Ja fa algunes setmanes que vas dir fins aviat per anar-te’n a les antípodes del teu país, del nostre país!.   El temps passa depressa i per tu segur que és difícil copçar tantes coses noves en un nou món.  Mentrestant, t’has perdut unes eleccions especials aquí, les d’ahir, que donat el resultat, hauria estat millor que no haguessin succeït i haver fet les coses amb un timing diferent.  Ha canviat el mapa parlamentari; ara potser s’ajusta més a la realitat del que som.  El que no canvïa és el discurs dissortadament manipulador on no es reconeixen fets objectius….amb un president espanyol que diu que els catalans ‘hacen cosas’ està quasi tot dit no?

Un dia en parlarem de tot plegat! oi?

He fet els deures i ……Buf!, estàs a 1600 quilòmetres d’Austràlia en la part del món on l’aigua preval sobre la terra.  Nova Zelanda, descoberta per l’explorador holandès Abel Tasman el 1642, pertany a la Commonwealth britànica i està formada per dues grans illes separades per l’estret de Cook (de no menys de 20km d’amplada) i multitud d’illes petites al voltant.  L’illa més poblada és la del nord amb un clima tropical on, a més, hi ha les ciutats més importants, Auckland (la més gran) i Wellington.  Al buscar informació sobre aquest indret tant remot on has anat a viure una experiència única (i poc assequible per la majoria dels mortals), m’he assabentat també de l’existència d’una segona serralada dels Alps, doncs així es diu el sistema muntanyós més important del país amb una alçada màxima de 3754m.  Te n’has anat a un país on fa tres anys el 70% de l’energia elèctrica que s’hi produïa provenia de recursos renovables, esclar que no hi viuen gaire més de 4 milions d’habitants cosa que tanmateix no treu importància a la dada.

No n’hem parlat massa del teu viatge, deu ser que no vam tenir prou temps perquè quan volem ens hi posem eh! Hem passat algunes estones xerrant, discrepant, opinant, rient.  Respectes i estàs obert al diàleg i això no sempre és habitual.  Esclar que, la distància més curta entre dues persones té lloc entre rialles diuen.  La distància, que tot ho refreda, també ajuda a guanyar en perspectiva….què hi dius?  La distància temporal i la distància espacial ens permeten deixar darrera l’horitzó allò que no ens és agradable de veure i viure.  Passar pàgina i buscar un nou camí oi?   Valor amic!! Valor feia falta per un repte com aquest.

Valor:  Coratge a emprendre grans afers, a afrontar els perills, les dificultats, etc

Bé, des del país on ningú hi entén un rave sobre enquestes i que està descobrint una pluralitat que augmenta amb la seva demografia, et desitjo the best of the best i més! 😉

D’aquesta, com a mínim, te n’emportes un bon anglès i un important enriquiment personal així que, seguretat amb tu mateix i coratge Josep!  Fot-li canya!

Una abraçada!!