Storytelling, part I


És dissabte i m’he llevat aviat.  He sortit a passejar pel camí cap a Sant Grau amb el llibre Storytelling en una semana d’Antonio Nuñez a les mans, vigilant per no ensopegar i començar malament el primer dia  assolellat de la setmana.  Mentrestant, m’he arribat a la Font del Raig encara que més valdria dir-li Font del pobre Raig.  No m’ha convençut gaire el seu gust, sí sí, l’aigua té gust, almenys la de les fonts.  Suposo que per la costum, però em quedo amb l’aigua de Queralbs, Santigosa, Camprodon….

  • Bon home:  Bon dia!
  • Jo:  Bon diaaa, bon home
  • Bon home:  Quin fangueig eh!
  • Jo:  i tant!!  Hi ha molta aigua
  • Bon home:  Sí, ja convenia, ja convenia.
  • Jo:  Sense aigua no hi ha vidaaaa!
  • Bon home:  Passi-ho bé!
  • Jo:  Adéu-siau

En aquell instant ja havia llegit el primer capítol, Dilluns, i m’ha faltat paper i bolígraf per traslladar-hi les poques coses que em passen pel cap en moments d’efímera ‘genialitat’ (per dir-ho d’alguna manera).  No vull dir que sigui un geni, res més lluny d’això, però tots tenim instants en què produïm més i millor.

He volgut agafar l’autocar per atansar-me a una biblioteca de Girona però el dissabte s’ha de ser el campió dels matiners per empaitar-lo.  Les coses no van mai com te les esperes….val més no esperar massa.  Seria convenient aproximar-nos a la religió budista de tant en tant.   La tercera noble veritat del budisme diu: El patiment es suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d’actuar. L’extirpació radical dels desitjos i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana. (Extret de la viquipèdia).  I menciono això del budisme perquè justament aquesta setmana vaig veure en Xavier Sala i Martín en una tertúlia on en parlava.   Amb la meitat de la saviesa d’aquest home repartida pel poble ja en faríem prou!

No n’havia sentit a parlar mai de l’Storytelling.  Normal.  Com sempre passa amb tot, als països anglosaxons ja fa temps que el van descobrir i el practiquen.  De fet, acabo d’entendre que part del que faig en aquest bloc és justament Storytelling, esclar que mai se’n sap prou de res.

Aquest doncs, seria el primer capítol del meu particular Storytelling que no és més que una disciplina de comunicació que consisteix en explicar vivències per ajudar-nos a conèixer-nos més i millorar el nostre estil de comunicació.  Tal i com diu l’autor del llibre, en el món actual no n’hi ha prou d’estar format, tenir experiència i actitud.  Cal saber-ho vendre i comunicar-ho tot això.  I avui dia, on el terreny digital s’ha menjat molta part del real, no estaria malament aprendre a enriquir emocionalment allò que diem.  Cada vegada hi ha més accessibilitat a la diversitat així que ens costa molt més trobar nexes entre nosaltres en el món real perquè, senzillament, no hi ha temps per tot i el camí escollit sempre ens costa un peatge.  Som copilots de la nostra vida massa sovint.  Per conèixer gent s’ha de compartir espai i temps amb la gent.  Hem de trobar l’equilibri.  Podem canviar el camí.

Porto més d’una hora escrivint i així començo el meu particular storytelling per saber més de mi, perquè sàpigues més de mi.  Més de la vessant professional que de la personal, per allò del bé i del mal:  Som primats evolucionats.

El començament podria ser aquest:

“Em dic Eudald, sóc solter, no tinc fills i vaig néixer a Campdevànol fa més de 31 anys.  Vaig viure a Ripoll fins el 2003. M’agrada llegir, escriure i fer esport. Em considero dinàmic, comunicatiu i amb sentit de la responsabilitat, implicant-me a nivell de temps i esforços amb els projectes que m’assignen amb ganes de participar-hi activament. M’agrada treballar. Acostumat a gestionar equips, amb tot el que això significa i col·laborant amb l’entorn amb aptituds per aprendre sobre noves matèries i eines. Estic vinculat al món laboral des de 1997.”

Així comença el meu currículum.  La gent hauria d’aprendre a fer currículums.  Una part d’storytelling sempre ha de ser al currículum.

…………………………………………………………………………………………………………………………..

Em dic Eudald i sóc de Ripoll encara que fa una colla d’anys que vaig marxar amb la familia quan vam instal·lar-nos a la ciutat de Girona.  Quina diferència.  Al principi enyores el poble per raons òbvies però el xoc que significa arribar a un entorn molt més desenvolupat on les oportunitats són més i millors, fa que no tardis gaire a passar pàgina i seguir endavant.  Ara visc en un poble de les rodalies, acollidor i més petit.

Sóc el gran de tres germans que hem estat educats per una mare mestressa de casa exemplar i un pare de professió mecànic i treballador incansable.  Fa més de vuit anys que treballo en una empresa del sector de l’alimentació on en fa dos que sóc el Cap de Producció i hi gestiono un equip de més de 30 persones entre moltes altres coses.  Sóc enginyer tècnic en indústries alimentàries, amb un títol també de tècnic de P.R.L. (riscos) i estic a punt d’acabar un MBA en Direcció d’empreses alimentàries. M’agrada dedicar el temps a la lectura i a l’auto-aprenentatge.   Aquest any m’he marcat l’objectiu d’obtenir el Certificate of Advanced English (C.A.E.) i per fer-ho dedico unes hores a la setmana a llegir, escoltar i estudiar aquest idioma.  Poques hores lliures que em queden després de dedicar-ne moltes a la feina i la resta al gimnàs, les compres, el lleure i les atencions de la llar.

Curiosament, recordo que el meu primer professor d’anglès es deia Barry.  Recordem més del que ens pensem.  Un paio que no parlava català ni castellà, més alt que jo (faig 1.82m), jove, calb i bastant estricte.  Aleshores, jo encara no arribava als 1.82m és clar, tenia 11 o 12 anys a molt estirar i no vaig tardar gaire a aprendre què significa ‘sit down please’ i ‘shut up’.  Això passava a l’acadèmia Carme Alier de Ripoll on hi vaig estudiar tres anys gràcies als diners que hi van posar els avis per part de mare.  Hi anava sortint de l’escola i durant el quilòmetre que havia de caminar per tornar cada dia cap a casa, trobava el moment de fer quatre xuts a la plaça del Carrer Núria amb l’Adell, un nano que anava a classe d’anglès amb mi (em sorprèn que encara en recordi el nom) i que feia part del camí que feia jo.  Fou un error no fer el 4º any per obtenir el F.C.E.  No em faltava gaire, poquíssim, però el cas és que, per circumstàncies del moment, no hi vaig arribar.

Ara em toca pedalar més però no per això m’arronso.  Segur que la genètica compta però d’això me n’han ensenyat molt a casa, de no arronsar-me i intentar tirar endavant, tocant de peus a terra, sempre tocant de peus a terra.  Un entorn familiar molt humil condiciona la teva trajectòria però no per això la collita ha de ser pobre…