La zona euro: Las ventajas de la integración económica y monetaria


Article extret de la pàgina https://eudaldblog.wordpress.com/mba/ 

Dadas las circunstancias actuales, uno se siente extraño planteando las ventajas de la integración económico-monetaria si bien es cierto que ello puede servir para tejer más tela dado que un ejemplo práctico es una buena fuente de información.

La supresión de aranceles supone, para los productores de bienes y servicios, tener que esforzarse en mejorar para ser más competitivos y mantenerse en el mercado.  Los aranceles comportan una protección del mercado nacional que mayormente dará lugar a un empobrecimiento del país salvo que se trate de proteger aquello que sea una necesidad básica y que no deba depender de otros.  Si otro país de la Unión Europea decidiera producir jamón que pudiera ser vendido en España por el mismo precio que el Jamón Ibérico pero de igual calidad o superior, sólo nos quedarían dos soluciones: abandonar la producción de este producto y especializarnos en otro con el que seremos más competitivos o, por el contrario, innovar, hacer estudios de mercado y ajustar al máximo los costes con el fin de ser competitivos para hacerle frente.

En cambio, si España no formara parte de la UE aplicaría aranceles al producto que llegaría del bloque integrado inflando su precio consiguiendo que el producto importado se vendiera a 50 euros/kg contra los 45 euros/kg del producto nacional.  Así, el consumidor termina pagando más y el productor español podría vender a 45 euros lo que en realidad debería vender a 41 ingresando más dinero pero perdiendo volumen en las exportaciones, al no tratarse, supuestamente, de un producto exclusivo, ya que el bloque imitaría la solución hipotética de España.

La producción de bienes de alta calidad por parte de empresas especializadas es una forma de superar barreras.  Si nos centramos en la producción de bienes exclusivos con valor añadido y de interés para los mercados mundiales podemos salir adelante tal y como plantea el premio Nobel de Economía 2010, Cristopher Pissarides, al final de la entrevista publicada en La Vanguardia el pasado sábado 3 de diciembre de 2011 exponiendo en realidad lo que ya dijo Adam Smith [padre de la economía moderna] en su obra La riqueza de las naciones, dónde a propósito del comercio internacional escribía que no puede costar más fabricar que comprar.

Debemos pagar con lo que sabemos hacer aquello que no nos es rentable producir nosotros mismos, esa es una de las reglas del juego del libre comercio.

La libre circulación de bienes, capital y trabajo son ventajas para el desarrollo de un país, situación que se da en un Mercado Común y es la base para completar el proceso de integración económica con la utilzación de una moneda única por parte del bloque con entes comunes para su gestión por encima de los que existen en cada región.  Pero llegar a completar una total integración internacional plantea serias complicaciones ya que la capacidad soberana de los países que la forman se reduce sensiblemente pero en contrapartida se consigue la creación de un bloque más fuerte a nivel internacional, con mayor población y terriotorio, presumiblemente menos vulnerable económicamente, democráticamente más avanzado y políticamente más estable, siempre que exista una regulación del sistema.

Los hechos que han tenido lugar en la economía mundial y europea durante los dos últimos años reflejan que es muy complejo aunar en un mismo bloque a países con diferente cultura, tradición, idioma, mentalidad y capacidad tecnológica para conseguir un interés común teniendo en cuenta que los más ricos exigen que los que no lo son tanto se ajusten a un modelo más fácil de asumir por los primeros.  Para muestra, un botón, ya que precisamente el  presidente de la federación de exportadores alemanes (BGA) acaba de decir pública y textualmente: “recomiendo a Grecia y Portugal que se vayan voluntariamente del euro”….ahora que ya no forman parte de la solución sino del problema.

Este y el resto de hechos acaecidos demuestran que para que existan las ventajas que se le suponen a un proceso de integración económico-monetario deben unirse países de parecidas características y ser representados por igual en las instituciones que controlan el bloque.  En referencia al caso europeo, cabe tener en cuenta que en el comité de dirección del BCE, la institución europea más importante, existen 6 representantes de 6 países distintos de los diecisiete que conforman la UEM, entre los que se encuentra España [aunque peligra su silla por la presión de los países nórdicos capitaneados por Holanda] donde, además, 4 de estos 6 siempre han sido Alemania, Francia, Italia y España.  Otra muestra de la poca coherencia en la gestión de tantas economías en un mismo marco.

Ja falta poc


Ahir vaig veure una pel·lícula de terror protagonitzada per España, dirigida per Manuel Castells i produïda per La Vanguardia.  Llegeixo el diari sí, i tots ho hauríem de fer i més sovint.  Ens asseiem al sofà de la desinformació i ens conformem per després queixar-nos del que passa políticament sense ni tan sols escoltar els debats a la TV ni llegir entrevistes als alts càrrecs del govern.  Per cert, Josep Antich, director de La Vanguardia, critíca els mètodes poc periodístics de Mònica Terribas en l’entrevista de TV3 al president Mas….no m’estranya.

El cas és que, tornant a l’article de l’economista abans mencionat, i perquè no, fixant-me també en l’entrevista de la secció ‘La Contra’ del mateix diari al Premi Nobel d’Economia el 2010, m’haguessin anat molt bé en altres ocasions en què els problemes escatològics t’allarguen la reunió amb en Roca més del que voldries.  Pel que sembla, l’euro té el temps comptat almenys per nosaltres i que les coses aquí no s’estan fent prou bé, quina novetat.  El link a l’article:  http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20111203/54239653642/manuel-castells-deutschland-uber-alles.html

Mentrestant, els nivells d’atur dels EUA tornen a ser similars als de 2009 quan España acaba de batre el rècord amb unes xifres que espanten al costat de les que tenen els que encara són els nostres veïns del bloc Euro i els països que ‘veuen els toros des de la barrera’ [capitanejats per Holanda] volen treure la cadira a España en el comitè de direcció del BCE (la institució més important de la UEM).

Ara les guerres també es fan amb el diner.

L’euro i el nou ordre mundial


Sembla ser que cada vegada serà més habitual veure persones tècnicament i/o científicament qualificades en realitzar l’exercici del poder a base d’aplicar els seus coneixements tal i com ja va vaticinar el savi Santiago Niño Becerra en el seu llibre El crash del 2010 publicat l’any 2009, moment en el que encara sentíem a parlar tant de la crisi com de la nostra tia-àvia.

També es va demostrant cada dia més que hem estat i estem envoltats d’una bona colla dels que Paul Krugman,  economista de prestigi internacional, titlla en el seu article del 20 de novembre al NY Times [traduït al diari ara.cat en l’edició del 27 de novembre] com a euroromàntics, envers els quals no sent cap afecció.  Euroromàntics que s’autoconsideren tecnòcrates i a qui Krugman considera com a pseudotecnòcrates i en l’article esmentat explica perquè.  Si ho diu el mestre Krugman, és que probablement deu ser cert.

Així doncs, hauríem de discernir entre uns i altres ja que, tanmateix, sembla que els resultats avalen al Mestre perquè aquells que a l’any 1999 creien en una moneda única per a una massa heterogènia d’Estats quan els amics economistes, els amics autèntics de Krugman, els tecnòcrates reals, no veien que el projecte de l’Euro fos factible, van portar a terme un acte d’il·lusió, un acte de fe que condemnava a limitar la capacitat de maniobra dels països amb dificultats i les possibilitats de creixement de països capacitats, tal i com demostren la intervenció de l’economia grega i la negació de les economies més sanejades (Alemania i països nòrdics) a la recent proposta d’emissió d’eurobons per part de la Comissió Europea.  Aparentment es van basar més en l’esperança que en les teories econòmiques contrastades, la mateixa esperança de la que fa bandera l’Homo economicus tal i com diu Anxo Penalonga en el seu interessantíssim llibre ‘Homo economicus’ …He aquí una de las principales impurezas del Homo economicus:  la esperanza es lo último que pierde.

Aquells euroromàntics d’aleshores i els d’enguany són els mateixos que no es van creure les teories de gent tècnicament preparada com Niño Becerra.  I són els mateixos que van preveure unes xifres de creixement que a finals d’any quedaran esmicolades, com és el cas d’Espanya que aconseguirà amb treballs arribar a un creixement del 0,8% enfront les previsions del govern espanyol que al setembre eren de l’1,3% [quan l’F.M.I. ja apuntava al 0,8%].  A més a més, Espanya acabarà l’any amb un increment del dèficit d’un 6%, just el doble del que contempla el Pacte d’Estabilitat Europea que serveix per controlar que les economies dels Estats no portin pel mal camí al gegant europeu.

I també són els que ara expressen que la desaparició de la moneda única és impossible quan el propi Krugman publicava textualment en el seu article Euro Trap (la trampa de l’euro) de l’edició de 29 d’abril de 2010 del New York Times:

So is the euro itself in danger? In a word, yes. If European leaders don’t start acting much more forcefully, providing Greece with enough help to avoid the worst, a chain reaction that starts with a Greek default and ends up wreaking much wider havoc looks all too possible.

Que traduït vindria a ser:  Està en perill l’Euro?  En una paraula, sí.  Si els líders europeus no comencen a actuar més enèrgicament, aportant a Grècia l’ajuda suficient per evitar el pitjor, una reacció en cadena que s’iniciaria amb una fallida grega i acabaria provocant estralls majors, fa que tot sembli possible.

Al maig, la crisi europea empitjorava davant la notícia del rescat de Grècia.

No vull saber el que deu pensar el Mestre un any i mig després tot i que segurament ja ho ha fet públic en algun mitjà.  Ah! Per cert, en aquest mateix article augurava que l’economia grega recuperaria la salut de l’any 2008 cap a l’any 2017.  Poc esperançador.

També deuen ser  els mateixos, els pseudotecnòcrates, que preveien que el 2011 seria el pitjor any.  Tant de bo sigui veritat perquè la recent previsió de creixement de l’economia espanyola per al segon quadrimestre de l’any 2012 se situa a l’ 1,7% segons l’F.M.I. quan el diari The economist publica a la seva edició d’avui, 28 de novembre de 2011, un gràfic que diu justament tot el contrari per al global de l’economia dels països de la OCDE:

Font:  The economist, 28-11-2011

Aquest gràfic porta a pensar que les previsions que fa la consultora PwC (PricewaterhousCoopers) en el seu informe The world in 2050 potser es compliran abans del que preveuen si les coses continuen així.  En aquest informe, es conclou per exemple, que el poder econòmic mundial deixarà d’estar en mans del G7 (EUA, Japó, Alemania, Regne Unit, França, Itàlia i Canadà) i passarà a ser liderat per l’E7:  Xina, Índia, Rússia, Mèxic, Indonèsia, Turquia i Brasil.  Des d’una perspectiva econòmica menyspreant el que pugui passar políticament en aquests països durant els pròxims anys, però és una informació a tenir en compte igualment.

Tant de bo les coses ens vagin bé en el que serà el que els entesos anomenen New World Order.

Els EUA no abandonaran fàcilment la posició que defensen des de fa dècades.